Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

27 de desembre del 2010

Protagonistes

Hi ha una cançó d'en Pau Vallvé que també porta aquest títol. No és gratuït, aquest títol. En Pau i la Maria ho han deixat. Les poques evidències d'amor es van esfumant. L'Albert i la Laia també ho van deixar, fa temps; quan ells dos representaven l'ideal que jo tenia de parella. Ara l'Albert està feliçment ajuntat amb la Marta, i m'és igual què faci la Laia. Quan ho van deixar en Joan i la M. pensava: aquesta parella representa l'amor; si l'amor no és això, jo ja no sé què és. Al cap d'uns mesos van tornar-hi, i la meva idea d'amor (representada en aquesta parella) va tornar a ser vàlida. Però em sorpren que encara hi hagi gent que cregui en l'amor, o que no entengui que hi ha gent, com jo, que no hi creu. Durant un migdia de maig, algú em va dir una de les frases més boniques i alhora més terribles que m'han dit mai: "si cregués en l'amor et diria que m'estic enamorant, però com que no hi crec...". Misèries.

17 de desembre del 2010

Compartir un espai que no és de ningú

La persona 1 comença a compartir un espai (posem-hi, per exemple, els quatre carrers que envolten una plaça) amb la persona 1.2 de manera regular, però tampoc massa freqüentment. Poc després, per la seva banda, la persona 2 comença a compartir aquest mateix espai amb la persona 2.2, de manera més freqüent que els dos primers. Tots quatre, o potser només tres, o potser només dos, tenen força possibilitats d'acabar-se trobant en aquest espai i llavors hauran de compartir l'espai amb algú amb qui no és gens habitual compartir-lo: poden capgirar-se les parelles, o pot ser que algú aparegui en un moment íntim o compromès entre la parella de la qual no forma part.

D'aquí un temps, quan la persona 1 i la persona 2 es retrobin (sempre es retroben), quan formin altra vegada una parella (sempre hi tornen), tots dos tindran el record d'haver compartit un mateix espai que no és de cap dels dos per separat i, ocasional i casualment, també de manera conjunta. Ara mateix, la persona 1 i la persona 2 són dos amants en terra de ningú, però algun dia tornaran al seu espai comú.

13 de desembre del 2010

De qui sóc pre i post

Coneix una ciutat que no existeix. La ciutat perfecta, la ciutat de postal; la ciutat que sembla perfecta en la postal. I que pot arribar a ser-ho, si no en surts mai. Es reclou en un petit barri, cèntric i burgès, i modern també. Vistes privilegiades que enamoren els forasters i pesen als gironins.

6 de desembre del 2010

Entre la follia i el seny

Suposo que tothom té moments en què es creu només un petit granet de sorra enmig d'un desert molt gros. Però tothom té moments, també, d'eufòria, en els que pensa que s'ha fet tan gran i tan fort que s'ha acabat convertint en un turó o –això només els més agosarats– en una muntanya.

La veritat, sempre matisable, es deu trobar en un punt mig. Ningú és imprescindible, però tampoc completament prescindible per a tothom.

3 de desembre del 2010

La importància de les coses petites

Apreciar algú, estimar algú, es nota i es demostra, sobretot, quan aquest algú passa per un mal moment. Perquè és llavors quan aquest algú necessita el suport, la comprensió i la companyia dels que l'envolten. Demostrar plenament aquest afecte a vegades és fer-ho de la manera més subtil: amb un somriure, amb un cafè, amb un “avui et trec de casa”, amb una postal, etc. Tot això serà molt més valuós per a aquest algú, sobretot si és un algú amb una sensibilitat especial, que no pas que li regalin la lluna.

26 de novembre del 2010

Hàbits rituals

Durant un any i mig vaig anar a esmorzar cada dia (de dilluns a divendres) al mateix lloc. Ara fa gairebé un any que no ho faig. Fins avui. Avui hi he tornat. (Hi he tornat a esmorzar, però de tardes, vespres i nits, en aquest lloc, n'hi he passat moltes des d'abans, durant i després de l'any i mig del principi.)

Hi he anat entre dos quarts de dotze i les dotze, l'hora en què hi anava sempre. M'he assegut al meu lloc, al que era el meu lloc durant l'esmorzar. En aquests onze mesos en què he deixat de tenir aquest costum han canviat moltes coses... Ha canviat el bar, que s'ha polit i modernitzat. Ha canviat el cambrer: abans hi havia en Joan, amb qui parlava de com ens anaven els dies, o la vida en general; ara hi ha una dona que ni tan sols sé com es diu. I també he canviat jo. No puc concretar-ho massa, però crec que he canviat: sóc més tranquil·la, i m'he asserenat.

La sensació de reprendre puntualment un costum que tenies ritualitzat és estranya. Tot és com sempre, igual; però alhora diferent. Costa molt que les coses canviïn en aquesta ciutat, per això s'han d'esperar anys per poder notar petites diferències. Però llavors penses i dius "qui vol que canviï res?"

24 de novembre del 2010

A day in the big city

Caminar des de Passeig de Gràcia? O baixar a Sants i agafar el metro? Quan acabi tindré tot el temps del món per passejar-me tan com vulgui, o com faci falta, però no puc arribar tard. Sóc responsable i seriosa, encara que potser a vegades no ho sembli. Perfecte, doncs ja ho tinc: ho he de semblar.

18 de novembre del 2010

Somriures

Finalment, avui he fet la trucada que m'ha fet estar neguitosa tota la setmana. M'han dit que sí. La vida em somriu, altra vegada. El somriure ha tornat, altra vegada.

