Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 de novembre del 2015

Contrallum al tren

El mateix de cada setmana: entrar amb presses a l'estació grisa, sortir-ne per un túnel, retrobar el verd en la vista de la meva imaginació. (Tot allò que no farem mai. Tot allò que només fem dins el meu cap.) La vida dels altres i els paisatges de tardor. La boira de primera i última hora sota el Montseny. Els fils elèctrics com un pentagrama sense notes. El reflex distorsionat del vidre com un mirall de l'ànima. Bassals d'aigua que recorden la terra materna. L'instint mental d'anar més ràpid que el tren. Pensar en la vida com si no existís.

14 de novembre del 2015

Tempo

No hi ha literatura que no parli del pas del temps. De fet, no hi ha cap art que no parli del pas del temps. Tota creació és sempre una representació cíclica de les grans angoixes de l'home (i les de la dona, per si algú no ho tenia clar), i cada vegada hi ha menys espai per a la originalitat. No hi ha remei, no hi ha res a fer. Mirar, escoltar, notar, palpar. Sentir a través de totes les dimensions possibles. Aquesta és l'estètica de l'absolut.

9 de novembre del 2015

Post

Després de tot, quan toca mirar el futur, endavant, el negre m'envaeix la vista. Tot sembla (o és) fosc, difús. La solució, com sempre, és anar amunt i avall, viatjar com a remei existencial. Observar allò que hem deixat enrere, entendre el passat per millorar el futur. Seguir el camí encara que no se sàpiga on va. Continuar, després de tot.