Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 de desembre del 2016

La trobada

En un obrir i tancar d'ulls, la tensió en l'ambient s'ha fet tan densa que gairebé es podria tallar amb un ganivet afilat. Malgrat la incomoditat latent per totes les bandes possibles, la conversa és ineludible. Preguntes curtes i respostes a base de monosíl·labs. Llavors no serveixen de gaire res les bones intencions, les gens de ganes de fer mal, les prevencions imaginables. Tard o d'hora, les coses passen, perquè han de passar. Però tampoc no és gaire útil intentar sentir-se reconfortat amb aquest pensament: sempre hi haurà el dubte, la incògnita, les sensacions desconegudes. La dificultat de tenir clar que allò que has fet està bé.

23 de desembre del 2016

El so de la nit

Tot està en calma, menys jo. M'imagino davant el mar, escoltant atentament els sorollets que em poblen les orelles, que s'assemblen a les onades d'un dia rúfol de tardor. Les gavines podrien ser les mateixes, gairebé ho són, però no dins el meu cap. Tinc la tassa de te a les mans, escalfant-me els dits, i em transporto a la terrassa d'aquella caseta de la costa est que no tindré mai, feta de fusta cruixent. Tot està en calma, menys jo.

18 de desembre del 2016

Postal de Nadal

Estic esperant que em preguntis allò que no saps, però intueixes. Estic esperant que em diguis que valores l'esforç d'alliberament que saps que estic fent. Estic esperant que em facis costat davant d'aquelles coses que em neguitegen i no puc controlar. Estic esperant que em portis a cada un dels llocs que ens hem descrit. Estic esperant que m'expliquis totes aquelles reaccions externes que no conec. Estic esperant l'ocasió de poder compartir la quotidianitat d'un dia anodí. Estic esperant el moment en què sigui possible fluir i deixar-se anar.

3 de desembre del 2016

Caps esbullats

Tinc la sospita que saps més del que dius. I això m'emprenya una mica, perquè te'm mostres com si estiguessis per davant meu, quan no es tracta de cap competició i, en principi, ni tant sols no ens trobem en el mateix camí, sinó que cadascú fa el seu. Sí, en realitat cadascú fa el seu. Però sempre hi ha aquesta recança pel passat que un dia ens va pertànyer i les ganes de voler-hi continuar tenint certa incidència. Sí, en realitat sí que hi tenim una mica d'influència, perquè som allò que hem viscut i només podem valorar amb justesa allò que hem estimat. Però no m'agrada aquesta interferència no desitjada, perquè la història no sempre es repeteix.

25 de novembre del 2016

Dybbuk

Estic situada davant la realitat, davant la problemàtica de la identitat. Em puc veure reflectida en els comportaments aliens, que actuen com a miralls, com si fos una catarsi col·lectiva (que ho és). Penso en totes les possibilitats, en tots els mots, en tots els elements que entren en joc. I arribo a una conclusió anguniosa: tothom pot ser moltes coses al mateix temps, dins el mateix cos, al mateix espai. Però em nego a creure que siguem allò que fem mentre diem una frase i en diem una altra, quan escoltem els altres. És a dir: podem ser fràgils, perversos, sensibles, paranoics, curiosos, qualsevol cosa. Però no som aquests moviments espasmòdics, sense ritme ni sentit, que fem quan callem. Jo, almenys, no ho vull ser. Ni tampoc no crec que ho sigui.

19 de novembre del 2016

A l'inrevés

Començar pel final és, potser, la millor manera d'aconseguir que tot vagi bé. Sempre hi ha un final, sempre és millor el principi i, per tant, fer les coses al revés serveix per anar descobrint tot allò de bo (que esperem que sigui molt!) que té el procés. Els principis també són un final. No sabem mai on ens portaran. Però l'objectiu és arribar a començar, aconseguir que tot flueixi gairebé espontàniament. I, després, que acabi el que havia de començar, com aquell qui no vol, com si no hagués passat res.

