Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

21 de desembre del 2012

Creixement

Crec que mai ningú no m'havia dit una cosa semblant a "això t'ha sortit malament perquè t'estàs fent gran". La meva reacció ha estat prendre'm-ho de broma, però passada una estona m'he adonat que potser tenia raó. Potser, a partir d'ara, hauré de començar a replantejar-me la meva manera de fer. Així i tot, és curiós que algú et digui això pocs dies després que algú altre, que fa uns deu anys que no veus, et digui que no has canviat gens, que sembla que posseeixis l'elixir de l'eterna joventut. I també és curiós que algú et digui això pocs dies després que un pseudo-alumne et mig interrogui per intentar descobrir la teva edat, ja que li va sobtar que algú "tan jove" els fes una classe. Sembla que ningú no s'adona, però, que cada vegada que algú fa una hipòtesi sobre la meva edat en relació amb la meva aparença física, em surt un nou cabell blanc. I el que no sap ningú, tampoc, és jo, com en Palau, sóc més vella que París.

17 de desembre del 2012

Carta als reis

No sóc monàrquica i no m'agrada el nadal. De fet, ni tan sols quan era petita no feia gaire cas als reis mags... A casa érem més de tió. Com que aquest any, però, m'he passat pel forro tantes conviccions pròpies i m'he anat saltant els imperatius que jo mateixa m'havia anat posant amb els anys, crec que ja no ve d'aquí si, a més a més, escric una carta als reis. Sobretot perquè no em costa res, i el no sempre el tindré.

Estimats Reis Mags d'Orient:
Com que aquest any m'he portat d'allò més bé, he sigut molt bona nena i no he fet enfadar gens els meus pares, vull demanar-vos dues coses que segur que no us costaran gaire de dur-me.
1) Temps, molt de temps. Que els dies durin 30 hores, com ja fa temps que reclamo. Això sí: s'han de repartir 8 hores per treballar, 8 hores per dormir i la resta per a mi mateixa, per a l'oci. (Potser vosaltes, que només treballeu una nit a l'any, no m'acabeu d'entendre; però us asseguro que la meva qualitat de vida milloraria substancialment si el temps fos així com us demano.)
2) Tornar a viure un instant màgic, d'aquells en què la llum sembla que estigui feta expressament només pels meus ulls. Amb un somriure inevitable i durador, i una brisa pleníssima d'olor de felicitat, poètica. D'aquells en què sembla que el temps s'aturi, que no hi hagi res més al voltant. Que no hi ha preguntes sense resposta perquè nosaltres som l'explicació de tot.
Espero que no us molesteu si m'oblido de deixar-vos una mica de llet i galetes al replà de casa, la veritat és que no estic gaire acostumada a fer aquest tipus de coses. Però us prometo que si em porteu tot això que us he demanat, l'any vinent us tornaré a escriure i procuraré no oblidar-me del vostre ressupó.
Moltes gràcies!

Alea iacta est. Perquè suposo que aquesta gent també sap llatí, oi?

10 de desembre del 2012

Intentar-ho tot per aconseguir el màxim

Em va donar totes les opcions possibles perquè escollís, amb tota llibertat, el que em vingués més de gust. Però la indecisió em va paralitzar, m'omplia de dubtes, i no vaig ser capaç de decidir-me. En un primer moment, semblava que el fet d'haver escollit no escollir res era una bona opció, però, a la llarga, es va veure que no, que havia d'haver planificar millor les coses, perquè deixar-se endur no sempre t'acaba portant allà on vols i, a més a més, et pot fer perdre el temps. L'avantatge és que m'ha donat una nova oportunitat, i aquesta vegada no penso fallar.

5 de desembre del 2012

Buscar mots nous per dir el mateix

Davant d'una pàgina oberta sento com si tot el que he fet, jo, la meva família nova, la meva família històrica, el meu passat, el meu poble, amb totes les respectives lluites, no hagués servit per a res. Com quan arriba un nou veí a l'edifici i es pensa que és el rei del mambo, que pot canviar totes les regles establertes per la comunitat i imposar les seves. Doncs no, això no pot ser. La convivència no és sempre fàcil, d'acord. Però el meu espai és sagrat, per a mi, i no estic disposada a quedar-me de braços plegats suportant allò que és insuportable. Des de petita m'han ensenyat a estimar el que és meu i defensar-ho. Tinc massa memòria com per intentar-ho oblidar.

3 de desembre del 2012

El gust pot més que la voluntat

Aixecar-se a llençar una cosa que podria quedar-se al nostre costat, només per intentar tenir-ho tot controlat, encara que ens equivoquem. Repetir dues vegades el mateix acte, només per fer més evident la nostra acció, encara que no sigui cap sorpresa. Intentar organitzar la bellesa, només perquè agradi més als altres, encara que no calgui. Acceptar els plantejaments morals del nostre inconscient, encara que només sigui possible a través de la mirada externa.

23 de novembre del 2012

L'all ho és tot pels anglesos

M'ha costat adonar-me'n, però finalment ho he vist: allò que feia tant temps que buscava (amb aquella manera inesperada que tinc jo de buscar les coses, esclar), era allà, al meu davant. Com aquell prototipus imaginat amb barba retallada -però frondosa- i camisa de quadres. M'estava mirant, m'estava cridant. Em llamava, que diria la meva àvia. Però jo no podia fer res: no podia moure'm, ni dir-li res. M'he de conformar amb aquestes quatre ratlles, que espero, perquè així ho vull, que no s'entenguin massa. Jo sí, que m'entenc. I amb això en faig més que prou.