Això m'ha animat a fer-li saber al protagonista del somni que vaig tenir l'altre dia que, precisament, havia estat el protagonista del meu somni. La seva resposta ha estat positiva i agradable. La vida em somriu, altra vegada. El somriure ha tornat, altra vegada.

16 de novembre del 2010

Somnis

Aquesta nit he tingut un somni especialment agradable. Cosa estranya, perquè últimament dormo poc i malament: tinc somnis molt raros que em deixen amb molt mala sensació. Avui no ha estat així, i gràcies al somni d'aquesta nit porto un somriure tonto dibuixat a la cara des que m'he llevat. L'única cosa que podria esborrar aquest somriure és una trucada que he de fer demà. Si, quan truqui, em diuen que no, adéu somriure i adéu somni.

12 de novembre del 2010

Accidents còsmics

Contestar un correu electrònic amb un poema pot voler dir que, precisament, no es té res a dir o, almenys, que no se sap què dir. Molt temps després, qui va rebre aquest poema per correu electrònic com a resposta, envia un altre poema del mateix autor a la persona que temps enrere li havia enviat un poema per correu electrònic com a resposta. Quina mena de connexions còsmiques deu haver-hi, entre aquestes dues persones que van enviant-se poemes d'un mateix autor? Quants poemes d'aquest autor es deuen haver perdut en les galàxies que habiten un i altre? La resposta, és igual. La conclusió, però, és que l'univers està ple de poemes que potser es van enviar i potser no es van rebre mai.

9 de novembre del 2010

Negació possible

Ara se suposa que hauria de fer un post explicant la nostra trobada després de tants dies sense veure'ns, de les sensacions que vaig tenir, de totes les coses que volia dir-te i no et vaig dir, de la vergonya que tenia i de la por (en el sentit infantil de la paraula «por») que em feies. Doncs no, no ho penso fer.

Ja ha arribat el fred hivernal i segurament per això passo tant temps tancada a casa. Llavors, quan em trobo gent, enmig d'un acte social, m'adono que veure i escoltar com els altres parlen és una bona distracció. Per això callo, perquè el que hauria de dir i no dic, ja ho saps. I tal i com deia Sant Mateu: "El que es diu de més, ve del Maligne" (Mt. 5, 37).

7 de novembre del 2010

Diumenges

Quan passo per un moment d'incertesa sentimental, els diumenges, sobretot les tardes de diumenge, se'm fan odioses. La climatologia, sigui l'època de l'any que sigui, et convida a passar aquest dia en parella: fa un sol esplèndit, ideal per fer una excursió a la muntanya amb dinar de carmanyola inclòs; és temporada de fulles seques i la idea d'anar a passejar per la Devesa, agafats de la mà, per quedar amb els peus enterrats sembla divertida; o plou i fa un dia gris, perfecte per quedar-se a casa mirant una pel·li mig abraçats.

Conseqüentment, quan passo per un moment d'incertesa sentimental, també se'm fan odioses les pel·lis romanticones de diumenge a la tarda. (Protagonitzades per la Meg Ryan i en Hugh Grant, per exemple.) Per això, avui que és diumenge i em trobo sola, he decidit disfrutar mirant dues pel·lis, dues comèdies romàntiques (que no romanticones) de bon gust.

Jo i casa meva som la parella ideal. L'únic inconvenient podria ser el deshumidificador, que de vegades es posa gelós, i aquella bombeta, que fa dies que fa el boig. Res més. La parella perfecta.

5 de novembre del 2010

La convivència de dos noms

Ara ja és tan tard que tant se val tot. Caminar per la vida adormit, o begut -en els pitjors dels casos-, pot deixar de ser vergonyós si ja no t'has d'amagar de res ni de ningú. Podem morir i renéixer en el mateix instant subtil en què el nen ha estat capaç de veure enmig d'un cel fosc i brut un estel fugaç que marxarà, igual com marxa tot, en un lloc recòndit i pregon. Iguals.

(El més important sempre és al final.)

31 d’octubre del 2010

Festa Major

Aquests dies, i les fulles seques que em persegueixen per tot arreu on camino, m'hi fan pensar recurrentment. He escrit perquè l'he imaginat, però sóc incapaç de destriar-ne la localitat concreta. Ja no sé d'on sóc: fa temps, de dins meu, en va néixer una altra persona.

25 d’octubre del 2010

Octubre a la ciutat

El mes d'octubre sempre ha estat lligat a un número i a la festa major. A unes quantes altres coses, també. Des de fa un temps, a una ciutat, també. Es respira clima d'octubre a la ciutat: el vent de tardor ho refreda i ho aplana tot. El marró és el rei dels colors al carrer. El cicle vital anual acomapanya aquest octubre de records, de crisis existencials i de commemoracions. No podem lluitar contra el no-res: hem de deixar que passi el temps. De moment, però, és octubre a la ciutat.

22 d’octubre del 2010

Anys

Això és la crònica d'un dia especial, que sense esperar-ho va acabar essent un dia especial. Va ser inesperadament especial perquè comptava passar el matí a casa, sola. Però no: va trucar-me tres vegades perquè volia fer alguna cosa amb mi. Es va presentar a casa al cap de mitja hora amb el regal: fantàstic! Com que havia quedat per dinar lluny del centre, vam decidir anar a fer un cafè en l'únic paratge selvàtic de la ciutat, amb sense miau. L'escalfor d'aquests dies de tardor, amb bona companyia, és tot un plaer pels sentits.

Deprés, dinar vegetarià amb amic. Més regals: un, encertadíssim; l'altre, repetit. No podem fer-ho mai del tot bé, amb aquest amic, sempre ha de faltar alguna cosa. És el que ens fa especials: molt més que amics i molt menys que parella, som. Unes hores, amb cafè i trobada inesperada inclosa, especialment agradables i còmodes.