16 de novembre del 2016

Quan ja no pots més

Quan et fondries a qualsevol lloc, com si fossis les restes cendroses d'unes brases cremades a foc lent. És llavors quan el cansament ho pot tot, fins i tot les poques ganes que et queden. A més, va i resulta que un tub de la rentadora es trenca, i s'ha de canviar, i per canviar-lo s'ha de desmuntar, i desmuntar-lo és un embolic perquè després els cargols no quadren, i tot és brut, i a fora al safareig hi fa fred, i és tard. És hora de sopar i tot està per fer, però no tot és possible. Perquè ja no et queden gairebé forces: llegir poc, que la vista no aguanta; menjar una mica, que l'estómac ja és ple; rentar-te les dents com una activitat automàtica. I, finalment, el desig de dormir ràpid i sense interrupcions, en un son catàrtic, que ho curi tot.

7 de novembre del 2016

La mar en la fosca

Tinc la sensació que cada any, quan la tardor es comença a transformar en allò que no és, em vénen puntualment al cap els "dos dies més de sud" tan desitjats. Encara. Em pregunto on són, qui és que me'ls ha furtat, com és que han desaparegut sense que me n'adonés. Llavors penso en línies negres que dibuixen formes sobre superfícies llises i fines; en bastonets de pipes durant trajectes en tren llargs i remots; en els pocs forats lliures d'un calendari que no acaba mai. Els pensaments que hi ha quan hi ets i els pensaments que no hi ha quan no hi ets.

29 d’octubre del 2016

Poètica experimental

No dir-te res ha estat la decisió del dia. Tot i pensar en la trobada, imaginar-la, esperar-la, no he fet res per a què es produeixi. Ara tinc la incògnita de saber els teus ulls, la teva son. També, potser, hi ha la incògnita de la teva incògnita cap a mi. Tenim la possibilitat d'amagar-nos informació i no sabem si ho fem o no. Ens renyim amb la controvèrsia i la impassibilitat dels cossos que segueixen ritmes diferents: acció i quietud. Les ganes d'acabar-ho tot i dedicar-nos al plaer del temps.

21 d’octubre del 2016

Dia 21 a les 21:00

Després d'uns dies carregats de coses a fer, de massa son acumulada, de poques hores que permetin la tranquil·litat necessària per resoldre tot allò que encara hi ha pendent, arriba el dia i l'hora de la convocatòria. Celebrar la vida, el canvi de dígit, la permanència en el món. Intentar no pensar en aquells que no hi són, en totes aquelles coses que ens agradaria que fossin diferents, en els problemes del dia a dia i en els que són més transcendents. Gaudir del ritme, la cadència i la melodia d'una peça que encara no està escrita. La incògnita de saber si mai l'arribarem a ballar ens té expectants.

7 d’octubre del 2016

Com en un núvol

M'espanto quan penso en com ha anat tot plegat, però m'agrada. M'agrada perquè la millor manera és sempre aquesta, de forma natural. A marxes forçades, això sí, però no per això menys natural. Amb coses, encara, per ordenar, però no per això menys natural. Falta trobar l'espai i el recolliment perquè tot el que pugui ser sigui, però el camí és fàcil, planer i plaent. Les interferències del temps, l'enemic que —volent-ho o no— ens ajudar a continuar endavant.

4 d’octubre del 2016

Porta de mar

Feia un dia rúfol, aquell adjectiu amb valor substantiu que vaig aprendre instintivament per correu electrònic ara ja fa anys. La benvinguda no va ser com la que jo podia esperar-me, sinó que va incloure el pertinent i esgotador comentari tipus "t'has aprimat molt, no?". Doncs no, o no ho sé, o potser sí. La qüestió és que sempre acabo pensant: cal que tothom em digui això? A partir de llavors se'm van començar a barrejar els colors, com si es tractés d'una sessió de teràpia lumínica, sense cita prèvia. I tot va fluir a pesar dels entrebancs: l'instint, la connexió, allò que hem estat intentant evitar i, finalment, s'imposa.

2 d’octubre del 2016

Zona esportiva

No sé exactament què hi faig, jo, aquí, ara. Miro tots els cotxes que passen, i cap no és el que espero. Esperar, aquella acció carregada de confiança en el futur. Com si volgués fer-me creure a mi mateixa que té alguna mena de sentit confiar en el futur. Esperar per a no desesperar, més aviat. Com si volgués fer-me creure a mi mateixa que el neguit no m'afecta.