19 de novembre del 2012

Definició

La setmana passada van tornar a dir-me que si m'havia aprimat molt. Ara feia temps que no m'ho deien, perquè tothom que ho pensava m'ho va dir durant l'estiu, suposo que ara ja s'hi han acostumat, i, per tant, ja no m'he d'escoltar tan sovint comentaris d'aquest tipus. Però una d'aquestes persones que a l'estiu m'ho va dir, la setmana passada hi va tornar, i això m'ha fet tornar-hi a pensar. En part, potser, és per culpa dels nervis, com delaten els meus dits sense ungles (després de tants anys!) i les meves nits sense dormir. La qüestió és el perquè d'aquests nervis, que m'intrigava fins i tot a mi mateixa. Crec que ja ho he descobert: un nou projecte de creació que fa temps que em balla pel cap i la problemàtica formal que em provoca. La solució passa per deixar de ser poeta, encara que sigui un fet discutible. I, en el fons, tinc moltíssimes ganes de discutir-ho. Vinga, va, som-hi!

15 de novembre del 2012

Someone like me

Em sento abraçada per una persona que només em parla amb les mans i amb els ulls. És reconfortant, aquesta abraçada, dolça i calorosa. Però és només això, una abraçada, perquè ara no s'atreveix a fer-me res més; és una persona respectuosa. Queden lluny aquelles nits amb olor de jardí en què, amb només un gest, em foradava el cos i em sentia com si em deixés les cames al descobert. Aquelles nits plenes de carrers freds i humits, i amb tanta escalfor a dins.

12 de novembre del 2012

Dones que necessiten un planxa per sentir-se dones

Hi ha moltes maneres de viure la feminitat. Jo la visc a través dels cabells, per això pertanyo al grup de dones que necessiten endur-se la planxa de cabells fins i tot quan van a dormir a un càmping. Hi ha dones que viuen la seva feminitat amb faldilles curtes, o amb ungles i llavis pintats, o amb un bons tacons, o amb un escot generós. No m'hi fico, no ho critico, no sóc d'aquest tipus. Sóc de les altres, de les incapaces de separar-se de la seva planxa de cabells, com la tal o la tal. Val a dir, però, que comparar sempre se m'ha donat molt malament.

8 de novembre del 2012

Referencialitat

Conversa d'ahir entre tres persones, en un local situat en un cèntric carrer, sobre temes de salut física. Conversa d'avui entre dues persones, en el mateix carrer cèntric, però no dins el mateix local, sinó a la vorera, sobre literatura actual. Sorpresa meva, no exterioritzada en el moment, davant l'aparició d'un mateix referent en les dues converses sobre temes tan diferents com la salut física i la literatura actual. Exteriorització realitzada en format de text digital, visible per tothom amb accés a la xarxa, sense explicació del referent. Intimitat emmagatzemada al fons del pou dels records, que és privat, inaccessible i poc recomanable.

5 de novembre del 2012

Flames i (imitació del) foc

Una hora tonta d'un vespre de diumenge de tardor. Ja és fosc, massa tard per sortir a fer un toc i massa d'hora per sopar. No tenim ganes de mirar cap peli. Com aquell qui no vol, entre rialles, comencem a fer l'amor. S'acaba l'incendi, amb aquella calma de respiracions pausades i tan plenes. Immediatament després, el món es converteix en un reflex del nostre estat d'ànim més íntim: sentim els petards dels focs d'artifici i veiem d'esquitllentes uns quants colors il·luminant el cel i la part de ciutat que formen les vistes de casa nostra. La festa major acaba d'acabar.

3 de novembre del 2012

Taula sense cadires

Fa un any va sorgir la idea de començar una correspondència artística. Vam concretar el projecte i els terminis d'entrega, però no la vam engegar mai. Fins fa poques setmanes. Em va venir i em va dir alguna cosa com: "Saps allò de l'altre dia? Doncs amb allò començarem la correspondència. Tens un mes per respondre'm". Hi he pensat una mica, però encara no m'he posat a treballar-hi. També vaig estar pensant quin era el millor lloc on col·locar el millor regal d'aniversari que em van fer. Tot d'una em va venir, "aquí, entre la porta i l'estanteria, està claríssim que ha d'anar aquí!". El problema era que ens faltava una taula, de dimensions reduïdes però suficients com per poder-hi encabir el regal, i a poder ser no gaire alta ni gaire ampla. Vam anar a veure l'expert de la família en aquestes coses, i ens va oferir dues opcions, però encara no m'he decidit. L'inconvenient de resoldre una qüestió és que, un cop ho fas, ja no pots tornar-hi a pensar, encara que allò més plaent potser sigui el procés de meditació a través del qual arribes al final.

25 d’octubre del 2012

Cicles

Algun dia, les ganes de treure-ho tot podran més que les forces que les empenyen cap a dins. Serà el dia de l'explosió, del vòmit, d'anar cap en fora, de com se li vulgui dir. Arribarà aquest dia i el benestar interior, que es transforma en lleugeresa exterior, es tornaran a apoderar de mi. I tot això passarà fins que torni a arribar un dia en què m'adoni que porto massa coses acumulades que se'm fan feixugues, que no està bé anar mastegant i anar-s'ho guardant tot a dins, que necessito ajuda per treure'm-ho tot de sobre. (I aquí faig un parèntesi per recordar un poema que van enviar-me fa uns anys, que precisament deia això. Era bonic, molt bonic, però queda lluny.) Tornaré a ser allà mateix on sóc ara.