Tarda d'exposicions pre-inaugurades, que queden pendents per algun altre vespre de tardor. Un berenar com els d'abans, com quan érem petits, que et fan quedar amb la boca bruta i tothom riu perquè portes una taca de xocolata a la barbeta. Especialment carinyós, m'agrades.

El vespre al bar, amb els amics. Amb uns amics que ho són, que hi són, però que no hi acaben de ser del tot. Uns amics maquíssims, que fan un regal maquíssim, que em fa emocionar com si mai abans hagués vist res semblant. Sou tots maquíssims, 's people.

El sopar romàntic no podia faltar. Te'm presentes amb les teves millors gales: jaqueta elegant, jersei de ratlles com les que m'agraden i que deixa veure la camisa negra, llisa, de sota. Guapíssim. Amb les sabates de mudar, que si fossin vermelles serien ideals per anar a ballar. Però no ho podem fer, no ho puc fer (encara), i només anem a prendre alguna cosa calenta, còmodament asseguts, abans d'anar a casa, a dormir.

L'última abraçada, els últims moments d'un dia per recordar. Sola, però no tant.

18 d’octubre del 2010

Deliri racionalitzat

La pitjor tempesta ja ha passat, i ara comença a arribar la calma. Totes les solituds són habitades per algú, encara que l'única companyia sigui una novel·la curta o un disc. Aquella cançó que regularment sona a l'octubre, per aquestes dates, és el motiu que em farà ballar un parell o tres de nits ben aviat. O almenys així ho espero. Sí, el cul d'en Jaumet té ganes de ballar.

11 d’octubre del 2010

Frase feta. Feta, la frase.

"El cul d'en Jaumet, que no sap seure ni estar dret."

Si m'he d'estar gaire temps més tancada a casa, crec que començaré a dormir de puntetes, al lavabo -o alguna cosa semblant, igualment estranya.

8 d’octubre del 2010

Amb miau

Durant la festa major li vaig regalar una cançó perquè s'animés. Com que no va servir de res, em va agafar una enrabiada de nena petita (i em va durar...). Però hi ha nits que acaben essent més casuals del que voldríem i, en lloc de fer alguna bestiesa com agafar el cotxe per tornar a marxar just en el moment en què acabes d'arribar, et quedes. Llavors, es produeix la trobada: els quatre mots que haurien d'arreglar les coses no serveixen de res, però les persones en comú, que solen estar degudament desinformades, acaben fent que tot arribi a bon port. No sabia si consolar-me amb això o amb una il·lusió fictícia llunyana quan, de cop, em va arribar una solució celestial: quan vaig escoltar la música de les esferes gairebé vaig plorar.

4 d’octubre del 2010

Prou

Durant un temps de la meva vida vaig ser per diverses persones l'altra, la tercera en discòrdia, l'amant, l'intermitent, la segona opció. Me'n vaig cansar. Vaig tancar, "tancat per vacances emocionals" deia. De ves-a-saber-on, però, va sorgir una relació. Una relació entre dues persones en una situació més equitativament semblant, més igual. Me'n vaig cansar, també.

M'han dit que sóc poc pacient, que he de donar més oportunitats, que tot pot canviar (cap a millor, se suposa), que he de lluitar perquè les coses s'encarrilin cap on jo vull. Doncs no vull. No vull haver de fer tot això. No vull haver d'esforçar-me tant per tenir una bona relació amb algú, no vull haver de fer miracles, no vull anar polint cosetes. No vull. I no ho vull perquè sé el que vull, i el que vull no té res a veure amb tot això. Per això res de tot això no em funciona. No em funciona ni estar en un segon pla de la història, ni començar històries amb algú amb qui la història no pot anar massa enlloc.

El que vull, ho tinc molt clar; i com que no ho trobo (i ja porto força temps buscant-ho), he decidit renunciar, passar del tema, tancar la barraca. Ara ja no són "vacances emocionals", ara és ascetisme pur i dur. Prefereixo l'aquí que l'amb qui, i en aquesta ciutat no coneixeré cap dels homes de la meva vida. Per tant, plego.

1 d’octubre del 2010

Aniversari

Ahir aquest bloc va fer un any i crec que és un bon motiu de celebració. (Ahir no vaig poder fer el post perquè tenia una cosa massa important entre mans: llegir la tesina.) Aquest bloc és el resultat, un dels fruits, d'un munt de canvis que es van produir durant més o menys un any abans de l'aparició del bloc. Sense tots aquests canvis, el bloc no hagués existit mai i, en vistes de com han anat les coses, estic contenta que hagi existit.

Alguns dels motius que em van fer engegar aquest bloc van tenir lloc durant el mes de setembre de l'any passat. Per exemple, vaig començar el viatge que m'ha de portar a superar la por de la por. I sembla que de moment, vaig per bon camí. També vaig desfer-me de dues persones que eren molt presents en la meva vida. Després d'un petit moment d'incertesa, provocat per la immediatesa de la pèrdua, vaig adonar-me que la meva vida aniria molt millor sense aquestes dues persones i això em va fer reflexionar: no sabré mai fins a quin punt les vaig fer fora conscientment, d'una manera voluntària.


També va ser important, el setembre de l'any passat, perquè em vaig cansar d'estar malament: vaig començar a portar bé, a fer-me a la idea que començava a tenir superada, una situació que m'havia neguitejat greument. I potser gràcies a això també vaig aprendre a prioritzar i, d'aquesta manera, deixar d'atabalar-me per la infinitat de coses que tenia al cap.