25 de setembre del 2016

Grop de sal

Em poso a escoltar en Rufus i penso en que curiosa que és la vida. En totes les possibilitats que es poden donar i de quina manera actuem perquè es materialitzin o no. També penso en tota la feina que tinc i com puc aconseguir concentrar-me per enllestir-la. O en quines prioritats establim en cada moment i el que això implica. Penso en les meves pròpies contradiccions, els maldecaps que no em trec de sobre, les ganes de canviar sense tenir gaire clar el camí a seguir.

18 de setembre del 2016

Tarda de diumenge

No és gens original escriure quatre ratlles sobre la melancolia de les primeres tardes de diumenge de tardor. A tothom se li tira a sobre i tots tenim sensacions més o menys similars. És l'època en què se senten constantment els laments perquè els dies es fan foscos cada vegada més ràpid, i cada vegada més freds. Però la intenció de les meves línies no és pas intentar dir alguna cosa original, encara que tampoc no es tracta de reiterar allò que ja se sap i se suposa. No, el que vull és manifestar la meva supervivència, reproduir mentalment el soroll de fulles seques, vestir-me de colors en consonància amb la natura, somriure sense por davant el canvi.

13 de setembre del 2016

Bordeus

Tot el que passa per davant d'aquell vidre òptic queda màgicament enregistrat. L'essència del moment convertida en llum i color, impregnada de sensacions volàtils, fragmentàries, mutants. Vull mirar-te als ulls i no puc. No em deixes, no ho vols. Em traeixen els nervis derivats de no saber què fer amb les mans. Ets conscient del que has fet? Mirar-me les pròpies mans com si fos la primera vegada que les veig, i poca cosa més. D'acord. No et moguis, així, perfecte. La tensió de l'enfrontament: el lladre d'ànimes i jo, que m'hi resisteixo una mica, sense saber exactament per què. No hi ha vençuts ni vencedors, només la incògnita del resultat.

31 d’agost del 2016

Els meus llençols i les teves fotos

Al final tot s'ha precipitat: ha anat ràpid i malament. Després d'un acabament ple d'agonia, suposo que no podia ser d'una altra manera. Tanmateix, sóc lenta, i me n'adono tard, just quan m'han vingut les ganes de cremar-ho tot. Això és, més o menys, el que m'ha passat sempre després d'un canvi relativament dràstic. Però ara és una mica diferent: només vull treure'm de sobre tot allò que no m'agrada, deixar enrere les coses que em fan estar malament, saber gestionar adientment el meu temperament. Per tant, adaptar-me a conviure amb les meves febleses, encara que em sorprenguin, i afrontar-les sense ni una gota de rancor cap a ningú, especialment cap a mi mateixa.

27 d’agost del 2016

Real Estate

No sé els títols de totes les cançons que em fan pensar en tu, però sé que són moltes. Tantes, que els noms se'm barregen en el pensament i els records se'm tornen dispersos. Aproximadament com les històries que poblen la meva imaginació. En els llocs més remots i insospitats em puc topar amb una d'aquestes cançons que m'activa la memòria i em porta cap a tu. Llavors quedo reclosa entre aquelles notes i aquella lletra, entre la realitat i la ficció, entre tu i jo. I un cop acaba de sonar, em costa tornar a ser la mateixa que era abans.

20 d’agost del 2016

P.

Volia parlar d'ell, i d'electrònica i de magnetisme i de sensibilitat i de la tranquil·litat que segueix un canvi vital després de rebre un xoc brutal. Volia fer-ho sense dir el seu nom, només la inicial. Però aquesta inicial és també la inicial del meu primer cognom. Arran de la coincidència penso ràpidament en el meu pare i en tots els sentiments negatius que s'apoderen de mi últimament. Deixo de pensar per escriure, però freno i em quedo a mitges: sense parlar del que volia i mig-dient el que no tinc ganes de pensar. Torno a parar. Em concentro i observo. La lluna encara no es veu, però la banda del Montseny apareix nítida, imponent.