17 d’octubre del 2012

La història l'escriuran les nétes

Sempre dic que la meva àvia és una de les millors persones que he conegut a la vida. Encara la recordo, tot sovint. La recordo tan bé, que m'és fàcil imaginar-me-la aquí ara mateix, asseguda al meu costat. Però no hi és. Va tenir la sort (o, més aviat, la desgràcia) de néixer l'any 12 i no entenc com ara tothom s'ha pogut tornar boig rememorant el naufragi del Titànic quan, ho trobo evident!, el que s'hauria d'haver fet és celebrar el centenari de la meva àvia.

14 d’octubre del 2012

Vida calma

Que tu estiguis asseguda al sofà de casa, a punt de fumar-te el cigarret de després de dinar, un dels millors del dia, mentre comença a sonar una cançó instrumental de S. S. (piano, contrabaix i bateria), i la teva parella, des de la cuina, rentant els plats, se la carregui taral·larejant acceleradament una peça de Bach, només pot fer-te somriure i recordar aquells saltironets de conill, fets amb gràcia i tan divertits. Llavors es posarà a dir, mig cantant, el teu nom amb el seu repertori de veuetes, i et tornaràs a rendir davant l'evidència: el somriure.

6 d’octubre del 2012

Relacions d'idees

He pensat en viatges d'amics, en fa un any, en una festa, en el tros de fusta (és molt important, la fusta, perquè hi he pensat llarga estona). Després he pensat en parelles que viatgen a París, en la carn, en els meus pares, en la seva família. Llavors, pensaments abstractes: la vida, la mort, l'amor, les il·lusions... Finalment, he pensat en la tesi. Potser perdo massa temps dels meus dies i de les meves nits pensant en el noucentisme, i massa poc pensant-te a tu.

29 de setembre del 2012

Primer aniversari

Havia d'anar a dinar a casa d'uns pràcticament desconeguts (perquè, sí, a la pràctica, ho eren) per una mena d'imperatiu moral, per una mena de deute moral. Se'm va acudir portar les postres. Recordo la cuina, petita. El menjador, petit. El lavabo, encara més petit. L'estudi estava prou bé, sobretot si tenim en compte la petitesa de la resta d'estances. L'habitació no la vaig arribar a veure. Aquella habitació on van passar coses que el meu cap considera poc importants i que gairebé ha oblidat. A l'estudi hi havia un balcó (l'únic lloc de la casa on es podia fumar, per això el conec) que donava al carrer. Aquell carrer on van passar coses prou importants que el meu cap hauria de començar a oblidar. Era (és) una casa amb poca llum, però molta fusta.

25 de setembre del 2012

Convidats

Fa anys no m'agradava gens dormir fora de casa. Suposo que ho explica la meva concepció de la casa com a metàfora de les persones que hi viuen, com la representació de la seva intimitat més absoluta. M'hi vaig acabar acostumant durant el temps que vaig (haver d')anar de casa en casa esperant que amics, coneguts i no tan coneguts m'acollissin. Va ser quan em vaig adonar del frenètic rítme del segle XXI, i també m'hi vaig acabar acostumant. Ara em toca fer d'amfitriona (de diferents persones i en diferents dies), cosa que ha passat poques vegades de manera premeditada. És una situació que m'atabala una mica, perquè m'agradaria mostrar la millor part de mi, és a dir, la millor imatge de la casa on visc, que sóc jo.

20 de setembre del 2012

El deliri de la febre

He somiat en anglès, m'he despertat sobtadament, i m'ha fet ràbia haver-me quedat a mig somni per dos motius: perquè volia saber com acabava la història i perquè m'agradava parlar i entendre tan bé l'anglès (encara que fos en somnis). He somiat que em trobava amb B., una persona que conec de vista però amb la que crec que no he parlat mai. Ens trobàvem en un lloc molt habitual, però molt canviat. Misteriosament, sabia com em deia, però jo era incapaç de recordar el seu nom. Hi ha moments, en la pròpia vetlla, en què no saps si estàs dormint o despert. I segurament és millor no saber-ho.

14 de setembre del 2012

49 missatges anteriors

Arribo a la feina i, com cada matí, obro totes les pestanyes necessàries del navegador, les mateixes cada dia. Començo a repassar-les i veig la resposta d'un correu que té un fil de conversa amb 49 missatges anteriors, escrits fa cosa d'un any i mig. Em sorprèn, i se'm dibuixa un somriure tonto a la cara quan m'entretinc a llegir-ne uns quants, sobretot els últims, que són els bons. No entenc com el remitent ha pogut o ha volgut recuperar aquest fil de conversa, i quan el responc, li pregunto i li explico que he estat llegint els correus antics. Ell també se sorprèn, perquè només ha iniciat una conversa des de la seva carpeta d'adreces (o això és el que em diu); però a vegades les noves tecnologies tenen bromes com aquesta, no sé fins a quin punt del tot oportunes.