Ara, després d'un any de bloc, la situació és molt més tranquil·la: els canvis han trobat la seva estabilitat, el seu punt d'equilibri i de quietud. Podria estar així molts més anys, suposo. Però la meva naturalesa, emminentment volàtil, segurament farà que hi hagi nous canvis, noves situacions, noves persones, noves inquietuds, noves preocupacions. Com sempre, esperarem que això arribi, sense perdre el somriure no fingit que ara ja fa un any que m'acompanya.

27 de setembre del 2010

Nit d'insomni

Sense adonar-me'n, em vaig trobar conduint a tota hòstia pels carrers molls de Benimaclet. "Has d'anar a Benimaclet, precisament?" "Sí." "I has d'anar tan ràpid?" "Sí." Tenia ganes de veure el mar, potser pel regust que m'havia deixat una cançó que acabàvem d'escoltar, amb el volum ben alt, però no vaig anar-hi. Vaig tornar al lloc on havia aparcat el cotxe hores abans: havia arribat el moment de l'abandonament. Amb el motor engegat, li vaig dir que marxés, que ja en tenia prou. Va voler afegir quatre mots i va abaixar el volum. Vaig explotar, allò havia arribat massa lluny. Mentre parlava, vaig tornar a apujar el volum, al màxim, de cop. Va callar. Just en aquell moment començava la tornada de la cançó. Ho va entendre perfectament i va baixar del cotxe. Vaig donar gas sense mirar enrere.

22 de setembre del 2010

Sense miau

No m'han agradat mai gaire, els gossos. Al llarg de tota la meva curta vida només m'he encarinyat de tres o quatre o cinc gossos. El primer va ser en Piru, el gos dels meus tius, que va ser el primer gos que vaig conèixer. El segon va ser la Nina, de l'Imma, que era petita i juganera i que, quan li venia de gust, m'escalfava els ronyons. El tercer és en Duc, el gos d'en Xavi: un gos passota i anitpàtic amb els desconeguts, però que sempre que m'ha vist se m'ha tirat incomprensiblement a sobre. També hi ha la M., la gosseta de la M., el primer gos (gossa) -i fins fa poc únic- que he passejat sola i que, a més a més, va ser espectador del final d'una relació. El segon gos (i, de moment, últim) que he portat a passejar sola, l'enyoro una mica: ara fa dies que no el veig i la veritat és que em sorprenc a mi mateixa trobant-lo a faltar.

18 de setembre del 2010

Feng Shui

L'altre dia en Xevi em va preguntar cap on tenia encarat el llit, per saber si la meva cambra tenia bon Feng Shui. Li vaig dir que cap a l'est, i va fer mala cara. Aquesta nit, però, m'he adonat que, en realitat, el tinc encarat cap al sud-est. Ell va explicar-me que, per anar bé, l'hauria de tenir cap al nord. Però fa tant temps que l'he perdut, jo, el nord...

14 de setembre del 2010

La batalla

El dubte sempre és positiu, perquè condueix al canvi. En cada victòria, hi ha una derrota. Cada vegada que es guanya, es perd també alguna cosa. Allò a què es renuncia per tal de poder aconseguir l'objectiu final, la victòria final, sempre té quelcom de positiu. Tot i aconseguir guanyar, hem de fixar-nos sempre amb la part positiva d'allò a què renunciem. És una mena de pacte de contraris.

12 de setembre del 2010

Alla fine

He acabat. Acabo d'acabar. Semblava que aquest moment no arribaria mai, però, finalment, ha arribat. Una mica tard, potser, o una mica aviat, depen de com es miri. Ara bé, tinc una migranya que m'està matant i son, molta son. Fa dies que tot i el cansament, tot i les poques hores que dormo, no hi ha maneres d'agafar el son. Crec que em quedaré al llit fins el dia 29. Perquè sí, tenia raó: sóc una exagerada.

6 de setembre del 2010

Coses que passen

A vegades penso que sóc l'única persona al món capaç de portar-se bé amb les seves ex-parelles, ex-amants, ex-amistançats, ex-rollos i tota la resta d'ex que es poden tenir (exceptuant una honrosa ex-cepció, evidentment). No entendré mai quina mena de mania té tothom a l'hora d'acabar, de males maneres, una relació. Tant costa comportar-se com una persona adulta, responsable i decent?

4 de setembre del 2010

Rescat hivernal

Dues persones en cadira de rodes jugen a tennis amb una xarxa imaginària en un encreuament de quatre cantonades. Al centre, hi ha la pilota, i ningú sap si ha caigut dins o fora.

2 de setembre del 2010

Tot torna a començar

Ho diuen Mishima, i m'ho crec. Divendres -demà- concert. I potser dissabte, també. I el dia 22. Un parell de recitals. Muntar un espectacle.

El pitjor tot just comença a arribar. Només ho puc notar a l'aire, però no ho veig. Em tornes a fer por. Tornes a ser al teu lloc; tu sempre ets al teu lloc. I jo, en canvi, el busco sempre constantment. La constant és el canvi. Sempre.

24 d’agost del 2010

Ni ella ni la Plaça

No vull més imprevistos, ni trobades inesperades, ni coses que surten malament. Ja me n'estic atipant, de començar les setmanes amb dillunsos com els que em toquen últimament. Vull dies normals i tranquils, i crec que no és pas demanar massa.

21 d’agost del 2010

Més somnis

L'altre dia vaig somiar amb en Jaume. Anava en bici (cosa estranya) i l'acompanyaven la seva hipotètica dona i els seus dos hipotètics fills petits. En bici, també. Semblaven ben bé una família feliç. Ell(s) no em veia; i millor, perquè vaig quedar molt parada. Però encara més parada vaig quedar-me al despertar i pensar en el que havia somiat. Si d'aquí poc somio amb algun altre dels seus amics, crec que començarà a ser preocupant, tot plegat.