17 d’agost del 2016

Anades i vingudes

He intentat fer sempre les coses bé, però la majoria de vegades he acabat amb la sensació, agre, que no me n'he sortit. Sempre falla alguna cosa, o, en el pitjor dels casos, (moltes) més d'una. Ara tampoc no surt bé, tot trontolla i em fa por que caigui desplomat en qualsevol moment. Per això és tan difícil conviure amb la idea, cada cop més recurrent, de marxar, fugir a qualsevol lloc abandonant-ho tot. L'anhelada llibertat que això m'atorga i la despreocupació per tots aquells que es queden xoquen amb el sentiment paradoxal d'"ara no pot ser", i els motius que em fan creure que, efectivament, ara no és el moment. Però hi torno i penso: si ara no és el moment, quan ho serà? I jo mateixa em responc: no ho sé, potser més endavant, però ara no. I, de moment, vaig fent, aquí i així.

10 d’agost del 2016

Ficcionar

Porto una quantitat indeterminada de temps imaginant-me una vida. La vida que em sembla ideal. Tot i això, la inèrcia de la passivitat a la què m'he anat acostumant, que m'ha anat corcant les ganes de fer coses, encara que no m'agradi, m'impedeix tirar res endavant. Pràcticament res del que em passa pel cap no es correspon amb la realitat, i sé que la responsable en sóc jo mateixa. No sóc capaç de fer cap pas per intentar arribar allà on vull. No sóc capaç de decidir on és que vull arribar. Sóc aquí, sola i tranquil·la, i així ja estic prou bé, però fa massa temps que no em sembla prou.

5 d’agost del 2016

Parèntesi estival

M'he llevat i he comprovat allò que ja sospitava en somnis: fa un dia de tardor avançada. Em poso igualment el vestit de tiretes, però almenys s'està bé. Encara no tinc planejat què faré. Tot i que no és que no tingui res a fer, em puc permetre el luxe (tot i que no és cap luxe, i que de luxós no en té res) de no fer res. Les hores s'aniran seguint, i segurament al final només quedarà la recança i el petit lament per no haver fet allò que em feia il·lusió de fer.

29 de juliol del 2016

Seqüela

Potser ara t'escriuria, per dir-te no sé exactament què. Potser només per queixar-me de tot allò que em sembla que no fas bé, sense estar segura de qui dels dos té realment la raó. Potser només t'escriuria per dir-te que he pensat en tu, en una d'aquelles vegades en què el pensament se'm fa paraula, sense que ni tan sols jo mateixa me n'adoni. Potser només t'escriuria mots buits que no volen dir res -o que ho volen dir tot-, perquè notessis que sóc aquí, amb tu, encara que siguem lluny. Potser només t'escriuria per no sentir-me tan sola i consolar-me imaginant que ets darrere la pantalla, acompanyant-me en un gest simbòlic i un estat recíproc.

22 de juliol del 2016

Crazy

Potser ara et trucaria, per dir-te no sé exactament què. Potser només per sentir-te la respiració. Potser per explicar-te que he anat a un concert d'un grup que no t'hauria agradat, però m'ho he passat bé. Potser perquè necessito un espai de recolliment. Potser per imaginar-me com serien les coses si fossin diferents. Potser per notar-te prop, ara que ens allunyem. Potser per parlar-te de feina. Potser per recordar-te com em convenen les hores i els dies i els mesos tranquils. Però potser per res de tot això. Segurament et trucaria perquè em falta una abraçada, i que no em diguis ni em preguntis res.

19 de juliol del 2016

I, malgrat tot, sóc aquí

Quan tot vol dir tots els passats i totes les presències, com si fossin un regal instantani i discontinu. Quan els records es projecten cap al futur, sempre millor. Quan la sonoritat i la vista es fonen en una sola imatge, nítida. Quan ja no hi ha espais pel "ningú no ho hauria dit mai". Quan tot es converteix en un garbuix de noms i de sensacions difícils de destriar.

25 de juny del 2016

Gelida (sense accent)

No he estat mai en aquest poble. De fet, ara mateix ni tan sols sabria situar-lo sobre el mapa amb exactitud. D'entrada, em sembla un lloc fred, interior. El Crexells s'ha anunciat un parell de dies després del Llibreter, amb uns títols i uns premis que es presten a la confusió. No sé fins a quin punt em pot haver afectat, això, a mi, que sempre he estat obsessionada pels títols de poemes, de cançons i de llibres. Tot i que sempre que he dubtat que se'm doni bé donar nom a les coses. I potser és justament per això.