8 de setembre del 2012

Déjà vu

No és que hagi experimentat aquesta sensació gaires vegades, però en els últims dies, per sorpresa meva, m'ha passat un parell de cops. El primer déjà vu va ser mentre sopava amb en M. En un moment molt concret, vaig tenir la sensació d'haver experimentat ja aquella situació, sobretot per l'escena de què era espectador el meu camp visual. La taula, els plats, la situació de les copes, la finestra a la meva dreta... Vaig pensar que tot era fruit de la curiosa relació que tinc amb l'espai que hi ha a l'altre costat de la finestra, que ara és massa llarga d'explicar, i no vaig donar-hi més voltes. Fins que, al cap de dos dies, asseguda al sofà de casa, vaig tornar a tenir una experiència similar, un altre déjà vu. Llavors, no se'm va acudir cap motiu raonable que expliqués la sensació que tenia. Només vaig recordar algunes frases de la conversa que vaig tenir amb en M. dos dies (dues nits) abans, relacionades amb el fet d'embrancar-se en el passat familiar per intentar explicar-se a un mateix. Els déjà vu potser només són petites proves que confirmen la meva teoria.

1 de setembre del 2012

L'indiferència

Un altre divendres a la nit... Sona Louis Armstrong, que sempre és bona opció. Hi ha una lluna pleníssima il·luminant el menjador. Ja he sopat, i, per tant, ara tant li fa si hagués preferit fer-ho en un altre lloc o amb una altra companyia. Perquè ja és massa tard. M'agradaria anar a dormir aviat, per estalviar-me unes llàgrimes que són més que previsibles. Però no tinc son, gens ni mica de son. Potser, el problema, és que se m'han acabat els somnis.

28 d’agost del 2012

Sopa de lletres

Últimament m'he acostumat a treballar des de casa. Té avantatges i té inconvenients. Un dels avantatges és que pots distreure't de la feina cinc o deu minuts per fer tasques domèstiques que, en un altre lloc, t'és impossible de fer. Això mateix és, també, un dels inconvenients: que pots distreure't amb massa facilitat. Avui, mentre treballava, pensava: d'aquí una estona, has de baixar a comprar pa, perquè si no, no hi haurà res per sopar. Al cap de poca estona, en comptes de fer això, he rebut una trucada i he hagut de marxar a fer altres coses. Ningú no ha anat a comprar el pa. Ha arribat l'hora de sopar i, amb el que hi havia per casa, he hagut d'inventar-me un àpat. He sopat una amanida reciclada i una sopa (calenta). Divendres passat ja vaig menjar-ne, de sopa (calenta). Llavors, se m'han acudit dues preguntes: 1) Per què, després de menjar sopa, sempre tinc tanta set i he d'acabar bevent-me immediatament un gotàs d'aigua? i 2) A qui li passa pel cap menjar sopa al (encara) mes d'agost?

22 d’agost del 2012

Smoking in the motel room

Podria inventar-me una història d'amor, molt apassionada, entre un noi i una noia pràcticament desconeguts que acaben junts. Seria una mica com els arguments de les pelis noranteres de sèrie B, però adaptada a la (post)modernitat. És a dir, ambientada en l'actualitat d'una regió qualsevol de l'Europa meridional. La qüestió és que a mi sempre m'han agradat més les històries que no acaben bé, però encara no sóc prou bona per dedicar-me a fer guions pel senyor Tarantino.

20 d’agost del 2012

Filtres

Ens creuem amb un noi que porta uns pantalons de color verd, que passa en bici o a peu. Carrega una bossa de pell fosca, força gran. Ens mig saludem, perquè ens tenim vistos. El noi dels pantalons verds és músic, toca el piano. Fa temps, ens vam creuar amb un noi que portava un serrell indomable, que repartia flyers d'un concert que havia organitzat. També ens vam mig saludar, perquè també ens teníem vistos. El noi del serrell indomable també és músic, toca la guitarra i canta; és a dir, és cantautor. En un moment apareix el dubte: el noi dels pantalons verds i el noi del serrell indomable, són el mateix noi? La resposta, evidentment, és clara: no hi ha cap músic que pugui combinar pantalons verds i serrells indomables sense ser fumador. El tabac és el secret que explica aquests encreuaments i mitges salutacions.

13 d’agost del 2012

Allò que se sol anomenar amistat

És normal constatar que, amb els anys, la gent canvia. Més que no pas canviar, segurament hauria de dir-se evolucionar, construir projectes, anar tirant per un camí. Els amics, també amb els anys, van canviant, es van renovant. Hi ha amistats que són insostenibles de mantenir per culpa de diferències insalvables. Hi ha amistats que es mantenen incomprensiblement; potser gràcies al fet d'actuar a partir d'uns rols que no defineixen, fora d'aquell petit cercle, a les persones que els segueixen. Tinc un amic que diu que hi ha dos tipus de persones: els que fan fàcils les coses difícils i els que fan difícils les coses fàcils. Tinc un amic que em diu que, amb el temps, m'he anat tornant del primer grup. A mi també m'ho sembla, encara que hi hagi gent que conec de tota la vida que sigui incapaç de veure-ho, precisament perquè, en el fons, no em coneix.

7 d’agost del 2012

Por de no ser tu

El paratge és ideal: a la fresca, prop d'una riera, amb plataners il·luminats per focus blaus. És de foto, per emmarcar. Davant, hi ha dues parelles, de mitjana edat. S'abracen, potser perquè tenen una mica de fred. Tot el que es respira en l'ambient et diu que s'estimen. Tot el que es respira en l'ambient et diu que hi ha un sentiment molt profund, de veritat, incorruptible, entre ells. T'agradaria veure't a tu, d'aquí molts anys, igual. Llavors, comences a pensar en tot i en res, que és la vida. Arriba el torn de "La dona i l'altra". Apareixen els dubtes existencials: no saps si ets la dona o l'altra. Te'n vas a dormir sense resoldre-ho, i demà serà un altre dia.