18 d’agost del 2010

Tic Tac

Avui val més que no digui res; els disbarats podrien arribar a extrems inimaginables. El temps (i J.S. Bach) ho posa tot a lloc: que sigui setembre, octubre o gener. La llar familiar pot ser un bon refugi per evitar espatllar-ho tot encara una mica més.

14 d’agost del 2010

Retorn conegut

Feia molt que no veia en Jep, més d'un any potser. Hem creuat quatre mots, només, perquè ell estava treballant. M'ha semblat molt maco, tan maco com sempre. L'Àlex sempre m’ho deia: “És bon tiu, en Jep; tracta'l bé. I a més a més és músic... Ja fa per a tu!”.

Pocs dies després d'aquell vespre que vam quedar per fer el toc, quan semblava que podíem entendre'ns, que buscàvem coses semblants, jo vaig marxar a passar una setmana fora amb unes amigues. Vaig passar una setmana a l'única ciutat on pots canviar la vida d'un poeta, que acabes de conèixer, a altes hores de la matinada.

Sempre el mateix: músics, poetes i filòsofs. La millor opció semblava el poeta, i el músic es va esfumar. I sobre el filòsof, val més no dir-ne res.

12 d’agost del 2010

De somnis

He tingut un somni molt estrany. He somniat amb en Joan, coincidíem (o hi anàvem junts, no ho sé) uns dies a València. Ell, tot i ser fill del mateix poble que jo, també coneix bé aquest ciutat. Era una estada estranya: els llocs importants per ell i els llocs importants per mi no eren els mateixos, però tots dos els coneixíem.

Hem tornat en el seu cotxe (en el somni era un cotxe diferent al que té en realitat; ho sé perquè m’hi ha dut un parell de vegades). M’ha semblat un viatge rapidíssim, qüestió de deu minuts o un quart, mitja hora com a molt. Ja se sap, però, que la percepció temporal en els somnis no és massa fiable.

Quan passàvem per la plaça on hi ha el mercat, hem vist l’Albert treballant de cambrer en una terrassa: m’ha semblat extraordinàriament guapo, molt més del que ho és en realitat. Era fosc, vespre o nit (no sabria dir quina hora). Llavors, en un semàfor de l’avinguda del conqueridor, hem trobat la L. i una de les seves amigues. Hem estat parlant una estona, sobretot en Joan amb la L. Ella se li ha ofert, sense embuts, pim-pam, sexualment. En Joan l’ha rebutjat. Amb la mirada, intentava dir-me alguna cosa: ho havia fet per la M. o per mi. Jo m’he acomiadat discretament de tots tres, però en realitat només he girat la cantonada i m’he quedat mirant-los, espiant-los, mig amagada. He sentit que la L. li deia a en Joan que, ja que no es ficaven al llit, almenys que deixés fer-li una fel·lació. Ell ha acceptat. Jo, incrèdula, m’he amagat darrere la cantonada. Quan he tornat a treure el cap els he vist tots tres dins un caixer: en Joan, dret, d’esquenes a mi; la L., ajaguda, al seu davant; i l’amiga en un racó, esperant que passi el temps.

11 d’agost del 2010

Ella i la Plaça

L’he vist en una plaça, però en una altra, no a la Plaça on la veia sempre. Aquell somriure tonto que se’m dibuixava a la cara quan la trobava m’ha anat passant. Ara ja no em preocupo per saber què hi fa a la Plaça (o on sigui) quan no juga el Barça, o per saber qui és que l’acompanya. He de reconèixer, però, que m’ha sobtat trobar-la en una plaça diferent; no perquè sigui exòtica –de fet, no és massa lluny de la Plaça– sinó més aviat perquè no acostuma a ser fora tan tard. Espero que estigui bé, sigui el que sigui que faci.

3 d’agost del 2010

La ciutat petita (o el poble gran)

Tot i viure al segle XXI, a l’any 2010, encara hi ha petits reductes on les coses continuen fent-se com s’han fet tota la vida. Si es vol estar ben informat de les últimes novetats, només cal anar a mercat el dia de mercat setmanal, i esperar trobar-se casualment (és un dir) algun amic, veí o conegut. Va rodat: es comença parlant del temps, de l’últim fitxatge del Barça, o de la pujada de l’iva, i com que una cosa porta a l’altra, tard o d’hora sempre t’acaben explicant l’última tafaneria.

A vegades, però, l’informador no sap el grau d’importància que aquella notícia té per a l’informat. En cas que sigui així, en cas que la notícia sigui una autèntica bomba per a l’informat, aquest té el deure moral -no escrit- d’anar corrents a explicar-ho a la gent del seu entorn més pròxim, que segurament tindran tant d’interès per la notícia com ell.

I així, com aquell que no vol, un dia et trobes algú que fa anys que no veus i et pregunta: “Què n’és de tu? Què fas? On vius?” “A Girona.” “Ah, Girona... Aquell poble que es creu ciutat que té bars on no es fa altra cosa que parlar de qui s’ha ficat al llit amb qui, no?” “Mh... Sí, més o menys.”

31 de juliol del 2010

Three is a magic number

Fa cosa de dos anys i mig que marco en un calendari els dies que passa una cosa –és igual quina. Abans, de seguida que aquesta cosa passava, pensava en arribar a casa i posar una creueta al dia. Últimament, però, m’oblido amb moltíssima facilitat de posar la creu, quan arribo a casa. I llavors, quan hi penso, em costa recordar-me del dia exacte que he de marcar. Això, fa temps, no m’hagués passat: si, per exemple, era uns dies fora de casa i aquesta cosa passava, sabia perfectament quin dia havia passat i no dubtava gens a l’hora de marcar-ho al calendari quan arribava. La qüestió és que ara estic començant a pensar quin sentit té que continuï posant creuetes en el calendari si, quan la cosa passa, ja m’és cada vegada més igual. Suposo que ho continuo fent per costum, perquè no se sap mai quan tornarà a importar-me (si és que això torna a passar mai) que la cosa passi i, després, si he deixat de fer-ho durant un temps, em sabrà greu. Que ja ens coneixem...

