Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

29 de novembre del 2011

Les mateixes pedres

Fa dues nits que no dormo bé i això fa que em capfiqui amb cabòries que no tenen fonaments. La majoria de dies, a les tardes, quan porto una estona llarga treballant, m'agafa una migranya que m'inutilitza prou. Els caps de setmana em desperto amb mal de cap, emboirada, i terriblement cansada. Les cames em fan figa. Tot i això, però, no deixo de fer res que tingui ganes de fer: si volem fer l'amor, el fem; si tinc ganes d'anar a passejar per la Vall de Sant Daniel, hi vaig; si he de fer la compra, la faig; si decidim anar a berenar una xocolata i quedar amb la barbeta ben bruta, ho fem. Tinc la sensació que la vida se m'escola entre els dits de les mans, com la pell de les serps quan els cau.

25 de novembre del 2011

Per passar l'estona

Fa uns quants anys que no tinc tele i encara en fa més que no la miro. Normalment escolto la ràdio. L'altre dia (l'altre dia, aquell meravellós espai de temps que va entre fa tres hores i fa tres anys), a la ràdio, parlaven d'un llibre i em va passar pel cap escriure una novel·la. Se'm va acudir una estructura que vaig trobar interessant. Hi havia un noi, una noia, un trencament amorós... Coses que sempre hi ha en una novel·la. Però el més important era l'estructura. Una estructura relativament fragmentària, amb canvis de punt de vista, però intel·ligible.

Avui, mentre vigilava quinze alumnes de segon de carrera que feien un examen, em preguntava si no seria bon moment per començar-la. Ho he pensat una estona i m'he acabat decidint: no. Ja he plantat un arbre i ja he escrit un llibre. L'única cosa que em falta és tenir un fill.

22 de novembre del 2011

Sobre rèquiems que no he escrit

Tinc la sensació que fa dies, segurament massa dies, que aquest bloc (només) dóna voltes entorn el tema de la mort. És trist, però és així. També tinc la sensació, però, de totes maneres, que aviat podrem deixar una mica enrere aquesta temàtica. Fa dies em miraves amb cara trista i jo no sabia què fer ni què dir. No sabia si passar-te la mà per l'espatlla, no sabia si marxar i deixar-te sol, no sabia si preguntar-te què et passava. Era impotència davant la incomprensió d'una cara amb una mirada que em deia coses que no sabia entendre. Però ara és la nostra hora, el futur és nostre. Hem de ser feliços, riure, jugar. Fer marxar la pena i apreciar la grandesa de les persones, de la vida, i de la mort, que és també vida.

19 de novembre del 2011

Jornada de reflexió

Tot i aquest títol, no vull parlar de política. La jornada de reflexió és l'endemà, quan penses si has fet bé (o no) de fer el que ahir vas fer tenint en compte el resultat final. Ahir podria haver-me quedat a casa llegint, dormint, treballant o pensant. No ho vaig fer. Amb tot el coratge que em quedava dins meu, vaig agafar un tren i vaig fer el que creia que havia de fer i el que tenia (a mitges) ganes de fer. Vaig passar desaparcebuda, com sempre, perquè no vaig perdre la compostura en cap moment, no vaig plorar, i gairebé ningú no es va adonar que hi era ni es va preguntar qui era. Sóc jo, una dona-dona, el nom que no surt a cap llibre. Encara que fos mentida.

11 de novembre del 2011

Misteris familiars

Enmig d'una conversa sobre la història de la meva família paterna, el meu pare m'avisa (i no és la primera vegada que ho fa): "Hi ha alguna cosa als gens de la teva família... Tenim mala sang. Des que tu has nascut ja s'han suïcidat dues persones. Hi ha alguna cosa que ens hi crida." Pensativa, em pregunto si pot tenir raó. No trobo que la idea sigui del tot descabellada, encara que sóc incapaç de creure que això pugui tenir alguna cosa a veure amb la genètica. Allò més misteriós, però, és la reacció de la meva mare: ens mira, abaixa el cap i no diu res.

4 de novembre del 2011

Panxolina

Escric des del llit, en un divendres plujós que seria ideal per fer la feina que tenia pensada de fer (Parcerisas, Parcerisas, Parcerisas!) i que, finalment, sembla que no podré fer. Escric des del llit un text que hauria pogut no ser escrit, però que sembla que és l'única cosa que el meu cos em deixa escriure. Escric des del llit mentre escolto Seward, la millor banda sonora que podia escollir en aquest moment. Escric des del llit, perquè aquests cinc minuts que van de casa a la feina ara mateix em semblen massa. Escric des del llit, pensant en per què coi l'arròs bullit no em surt ni la meitat de bo que el que em feia la meva mare quan era petita (o no tan petita) i em trobava malament.