31 de juliol del 2012

Disminució

I jo, il·lusa de mi, que pensava que amb els anys la meva vida deixaria de complicar-se d'aquesta manera... Les complicacions són diferents, d'acord; ara són complicacions d'última hora, del dia a dia, que poden afectar el meu estat anímic d'una manera puntual. Abans, en canvi, les complicacions eren unes boletes que s'anaven fent grosses i grosses, una mica com el peix que es mossega la cua. El que no ha canviat, però, és aquesta sensació d'anar sempre amb el cuet al cul, de no poder fer mai res sense la tranquil·litat desitjada, de tenir el cap sempre a quatre llocs i de quedar-me sense hores per descansar una mica o, simplement, per fer no-res. I dic tot això perquè ho penso i ho sento. Encara que, per ser justos, he de confessar que, amb el temps, m'he anat relaxant.

27 de juliol del 2012

Punts de vista

En aquest bloc no hi ha hagut mai gaire cabuda per l'actualitat. Dilluns, però, pensava en escriure alguna cosa sobre els incendis de l'Empordà. Si no ho vaig fer va ser perquè no sabia ni per on començar i perquè, a més a més, la vida ja és prou complicada com per anar explicant misèries als quatre gats que et llegeixen. Precisament per aquest mateix motiu, tampoc no explicaré res sobre un altre episodi recent, més personal, però igual de trist. M'estimo més parlar d'un vestit –estampat amb floretes– que m'agrada molt i que només em poso en ocasions especials, com per exemple ahir. L'onomàstica, per si sola, no va ser el motiu que finalment em va decidir a posar-me'l, sinó l'emoció amb què es va viure l'onomàstica a casa, la primera que passem junts. Tal i com van les coses avui dia, val més aferrar-se a aquestes petites il·lusions per anar fent; si no, encara prendríem tots plegats molt més mal del que ja ens estan fent.

18 de juliol del 2012

Encreuament

I després de tants anys, continuo posant creuetes al calendari, com en un intent de marcar el pas del temps, –potser per ajudar-me a rememorar-lo després, qui sap quan– tots els dies que passa X.

16 de juliol del 2012

La solitud de la paraula

Vaig aprendre a no ser el que se suposa que la gent vol que siguis ben aviat. Potser això explica que les coses m'hagin acabat anant com m'han anat. Ho pensava aquest migdia, mentre feia el dinar, mentre recordava una conversa que vaig mantenir ja fa alguns dies sobre la relació entre no tenir amics i els diumenges a la tarda d'hivern. De petita, a l'escola, vaig flirtejar amb la popularitat. Suposo que, d'una manera inconscient, vaig aprendre coses. Vaig acabar convertir-me en la nena especial, una mica com la que sóc ara. Mai no m'he penedit de res del que he fet.

12 de juliol del 2012

Intent de reconstrucció d'un diàleg (potser) imaginat

- Parles de nosaltres com si existíssim, com si fóssim un nosaltres. Prefereixo que diguis tots dos, o tu i jo. Però nosaltres, no. Són coses diferents.

(Tenen respecte per la llengua, i una mateixa idea de comunicació: s'ha d'intentar sempre que el que es digui s'acosti el màxim possible a allò que es pensa.)

Lingüística aplicada: escriure la diferència entre un 'nosaltres' i tota la resta en la dedicatòria d'un llibre que regales. Estat de la qüestió: plantejar-se, encara ara, què coi significa el text del llibre regalat.

6 de juliol del 2012

Les rencontres d'A.

No m'he pogut estar d'escriure el títol de l'entrada en francès, perquè sí, perquè tinc un punt de francofília que no me l'acabo, i ben contenta que n'estic! A més a més, no m'amago de dir que el meu domini del francès oral (i no sigueu malpensats!) és gairebé pèssim. De totes maneres, és curiós veure com n'és de fàcil que dues persones s'entenguin, encara que no parlin la mateixa llengua, si ho volen. L'entesa de la comunicació és bàsica, d'acord, però si ho trobo curiós és perquè moltes vegades, amb persones que parlen la mateixa llengua que jo, que són del poble del costat o fins i tot del mateix poble, no m'hi he pogut entendre de cap de les maneres. És llavors quan penso que, potser, parlar xino, és molt més fàcil i molt més comú del que ens imaginem.

25 de juny del 2012

La resposta adequada

Com que sabia que si li preguntava a ell li contestaria de mala gana o amb un estirabot, m'ho va preguntar a mi. Em va sorprendre, però vaig fer el que vaig poder i crec que me'n vaig sortir, tot i que en cap moment no vaig assegurar res i vaig mantenir sempre l'ambiguitat.

La idea de marxar d'aquesta ciutat (que ja fa temps que ha passat a ser la meva) no és que m'entusiasmi; fer-ho significaria renunciar a moltes coses. Una de les que considero més importants és la desaparició d'un lloc on aferrar-me. A més a més, les circumstàncies són les que són, i la meva situació, ara mateix, no em permet marxar.

Tot això em fa recordar un amic, que va guardar els llibres en nou caixes de cartró, la música en una bossa de paper, i tota la resta en uns ulls. Deia que amb això ho tenia tot. Jo no sé si mai seria capaç de fer-ho.