Avui llegia un poemet d’en Brossa i pensava en el pas del temps, això que passa sense adonar-nos-en fins que ja ha passat. Després he escoltat una cançoneta de fa uns quants anys que diu, en silenci, molt més del que sembla quan la sents. Finalment, m’he rellegit un text que vaig escriure fa pocs dies i tot se m’ha fet evident: si volem, podem evitar que el pas del temps canviï certes coses.

21 de juliol del 2010

La renúncia

Avui és un d'aquells dies en què no sortiria del llit; un d'aquells dies en què no deixo de pensar en allò perdut, en si m'he equivocat o no; un d'aquells dies en què tot em fa por; un d'aquells dies en què intento fer veure que les coses funcionen amb normalitat però en realitat mesuro, estudio i calculo tots i cadascun dels meus passos; un d'aquells dies en què desitjo amb totes les meves forces que el rellotge avanci més ràpid que mai i que, sense adonar-me'n, ja torni a ser hora d'anar a dormir, tancar els ulls i somniar què hagués passat si les coses haguessin estat diferents.

20 de juliol del 2010

Per aquí, per allà

Les trobades poden ser sempre més o menys casuals. La casualitat, però, no existeix: tot, sempre, passa per algun motiu, que normalment desconeixem. La qüestió és que a vegades tenim tantes ganes de trobar-nos algú, ho desitgem amb tanta força, que acabem trobant-nos davant els morros d'aquest algú. Aquestes serien les trobades poc casuals, diguéssim.

El fet de viure prop de dos punt culturals relativament importants de la ciutat (un al davant i l'altre al costat, es miri des de la perspectiva que es miri) fa que em trobi gent prop de casa amb certa facilitat, independentment del grau de casualitat que jo busqui.

L'anecdotari d'aquest tipus de trobades és força curiós: gent que veus, gent que fas veure que no veus; gent que et veu, gent que fa veure que no et veu; etc. Però poca gent sap on visc, exactament, i ningú que ho sàpiga podrà dir que passava per davant de casa "per casualitat".

8 de juliol del 2010

Contaminació lingüística

Ara ja no dic "Demà m'he d'aixecar més aviat"; ara dic: "Demà m'he de llevar més d'hora".

28 de juny del 2010

Film star

Com en una pel·lícula romanticona de diumenge a la tarda, protagonitzada per la Meg Ryan i en Hugh Grant, per exemple.

"Hoy empieza todo..."

Tinc un dinar. Surto de la feina i vaig cap a casa: he de portar alguna cosa per menjar i a casa no hi tinc res. De camí, veig la solució en un establiment. Resulta que, a més a més, aquesta solució em dóna la resposta a una sèrie de preguntes que no m'havia volgut fer durant massa temps.

23 de juny del 2010

Canvis i novetats

Suposo que hauria de començar a desacostumar-me d'aquesta manera tan meva que tinc de respondre correus electrònics, on deixo fer (entre)veure que no està tot perdut. A tothom li agrada agradar; i flirtejar, en la majoria de casos, és el més divertit que pots fer amb algú.

Però penso en P., i em sap greu que el moment arribés abans que nosaltres. Penso en M., que seguirà despenjant-se de tant en tant. Penso en J. i en les estones i les energies perdudes. Penso en O. i en la facilitat de canviar d'actitud sense adonar-se ni del canvi ni de la facilitat. Penso en A. i em fa peneta recordar sense final aquell toc al vespre, aquell dinar al migdia i aquell cafè a la tarda.

La meva vida sentimental, durant aquest últim any i mig, ha estat un desastre. Ara només poden venir temps millors.

11 de juny del 2010

Sorpreses

A vegades només fa falta mentalitzar-se a consiència que una cosa no passarà, per trobar-te davant els morros allò que esperaves. Suposo que el dia que les coses deixin de sorprendre'm, també deixaran d'agradar-me.

28 de maig del 2010

Veus de nits

Fa un parell o tres de setmanes vaig escoltar l'A. per la ràdio. Fa pocs dies m'hi vaig trobar, inesperadament, l'Ester. Com s'ho ha fet per arribar on és, aconseguir enredar tothom i fer, exactament, el que li dóna la gana? No arribaré mai on ha arribat ella. Però mira, em consola pensar que sí que puc superar l'A. Jo també he fet programes de ràdio i, sincerament, tampoc té tant de mèrit.

20 de maig del 2010

Projectes de futur

Per què sóc incapç de dir les coses que he de dir a les persones a qui les he de dir i, en canvi, tinc aquesta facilitat per dir-les al primer que passa (en sentit metafòric, evidentment)?

Recordo haver compartit un moment fumador amb algú que m'estimo i estar contenta de parlar de banalitats quan, en realitat, hauria d'haver explicat que acabava de llegir un text que m'havia afectat tant que havia fugit d'on fos per anar-me'n a plorar a qualsevol racó.

16 de maig del 2010

Pensaments dispersos

Cada vegada em pregunto més sovint quin sentit té sortir de casa. Suposo que és perquè fa massa temps que no agafo el cotxe i condueixo a tota hòstia amb la música a tot drap. És increïble veure com han arribat a canviar les coses en un any... La veritat és que m'he aburgesat: ara ja només disfruto dels concerts si són sota cobert i amb seients. I, encara que no m'agradi, a vegades penso que estaria bé això de tenir parella; mínimament seriosa, mínimament estable.