22 de juny del 2016

El silenci de les nits

Aquella interferència, la que ens distreu de la tranquil·litat de les hores lentes mentre ens crea un neguit que ens recorre les venes fins arribar a la panxa i nuar-se. Aquell destorb difícil de valorar, igual com difícils de valorar són les conseqüències inesperades de tots els nostres actes, voluntaris i involuntaris. Aquella mena de por que ens fa desitjar tornar-nos petits, fer-nos petits, per tal de poder buscar una mà amiga que ens acariciï i ens aporti novament la calma del repòs al costat d'una companyia amb qui confiar.

6 de juny del 2016

Olor de ginesta

Que neixi la vida de llum clara, com la del diumenge d'anunciació que entreveia enmig de boscos odorants. Que creixi amunt, gràcies a les arrels fondes que li seran nodridores. Que visqui lliure amb una companyia envolvent i que sàpiga veure que tothom millora al costat dels millors. Que mori després de sobreviure'ns, per tots els anys que vindran, plens de records.

2 de juny del 2016

Viure en blanc i negre

Tots som personatges literaris en un algun moment o altre de la nostra vida, sense saber exactament quan comença la ficció i on acaba la realitat. Darrere de quina màscara ens diem tot allò rellevant? Mentre ho penso, em forço un recorregut pels laberints de la memòria, però la vista se'm fixa en una imatge, com si es tractés d'una peli de Godard: l'aigua de la pluja caient en canal. Una imatge poètica, hipnòtica, atzarosa, que mai no sabrà que esdevindrà la millor metàfora per representar la nostra relació. I així és com aquest rajolí d'aigua, igual que la nostra pròpia imatge, es converteix en matèria emmagatzemada al fons del record personal.

20 de maig del 2016

Standard

No me'n canvieu el ritme, sisplau, de les cançons que em defineixen la vida, que sinó no sé com he de moure els dits. L'atenció se me'n va del paisatge erm que tinc fixat a la vista cap aquest tempo desconegut i interior alhora, com si es tractés d'una part de mi mateixa que no m'atreveixo a descobrir. Poseu-me les cançons de sempre, les melodies que em fan ballar i somiar els pensaments. Deixeu que em deixi endur pels records, sense la materialitat, pesada, dels mots.

18 de maig del 2016

Creuant l'antiga llera del Túria

València, aquesta ciutat que m'havia estimat. València, la ciutat de la desmesura per excel·lència. Almenys, o com a mínim, la ciutat més desmesurada que conec. Recordar cada un dels seus racons significatius. És a dir: la porta del garatge davant la qual el vaig sentir apitxar per primera (i única) vegada. La plaça on tothom portava el gos a fer pipí. L'habitació on no vam arribar a follar, però quasi. Tots aquests, i molts altres (cafeteries, bars i restaurants), són els llocs que considero significatius. El mercat, la llotja, la ciutat imposada arquitectònicament, el port, l'horta, els camps de tarongers... També formen part del paisatge mental que acompanya els records que conservo, i també són importants, esclar, però no arriben a foradar-me l'ànima com la mort que se'm presenta davant els ulls.

7 de maig del 2016

La torre del rellotge

El tic-tac que ens ocupa el dia sense adonar-nos-en. Tot allò que ens impedeix gaudir tranquil·lament de cada un dels instants que vivim. La impossibilitat de compenetrar-nos en un espai i un temps determinat: saber que no podem compartir res més que la qualitat efímera de les nostres passions. Tota la vida que no visc, la que només imagino durant alguns impassos de temps i que, amb una mica de sort, arribo a aconseguir escriure, però mai viure.

28 d’abril del 2016

Nit de pluja

Tot i que ho he llegit tantes vegades, fins avui no m'he adonat, d'una manera completa, de les qualitats purificadores, sagrades, de l'aigua. És a dir: se m'ha fet evident que la veritat poètica també pot ser veritat empírica. Llevar-se com si el nou dia fos una renovació de tot, gràcies a la neteja mental i física provocada per l'aigua. Sentir-se flotar en l'ambient, com si la humitat peses més que el propi cos -alat o elevat. Que vinguin, els vespres i les nits de rius plens; que s'enduguin tot allò que ens fa nosa i no ens deixa avançar!