22 de juny del 2012

Primeres reunions d'estiu

Dues reunions en un dia. (De fet, cap de les dues era, estrictament, una reunió: una era un consell ordinari i l'altra una tutoria. Per fer-ho fàcil, però, en continuarem dient reunions.) Després de tres hores i mitja parlant, discutint i divagant, decideixes marxar i deixar-los allà, perquè la teva bufeta és a punt de rebentar, el teu estómac està demanant a crits ingerir algun tipus de sòlid i la calor que fa a la sala és insoportable. Tens el temps just, perquè després tens una altra reunió, que, en vistes de l'èxit de la primera, esperes que sigui més resolutiva i menys feixuga. Entre una reunió i l'altra, mentre fas les quatre necessitats bàsiques que has de fer, recordes que una de les primeres coses que vas aprendre quan vas començar a treballar en aquesta casa va ser falsificar signatures. Això et fa pensar dues coses. La primera, que eren altres temps. La segona, que hi ha coses que no canvien mai.

20 de juny del 2012

L'espera existencial

Fa anys que visc esperant que algun dia passi alguna cosa, allò, el que em canviarà la vida. M'agrada teoritzar-ho pensant que és simptomàtic en l'home del segle XXI, que no en fa mai prou, que sempre en vol més i més. Aquesta sensació, però, s'ha anat esvaint d'un temps ençà. No sé si és perquè ja m'ha passat allò -la cosa- que m'havia de canviar la vida, perquè he madurat, perquè m'he tornat més conformista o perquè desitjar més del que tinc, que és el que vull, seria una absurditat avariciosa. Ara simplement espero que els dies passin amb objectius petits: la reunió i el concert de demà, el dinar de diumenge, el viatge a Arles d'aquí unes setmanes... Ja no sé crear-me espectatives a llarg termini com ho feia abans, i potser és perquè tot el que havia anat planejant, en menor o major mesura, s'ha acabat donant. No sé què faré quan arribi al final del termini planificat, però ara mateix tampoc no em preocupa.

15 de juny del 2012

Retorn

Ella ha tornat. Em torno a trobar en una època d'aquelles en què acabo cada dia amb una migranya horrorosa. Sol començar quan ja he deixat de treballar (a vegades em pregunto si d'això que faig se'n pot dir estrictament treballar, però aquesta és una altra qüestió), sóc a casa i he desconnectat una mica dels maldecaps que em provoca últimament la meva feina. Seria absurd pensar que una cosa (la migranya) i l'altra (els maldecaps laborals) no tenen res a veure. La incertesa amb la què últimament encaro la feina, totes les estones que dedico a reflexionar sobre l'estructura del treball, bla bla bla, estan tenint conseqüències inevitablement. I el pitjor de tot és que no sé quan acabarà. Ni una cosa ni l'altra.

8 de juny del 2012

Un nom i dues dates

Ets asseguda al banc del davant, fa poc que has deixat de plorar. De totes maneres, sents que ets a punt de caure desplomada, per la calor, pel nus a l'estómac o per la barreja de les dues coses. Apareix un home, que va directe al fons del passadís. Es senya, fa un petó al marbre, l'acaricia i xiuxiueja coses que no pots entendre. Aquesta escena et fa esclatar les llàgrimes una altra vegada, sense mesura, sense serenor. Potser fa poc que se li ha mort la dona i ve aquí cada dia perquè no té res més, penses. Ell fa el que ha de fer i marxa. Tu intentes deixar de plorar. Finalment, quan ho aconsegueixes, decideixes que ha arribar el moment de marxar. Tornes a trobar-te el senyor a fora, esperant l'autobus que tots dos agafareu i del qual baixareu a la mateixa parada. Després, cadascun farà el seu camí.

No és la primera vegada que parlo d'experiències que tenen a veure amb València en segona persona. Alguna mena d'explicació neurolingüística deu haver-hi per justificar-ho, però jo la desconec.

29 de maig del 2012

Un mes més inacabat

No sé què ho fa, però els mesos de maig sempre em semblen molt moguts. Passen moltes coses, deixem que passin coses. Si el mes de setembre és important perquè és el mes dels inicis, el maig és el mes de l'atabalament, emmarcat en un paisatge ple de flors i de pol·len, de primeres calors, d'astènia primaveral i de cansament. És un mes que es fa llarg, que sembla que no acaba mai -però sembla que ja queda poc. Durant el maig, la història es veu des d'un punt de vista subjectiu del qual no ens podem refiar. Ara tot comença a fer xup-xup, però les valoracions conclusives són un plat que s'ha de deixar reposar i servir fred. Potser hauria d'hivernar fins llavors.

23 de maig del 2012

El naixement del jo dins el tot

Dispersió d'idees dins el meu caparró. Per una banda, la possible imminent ruptura sentimental d'una parella d'amics. Per una altra banda, un nom de dona, Andrea, que de tant en tant se m'apareix i sóc incapaç de desempallegar-me'n. Entre aquestes dues coses, altres coses: feina, llegir, Salvat-Papasseit, recollir la bugada, concerts, dinar de festa major. I també tu, que sempre ets allà, que sents por quan penses que potser et fas petit, que de vegades fas sentir-me petita a mi. I també jo, amb un sentiment nou: el temor a la pèrdua. Quan penses que l'amor no existeix, que és només una fal·làcia burgesa, les coses són molt fàcils. Però quan t'adones que és inevitable enamorar-te irremeiablement d'aquella persona, no pots fer res més que lliurar-te als instints.