14 de maig del 2010

Obres al carrer Condal

Què passaria si en algun dels meus viatges a la ciutat que m'està fent superar la por de la por ens trobéssim? En alguna parada de metro, en algun carreró del Gòtic... Què passaria, després de tants mesos sense veure'ns, després que tot s'acabés com el rosari de l'aurora? M'imagino la teva cara: barreja d'alegria i tensió; amb una mirada que em diria "estàs guapíssima", amb aquell accent a la i tan teu.

Res, no passaria res. Passaria que jo faria veure que no et veig; i si m'aturessis, et diria que no esperava trobar-te i que tinc pressa o que he quedat o qualsevol altra excusa que (segurament) seria mentida.

11 de maig del 2010

Papallones a l'estómac

Pot semblar infantil i cursi, però és així, tal com sona: m'agrada un noi. Digues-li noi, digues-li persona humana del sexe masculí. Però ara ve quan em diu no li interesso, que és gai. O que té nòvia, però que si em sembla bé podem ficar-nos al llit igualment. O que és vidu de fa poc i tot plegat encara és molt recent. O que té tres fills i és autònom, i entre una cosa i l'altra està molt ocupat. La qüestió, però, és que m'agrada un noi...

No estic gens acostumada que em passin aquestes coses.

10 de maig del 2010

Hipotètic diàleg amb mi

- Últimament tinc la sensació que em passo el dia rentant plats, i no entenc com pot ser si el meu estómac no té mai gana.

- Recorda que ets una bevedora compulsiva de te i cafè.

- Ja m'estranyava trobar sempre tasses i culleres netes...

5 de maig del 2010

Demà, en algun lloc, farà un sol esplèndit

I mentrestant jo continuaré passant vespres tancada a casa, treballant, esperant-te; esperant que te m'enduguis al paradís de colors (governat pel roig), i esperant que t'enduguis papers que tinc amagats sota el llit.

19 d’abril del 2010

Lovely lights

Sé que tard o d'hora (segurament més tard que d'hora) passarà. Ho sé. Igual que al llarg de tota la meva curta vida he sabut abans d'hora coses que han acabat passant. Per això ara no em preocupo, ni em neguitejo; perquè sé que tard o d'hora passarà. El temps és relatiu; la realitat, apassionant; i la vida, fantàstica i meravellosa.

16 d’abril del 2010

No és el paradís

Des de fa uns pocs anys, tinc una relació molt especial amb València. En aquesta ciutat hi he viscut moments intenssísims. Allà hi vaig descobrir, en la distància, un desamor que em va portar a un nou amor. També hi vaig trobar, sense distància, un amor que vaig voler distanciar. Ara, com cada matí, poso la ràdio, que m'explica com (em) violen aquest paisatge. Com trobaré la ciutat la pròxima vegada que la pèrdua m'hi porti?

Hi haurà pròxima vegada?

Hi haurà ciutat?

13 d’abril del 2010

25 + 2

En una clínica de Girona hi ha mort una dona. Després d'haver voltat pel món, d'haver-se desenganyat i, fins i tot, d'haver tingut un fill, va trobar la tranquil·litat necessària per poder viure intensament els últims anys de la seva vida en un petit poble perdut enmig de les Gavarres. Hi vivia amb una amiga, amb una amiga de debò, amb una amiga d'aquelles amb qui el silenci no es fa incòmode. Juntes van construir un jardí preciós.

El poblet són quatre cases, un hostal i l'església. A la Plaça de l'Esglèsia, durant un assolellat però ventós diumenge d'abril s'hi coneixen, per casualitat, un noi i una noia. Ells no ho saben, però aquesta dona morta els ha unit. A l'horabaixa, sota la porxada, davant la mirada atenta de la marededéu, hi ha nascut una flor silvestre roja per recordar-nos que tot plegat va ser real.

7 d’abril del 2010

La desintegració del jo

No m'agrado quan et busco, perquè et busco. Les busques del rellotge em diuen llocs on trobar-te. I no m'agrado, però et busco. Tinc els ulls tan vermells de buscar-te entre línies... I no m'agraden els ulls vermells. No em busco, que em trobo, que em sé; et busco a tu, perquè et busquis en els meus ulls. El reflex de l'esguard roig ens il·lumina el camí.

6 d’abril del 2010

Una part del tot

Últimament la trobo a tot arreu menys a la Plaça. Ara ja no hi ha partits del Barça que serveixin d'excusa. No sé qui era que l'acompanyava, ahir. Primer em va semblar en Joan, però després vaig començar a dubtar sense arribar a cap conclusió. La vida és ràpida, i jo vaig perdent-me en aquests seculars carrers empedrats del Barri Vell.

22 de març del 2010

Avui, i sempre. (Tot torna)

No és convenient escoltar (o sentir, per casualitat, al bar on vas a esmorzar cada dia) cançons que parlen del mar els matins de dilluns grisos i plujosos. Llavors s'entelen els ulls pensant en homes que han quedat enrere i et preguntes què has estat fent amb la teva vida aquests últims dos anys. Res canvia perquè sí: el cambrer continua intentant lligar amb tu quan li pagues el cafè i arriba l'hora d'anar a treballar.

19 de març del 2010

Segona part

Jugador 1: Ahir estaves preciosa. De reüll, et mirava: tu, amb les teves juganeres mans blanques que no saben on ficar-se. Estaves esplèndia, lluminosa enmig de tanta gent fosca. No sabia què fer per apropar-me a tu, quina iniciativa prendre. La por em va vèncer, i vaig fugir.

Jugador 2: Ulls que no es veuen i llavis que no es toquen. La nit s'acaba en un bar, fosc, perquè no sé cap lloc on poder trobar-nos. La Marta, amb aquell somriure contagiós, sent fluixet massa vegades el teu nom. És una excusa, tot plegat, o allò latent que surt a la superfície de tant en tant?