25 d’abril del 2016

Inspirar - Respirar

Era l'únic cap de setmana lliure en dos mesos. I ho dic en un temps verbal passat perquè l'acabo d'ocupar. No és una gran ocupació, això és cert, però n'és una i, per tant, ja no serà lliure del tot. M'estic acostumant a aquest estat permanent de complir deures i obligacions diverses. Ara ja no intento menjar-li hores al rellotge. M'estic començant a conformar amb cinc minuts asseguda al sofà. Ni tant sols no demano dormir bé; només poder descansar una mica, el temps suficient com perquè l'endemà al matí no tingui les cames inflades. Però el que tinc clar és que aquest estiu serà com els estius que ja no recordo: somni, calor i pells humides. Res més.

19 d’abril del 2016

La força del sol primaveral

Els ocellets repiulant, i jo pensant en tot i en res. Té alguna mena de sentit, el que he fet? I el que faig? Em portarà a algun lloc? Vull arribar a algun lloc? És molt lluny? Últimament he començat a pensar que l'instint de supervivència és justament això: preguntar-me el mateix de sempre, allò que no aconsegueixo mai de respondre'm. Només així em sento segura, perquè d'aquesta manera segueixo pensant, segueixo escrivint, segueixo existint.

12 d’abril del 2016

Territori salvatge

L'espai com a projecció de l'ànima, i el cos com si fossin les quatre parets que ens protegeixen de l'enemic, d'allò exterior, de l'inconegut, com si es tractés d'una muralla impertorbable. El dubte de saber què hi ha fora, el que no ens pertany. El dubte de saber què hi ha dins, el que no ens explica.

7 d’abril del 2016

Present passat

Arribo Madrid i es posa a ploure. A fora l'estació no em ve a buscar ningú, només trobo un cel tapat, gris. Igual com els dies que vindran, suposo. Penso en l'última vegada que vaig ser aquí, per pura connexió de transports. D'Atocha a l'autobús, de l'autobús a Atocha. El destí era un altre, i feia una mica -només una mica- de més bon temps. Penso en la conversa telefònica que m'acompanyava mentre el tren es posava en marxa. Penso en tot això mentre sóc en un altre tren, lluny en l'espai i en el temps d'aquell últim, sense cap companyia a l'altre costat del telèfon. Tots els afores de totes les ciutats sempre m'han semblat tristos. Les formes geomètriques de la funcionalitat arquitectònica humana en contrast amb les formes harmòniques de la poca naturalesa salvatge que encara hi perviu. Es fa difícil determinar els límits de cada un dels diferents termes municipals. Jo, que tant adoro els límits perquè em permeten situar-me en l'espai i en el temps. Els límits, allò que marca si estàs travessant una frontera o no. Les limitacions, tot el que ens autoimposem per definir el contorn de la nostra pròpia forma.

24 de març del 2016

Muntanyes de núvols

Recordo la nit poderosa en què te'm vas fer present i vaig acceptar la teva companyia, tot i que ara és diferent: potser ja no hi ha les parets blanques i fredes, però sí que hi ha una mena de buit. Ara se'ns fa evident que les expectatives que ens vam crear no tenien gaire sentit. Ara només vivim per retrobar l'escalfor, l'olor de dama de nit, els vespres en bici, la suor de les nostres pells juntes.

20 de març del 2016

Podria ser diumenge

A vegades m'envaeix una tristesa profunda que no sé d'on ve. O potser sí, que ho sé, però ve d'un lloc tan llunyà que se'm fa estrany sentir-la com si fos meva, com si fos pròpia, com si sortís de mi. De fet, és una tristesa que no m'acaba de sortir mai del tot, sinó que se'm rebrega a l'estómac. És perquè té por, penso. Por: l'únic sentiment al qual em costa posar nom. La tarda decau, imitant l'ànim. Solitud i llunyania com un tot.