18 de maig del 2012

La constant, el canvi i la seva estabilitat

Rellegeixo un text que va ser escrit encara no fa quatre anys. Sé perfectament que parla de mi, m'hi reconec, però m'adono que no parla de la mateixa persona que sóc ara. Llavors, em pregunto: la persona descrita en aquest text, és més jo que el jo que sóc ara? No trobo resposta. Si fa un temps m'haguessin dit que ara estaria vivint tot això que visc, i de la manera en què ho visc , m'hagués costat de creure. Mai he estat una persona gaire estable: sempre m'he mogut entre la constant i el canvi. Suposo que d'aquí em ve aquesta manera de fer tan meva, que de vegades costa tan d'entendre als altres. Suposo que la relació entre les constants i els canvis ha acabat estabilitzant-se. Suposo que, finalment, he arribat a l'aurea mediocritas.

14 de maig del 2012

Ruralisme

Per sorpresa, apareix un cap de setmana en una masia de turisme rural. No tens gaire informació més, només el nom de la comarca. Acceptes el regal, perquè creus que pot estar bé això d'anar a passar uns dies a la muntanya, fent un poti-poti estrany que va de les llargues excursions a peu a la relaxació total. La idea que tens segura, però, és la de desconnectar. Inesperadament, l'indret t'ofereix un paisatge espectaular. Et criden tants colors, tantes textures, tanta flora, que no saps on mirar. Tot és abassegador. Fins a cert punt, també inhòspit. El paisatge et fa pensar que, per més coses que et desagradin del lloc on vius, tampoc hi estàs tan malament. La qüestió és adonar-se de les petites coses bones que ens ofereix allà on decidim que es troba el nostre espai, i aprofitar-les.

10 de maig del 2012

Pitos i flautes

Quan sembla que tot hauria de començar a relaxar-se, a tirar endavant pausadament, a treballar minuciosament per donar la forma exacta que volem donar a les coses, arriba una notícia. És una notícia bona, engrescadora, però ens avassalla amb un munt feina extra amb el què no comptàvem. Fer un text (o reconstruir quirúrgicament un de ja existent, que no és gran cosa), fer una música (les dues opcions que d'entrada ens passen pel cap no ens convencen), i, potser, fer més fotos. Això últim dependrà del temps que ens quedi després d'haver preparat tot allò necessari. I, al final, què? Doncs passar una setmana de nervis per acabar exposant el projecte durant uns 10 minuts davant un munt de gent que interroga amb la mirada. Però encara que tot el que digui sembli negatiu, l'alegria que això comporta és allà dins, en algun lloc, latent, per sortir a gaudir de l'obra ben feta en el moment menys esperat.

4 de maig del 2012

El cos que ens toca

Fa temps vaig assumir que m'adapto molt i molt lentament als canvis, i feia anys que no canviava de llit. No dormo gaire, ni bé, i fins a mig matí, que és quan començo a ser realment productiva, no se'm dissimulen una mica les bosses al ulls que tinc des de que em llevo. Aquests mateixos ulls, quan passen massa estona davant l'ordinador, s'humitegen i, de vegades, deixen anar alguna llàgrima. Les mans amb les què escric tenen uns dits gruixuts que semblen botifarrons. Escric algunes idees, les que tinc al cap, les que acompanyen als cada vegada més cabells blancs, que creixen desmesuradament, irrefrenablement. I llavors, penso en la N. i la mania que li va agafar durant una època en intentar convèncer-me que havia de millorar la relació amb el meu cos. Segurament tenia raó i, segurament, li hauria de fer més cas.

25 d’abril del 2012

Posa un (sant) Jordi a la teva vida!

Recordo com vaig viure les dues darreres diades, quan Sant Jordi era una campanya que durava, aproximadament, un mes. Hi havia cansament i nervis, molts. Aquest any, però, ha estat una mica diferent, ha estat una mica més tranquil. Sant Jordi només ha durat un dia i l'endemà no m'he sentit terriblement feta pols com els altres anys. Després de la diada, amb la llibreria tancada i els llibreters sopats, no vaig anar a fer cap cervesa, com seria comprensible després d'una jornada tan dura, sinó que vaig preferir anar cap a casa, a estirar-me el sofà, mentre en Jordi, que és un sant, em feia un massatge a les cames que em va anar la mar de bé. Hi va haver roses i llibres, somriures, mirades de complicitat. Les felicitacions no fan altra cosa que reiterar la felicitat.

22 d’abril del 2012

Nit de divendres

Feia temps que no sonava Bach a casa. Tres o quatre anys. El temps que feia que no vivia amb parella. "Què estàs escoltant?" Em va respondre amb un to de veu que es mig preguntava com és que no ho havia endevinat. Suposo que perquè estava massa cansada. Jo era al sofà, mentre em prenia una infusió, em menjava les ungles i em fumava l'últim cigarret del dia. Ell era a l'estudi, amb una infusió que es va acabar refredant, fent feina davant l'ordinador. La seva resposta no em va sorprendre. Només a persones com ell, o com jo, o com quatre gats més que ronden per aquest petit món, se'ls pot acudir escoltar Bach un divendres a la nit.

10 d’abril del 2012

A l'altra riba

Si fa tants dies que tinc abandonat el bloc és perquè últimament he estat força ocupada desmuntant una casa i muntant-ne una de nova. Però no només això: també me dedicat a gaudir de la companyia de l'home que tinc al costat, sense el qual no m'hauria estat possible ni desmuntar ni muntar cap casa. Hem aprofitat aquests dies de primavera: la llum radiant entre núvols de cotó fluix i la pluja fina amb olor de terra molla. El fet que a la casa que acabem d'estrenar encara no hi hagi connexió a internet ha estat, sincerament, el motiu menys important.