14 de març del 2010

Persistència

No em cansaré de pensar-nos fins que no es compleixi el desig de veure el meu jersei de llana vermella i la meva jaqueta blava damunt aquell penjador.

12 de març del 2010

Amics

No paro de pensar en tu, en tu's que m'envolten. És tonto: s'ha deixat perdre un tia de puta mare (que sóc jo), amb la que s'hi entendria molt bé. "Quants tius ho deuen haver pensat, això, de tu...?" "Deixa d'escriure la teva vida, i viu-la."

8 de març del 2010

Hi haurà temps per a tot

Ell(a): M'agrada molt el que fas.

Ell(a): No tens ni idea de què faig.

Ell(a): Ja. Per això m'agrada.

7 de març del 2010

La parella

Llegeixen junts La Vanguardia, els dimecres comparteixen el Cultura's. Mentre un fa el dinar, l'altre para taula i endreça el menjador. Després, s'estiren al sofà de la terrassa per aprofitar el sol del migdia. Un son de deu minuts i a treballar altra vegada. Preparar una classe, una presentació, un article. Acabar una tesina. "Això potser ho hauries de canviar, no et sembla?" "Sí, crec que sí". Sopar amb amics: acudits i rialles. Tranquil·litat i calma, entesa, enderrocaments de muralles, en un llit de 2x2. L'endemà els esperen dos croissants, posar una rentadora i fregar el lavabo.

22 de febrer del 2010

Transvassaments

El món és ple de gent que no es mereix el que desitja. No serveix de res demanar ajuda als ocells per intentar apropar-se a mi; són precisament ells que em van fer veure que havia d'allunyar-me.

16 de febrer del 2010

És dimecres, i no m'agrada

Qualsevol dia d'aquests t'agafarà casualment per Le Petit Ramon. Trobaràs que és magistral, genial, original i tot el que faci falta. En canvi jo, vaig perdent-me concerts i concerts. Hi ha coses que aconsegueixen absorbir-me tant, que quasi ni me n'adono.

11 de febrer del 2010

Softly

Ara només poden venir dies tranquils. A casa amb una manteta s'hi està d'allò més bé, i tinc massa feina com per perdre (o gastar) més temps. No acabarà passant res de tot allò que vam imaginar; i ja m'està bé.

30 de gener del 2010

Dies de cada dia

Set: un got d'aigua. Escombrar; avui, per tercera vegada. Cuniar (pregunta, pertinent: per a qui?). El senyor Gallina Blanca segur que fa sopes més bones. El calefactor del lavabo. Una dutxa ràpida. Sabó de farmàcia. Pijama, Palau. Clic: la làmpada. Coixins i llençols... i tu que no hi ets.

27 de gener del 2010

Mig interrogant, mig desideratiu

I si la seva mare tenia raó, i en realitat no serveix de tant ser una joveneta guapa i interessant?

25 de gener del 2010

essa MAJÚSCULA

Fa el mateix camí d'un laberint, però amb una forma més bonica: quasi dibuixa dos cercles. La línia recta és la distància més curta entre dos punts, però hi ha persones que es fixen més en els paràmetres estètics que no pas en els pragmàtics. Demà jo començaré per un cantó, tu per l'altre, i ens trobarem al centre de la S que escriurem al final d'un nom d'home.

21 de gener del 2010

(In)seguretats humanes

No podem confiar en res, perquè res és etern. Els refugis són els de sempre: la melodia d'una cançó trista, algun poema que ens remogui les entranyes, etc. Passar les hores dels dies davant un ordinador no soluciona res, però almenys reconforta una mica. O potser no, no ho sé. És allò típic: tots els esforços possibles intentant aconseguir una cosa i, quan la tens, pensar que segurament no valia la pena, que no n'hi havia per a tant. Llavors és quan tens la sensació d'estar perdut, de no entendre res, de sentir-te impotent en aquest món tan gran i tu tan petit.

19 de gener del 2010

Allò que mai no em diràs

Aquesta nit he anat al cine, a l'última sessió. Quan he sortit, alguna cosa m'ha fet anar cap a casa teva. He vist que hi havia llum i que sonava música, massa forta per l'hora que era. Tot i això, no he pogut distingir si era Satie o la BSO d''Amelie'. He trucat, però no has obert. No m'ha semblat sentir veus ni cap soroll que em fes pensar que no estaves sola. Potser el crit d'alguna gavina t'ha avisat que era jo, qui trucava, i t'has espantat.

18 de gener del 2010

Manuscrits

Això que em passa no es resol amb una catàrtica sessió (convenient, tanmateix) d'escriptura sobre escriptura. Avui no he dinat, per no perdre els bons costums, suposo. El meu estòmac m'ho recorda cada vegada que m'encenc un cigarret. Aquell nus (sí, sí, el de l'abril i el maig) ha tornat, just quan menys m'ho esperava. I tinc ganes de plorar, però les llàgrimes no em surten. Necessito saber que hi ets, que el meu món continua dempeus.

8 de gener del 2010

Kind of...

Et trobo a faltar. Ara. No em convé parlar de tu, ni pensar en tu. Però resulta que m'acaben de trucar per parlar-me, precisament, de tu. No sé què coi hem de fer. Sort que almenys ho porto bé...

2 de gener del 2010

Auto-recordatori inicial

Fa temps, durant un sopar al König, una persona prudent et va dir "ets com la Marta". Segurament mai t'ho has volgut acabar de creure del tot, però ja fa molt que estàs avisada. No ho pots oblidar, ets com la Marta (tant si t'agrada com si no).