18 de març del 2016

Camí privat

Per enèsima vegada, m'assec en aquesta cafeteria i em poso a escriure pensant en tot plegat, que segurament vol dir en no gaire res concret. Totes les persones que han estat (i que encara són) importants en la meva vida vénen a visitar-me fugaçment el record. No sé si sé què fer-ne. Una visió molt menys pessimista que la del poeta, en tot cas. La qüestió és que ens hem d'anar adaptant a les noves situacions, hem d'anar suplint, o convivint amb el buit, aquells que ja no hi són. De la mateixa manera que els propietaris de la cafeteria van renovant puntualment les fundes dels innumerables coixins que poblen els seients.

15 de març del 2016

El hombre que soy mientras callo

La immobilitat de sempre a vegades em fa actuar. Quan es dóna el cas, no em sol sortir bé, per això retorno puntualment al lloc d'origen. Com si la vida consistís en anar fent voltes arran la mateixa pista circular, de la qual només en sortim quan algú ens agafa de la mà i ens en treu, desviant-nos del camí solitari al qual semblava que estàvem predestinats.

12 de març del 2016

Les paraules i les imatges

Porto dies reproduint mentalment tot allò que ens hauríem de dir: repetir-te, amb tots els mots que calguin, allò que ja saps, allò que ja t'he dit i el que no. Esperar que tu em contestis la pregunta indirecta més important que t'he fet mai. M'imagino el diàleg durant una passejada llarga, de després de dinar fins a l'últim bri de llum de posta, ara que els dies s'allarguen. També visualitzo totes les nits que no hem ballat, sense paraules, i les carícies de l'endemà, que no ens hem fet. I el pitjor és que no veig el moment de fer realitat tot allò que desitgem, que és tot això i segurament més.

10 de març del 2016

Distanciament

Crec que per primera vegada, allò que em separa de tu és un espai físic, i no mental. Et noto a prop, perquè hi ets; encara que no ho sembli, o no ho vulguis, o no hi siguis. M'acompanyes en cada un dels passos que faig, et porto amb mi, al meu costat; encara que no ho sembli, encara que no ho vulgui, encara que no sigui. El temps present em diu que som lluny, però no pas sols. Dir-te que no m'importa qui és que t'acompanya seria mentir-te, per això m'estimo més no parlar de les incògnites futures.

7 de març del 2016

Ritornare

Com si no hagués passat res, però havent passat de tot. El miracle de la llum gradual acostant-se al propi cos. La il·lusió de sentir-se volar com un feix de plomes lleugeres. Abandonar les càrregues del dia a dia i passejar per carrerons de pedres sense fi. No voler fer res per intentar aturar el pas del temps. Oblidar els deures pendents, oblidar els deutes pendents. Sentir-se part del paisatge com si la pell fos un tatuatge pintat del lloc que ens acull. Just quan tot sembla menor a allò normal, passa a ser més transcendent que mai.

25 de febrer del 2016

Sentit de possessió

Sempre he considerat que l'instint de possessió és eminentment masculí. És una actitud que he detectat en força homes, i potser això m'ha creat un prejudici, que potser hauria de revisar. La qüestió és que jo, com a dona, i com a dona que no el té, sempre he suposat que és una cosa que recau més aviat cap a l'altra banda. En tot cas, és curiós observar el comportament dels homes que el tenen, aquest sentit de possessió, encara que el tinguin molt amagat. Com tu, que quan més necessitava que em demostressis que jo formava part d'algun racó del teu cap o del teu cos vas mostrar-me justament el contrari. En canvi, ara, quan de sobte et trobes davant una situació que havíem viscut junts, però protagonitzada per un altre home, reacciones com si volguessis reivindicar la teva antiguitat: "jo això ja ho vaig viure abans que aquest". Com si fer-ho et donés algun dret, com si no volguessis marcar les distàncies amb el passat, com si et pensessis que encara sóc teva. I no, estimat amic. Es tracta de viure-ho tot, i així ho vam fer, i ho vam deixar morir.

19 de febrer del 2016

Tota ets present

Encara no. Encara no hi ha prou passat al darrere, ni la motxilla prou plena, ni les ferides prou profundes, ni massa cabells blancs. Encara no. Encara sóc aquí, a les envistes del futur, a les beceroles del no-res, a l'inici de totes les possibilitats que es puguin imaginar. Encara no. Encara no poden pensar-me com un fantasma mort, com un lloc de memòria, com un espai enteranyinat, en blanc i negre, del segle XX. Encara no. Encara falta. Encara ha d'arribar la memòria, i l'oblit.

