Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

28 de febrer del 2017

Modus imaginis

Jo encara estava fent la tesi, era força al principi. Llavors vivíem a Santa Clara. Recordo la conversa que vam tenir un vespre al sofà. Era sobre el seu projecte final, però jo no em podia desempallegar tan fàcilment del que havia estat llegint aquella tarda, textos de Riba sobre la creació poètica, per això hi vaig ficar cullerada. Per què no desenvolupar un projecte que reflexionés sobre el procés creatiu en l'àmbit fotografia? Li va semblar bé, i a partir d'aquí tot es va anar embolicant, però amb el temps va(m) saber-hi posar límits. Al final la idea era intentar representar visualment el so, un element que no es veu.

Ara farà un any de Bologna, l'altre dia encara ho recordàvem. I des de fa gairebé un any tinc ganes d'escriure un text sobre la banda sonora d'aquell viatge, que de vegades retrobo a la ràdio de casa, quan arriba l'hora dels heavys, i sobre totes les imatges que tinc associades a aquella música, que són moltes. Però no m'acaba de sortir mai. Ni tan sols avui.

22 de febrer del 2017

Saber perdre

Aquest és el títol d'un dels molts llibres, novel·la, que no he llegit mai. Però no, no penso parlar d'això. Tot i que he de reconèixer que, com a títol, em sembla d'una força extraordinària. Condensa el que sento des de fa unes setmanes: el deure d'acostumar-me a saber perdre. És a dir, acceptar que no hi ha prou temps per a fer tot el que vull fer, acceptar les meves pròpies limitacions, acceptar que no sé trobar les ocasions adients. Acceptar tot això de la millor manera: amb serenor, calma, sense nervis, sense perjudicis per a ningú. Saber perdre com a entrenament vital.

16 de febrer del 2017

Art naïf

Recordo perfectament que, quan era petita, em fixava sempre en aquell cartell: "Museu d'art naïf". L'edifici per si sol ja em semblava digne de visita, però no hi vaig entrar mai. No sabia què volia dir "naïf", i ningú no m'ho va explicar. És paradoxal que justament llavors, en una edat naïf, no sabés el significat d'aquest adjectiu. I ara, de gran, després d'haver vist tantes coses (que sempre són poques), estic convençuda que aleshores no m'hauria agradat gaire, allò de l'art naïf. És un convenciment hipotètic: el museu ja fa temps que va tancar, i tot plegat ha quedat enrere.

3 de febrer del 2017

La tristesa és un lloc conegut

Aquesta és la primera frase que he sentit quan he entrat a l'estació. Un home de mitjana edat, desconegut, parlant pel mòbil. Jo he pensat "doncs sí, té tota la raó. I és mala senyal, justament avui que m'ha vingut el rampell de venir-te a veure sense que estigués previst, saltant-me tots els plans". Però també és veritat que la felicitat, o l'alegria si més no, és un altre lloc conegut. Un lloc comú, com el buit i la nostàlgia, però sense aquestes presències que no ens deixen estar bé. Arribaré, m'estaràs esperant, farem una cervesa amb els amics, soparem, fumaré, ens adormirem mig abraçats. Demà ens llevarem amb els ulls cansats, almenys jo, i durant el camí de tornada pensaré en totes les coses que encara em queden per fer i en que bé que m'ha anat fugir avui per estar amb tu.