15 de febrer del 2016

The lobster

Intentant posar ordre dins el caos, he trobat una llibreta començada només per unes poques pàgines. He rellegit un text en què parlo d'una cafeteria, i de les senyores que parlaven a la cafeteria mentre jo hi era escrivint. Gràcies a la llibreta també he recordat un monòleg interior del protagonista de la peli que dóna títol a aquest text. El personatge reflexiona, emet una conclusió i actua partint del seu plantejament. No li surt bé, esclar. Però només és una pel·lícula, només és ficció. Què passaria si provéssim de fer-ho a la vida real?

11 de febrer del 2016

Abans d'alçar el vol

Tu al davant i jo al darrere. La carretera que tu fas gairebé cada dia. La carretera que jo no faig gairebé mai. Junts, però separats. Acompanyats pels tons pastel de la posta d'hivern, que somriuen les muntanyes. Tota l'emoció en aquella imatge. Tots els pensaments dipositats en aquella contrada estranya. La il·lusió de tot allò que encara ens queda per fer. La satisfacció de la possibilitat que ens brinda la vida per poder-ho fer.

2 de febrer del 2016

Línies blanques i llums vermells

El mateix de (gairebé) cada setmana: AP7 i manta. De nit, el paisatge és sempre el mateix: les línies a seguir, els llums a deixar enrere. Aquest trajecte sempre em fa pensar. En el futur, en la vida; en el meu futur, en la meva vida; en nosaltres. En tot i en res, en definitiva. Però el cap no deixa d'avançar, si fa no fa igual que els cossos mòbils, a 110 km/h. Fins que tot al nostre voltant es difumina, emboirat, i hem de frenar. A partir de llavors, i fins retrobar allò que hem convingut anomenar "casa", hem de continuar el camí a una velocitat molt més moderada, saltant imprevistos, esquivant barrancs, conscients de tots els perills que comporta seguir endavant. Però convençuts que serà un esforç que es veurà recompensat, tard o d'hora.

25 de gener del 2016

Marea

Tota la costa desnivellada. La que no és casa, ni voldríem que ho fos ni voldria ser-ho, però quasi. Aquella que hem travessat amb el sol a la cara, o sota la pluja, o en nits estrellades. La de pobles desdoblats que compareixen una mateixa riera. La de la línia de tren inundada o envagada. La de cases senyorials-colonials que a la gent d'interior ens semblen impossibles. La terra de camps de maduixes i palmeres, com el tròpic més proper.

20 de gener del 2016

El vell secret que cerquem sempre per camins nous

Havia fet molts cops al dia aquella mateixa ruta, quan vivia a l'altra riba i tota jo era un glop de sopa calenta corrent entre muntanyes nevades. Però ara trobo la casa en obres, perquè el temps no s'atura per esperar ni res ni ningú. Les cames fan soles les passes, sense pensar on han d'anar. Només recordant el camí après, només recordant les companyies antigues amb qui havia compartit el camí après. Les cordes no es trenquen, al contrari; fan que l'esperit melancòlic desaparegui en el moment en què entra en escena l'actualitat del barroc, la vitalitat del barroc: una fusta antiga que no es corca i que ens pertany.

12 de gener del 2016

Clàxons a quarts de sis del matí

Tota la pesantor de la son enganxada al cos, especialment als ulls. Les presses de recollir-ho tot i el neguit de deixar-se res. Cares de son alienes que acompanyen la pròpia durant el primer trajecte. Sortir de l'estació per fer alguna cosa (fumar) i esperar que surti el següent tren, mentre la lluna primíssima somriu. La cua dels que es pensen que el viatge començarà sense ells, malgrat els vint minuts d'antel·lació amb què han acudit a la cita. Fugir de la ciutat fosca amb les primeres llums del dia acariciant el mar. Pensar, i escriure, amb la terrible companyia del trontolleig del vagó. Cinema francès a la pantalla, vista fixada a l'horitzó invisible.