19 de març del 2012

Poetarquitecta

El miro, me n'adono que l'estimo i alguna cosa em diu que tot sortirà bé. L'altre dia un amic em preguntava si no estàvem anant massa ràpid. Jo li vaig dir que havia fet coses pitjors, i que aquesta vegada ho tenia clar, que si en tingués algun dubte no ho faria. Malgrat el meu histerisme durant aquests dies moguts de trasllat, em tranquil·litza la seva mirada serena, que fixa la meva imatge i em parla. Hi ha coses que ens agraden, que ens criden, i hi ha coses que no. Això no es decideix. La construcció d'un espai comú, en canvi, sí que es decideix. La casa és la metàfora de la persona, feta a partir de la seva imatge i semblança.

14 de març del 2012

Pis al centre: ideal parelles

Fa dies publicava un escrit, Buscar i remenar, que tinc la sensació que no s'entenia per enlloc. La clau de lectura és fàcil: el llibre del què parlava és El día de la mudanza i, si tenim en compte el títol de l'escrit d'avui, tot quadra. Ja hem buscat, ja hem remenat i ja ens hem decidit: tenim pis. De moment, si és tan ideal com en principi sembla que serà, no ho sé. Els principis sempre són durs i no comencen mai amb el trasllat, comencen amb negociacions i pactes, amb papers i amb diners. Després, arribarà la mudança. I, encara més tard, arribarà aquest ideal. O, si més no, esperem que així sigui.

12 de març del 2012

Els camins del pensament

Estava parada al final de l'Avinguda de Sant F., esperant que el semàfor es tornés verd. Era al mateix lloc on era fa anys, on vam separar-nos després d'haver passat el vespre i part de la nit junts. Suposo que el record se'm va fer present i per això vaig pensar en ell. Vaig pensar en aquell sopar a la terrassa, una nit de juny, i en que vam haver d'abrigar-nos, ell amb una samarreta i jo amb una jaqueteta fina, perquè encara refrescava. Pensava en el que llavors pensava i pensava en el que llavors no vaig saber veure. Imaginava com haurien estat les coses si m'hagués adonat quan tocava del que tenia entre les mans. Quan era a l'alçada de La Copa alguna cosa va canviar. Travessava el riu sobre quatre rodes, això m'indicava la direcció.

7 de març del 2012

Ordre còsmic

No sé en qui m'estic convertint. Hi ha algú que, de vegades, s'apropia de tota jo i em fa fer coses que no vull fer, em fa callar coses que vull dir, em fa actuar d'una manera que no és la meva. No ho puc controlar, sóc un autòmat a mans d'una mena de demiürg cruel que em fa enfadar, em fa plorar, em fa estar trista. No em reconec. Només quan jo sóc més forta, quan ell s'enlluerna amb la meva llum i ha de concertar-se perquè no el cegui, torno a sentir-me una mica més jo, una mica més meva, una mica més bé.

5 de març del 2012

Buscar i remenar

Aquell llibre em va cridar. És un llibre de la col·lecció Biblioteca Portàtil, que té aquelles cobertes grogues tan característiques, de Periférica, una editorial que m'encanta. Com que el llibre em va cridar, me'l vaig comprar sense saber ni de què anava. Segurament, allò que em va acabar de decidir va ser el títol. L'altre dia, un dels meus millors amics va rememorar l'escena, ja que ell també hi era. Recordava el diàleg que vam tenir: "Que t'agraden els trasllats?" "No, de fet no. Odio les mudances". Fa tres anys, de tot això. Fa tres anys que em vaig comprar el llibre, poc després d'un trasllat. Fa tres anys que tinc el llibre a la lleixa, encara per començar.

24 de febrer del 2012

El dubte entre drama i tragèdia

El més fàcil (o el més habitual, no sé com ho hauria de dir) és preocupar-se per collonades sense importància i deixar de banda aquelles coses que, en un primer moment, semblen tonteries i, després, resulta que no ho són. Anar deixar passant el temps, anar deixar passant el temps, i mentrestant la tonteria es va fent grossa. Quan te n'adones, ja és massa tard: aquella petita tonteria s'ha convertit en un problema greu, i ja no saps com arreglar-ho ni si es pot arreglar. Et cau el món a sobre, et mareges, plores. Ara per ara, és l'única cosa que pots fer.

22 de febrer del 2012

Dimecres de cendra

Voldria parlar de persones i llocs, però només enumeraré llocs: Girona, Barcelona, Madrid, London, Zaragoza i, només una mica, Huesca. Hi ha ciutats que són fredes i grises, que queden bé en "aquest final d'hivern llarg", tal i com ho deia en P. en un correu electrònic que em va escriure dilluns. Però a mi m'agraden els colors, la llum, les rodonetes de llums de colors. M'agrada tot allò que es contraposa al dia d'avui, dimecres de cendra, i que no té res a veure amb la fredor i la grisor d'algunes ciutats. M'agraden els poemes que em fan imaginar una primavera infinita.

10 de febrer del 2012

Postadolescència*

Esperar que els pares marxin de viatge per organitzar una festa a casa. Que la festa inclogui el concert de dos grups al garatge. Encarregar el dinar a una rostisseria per a uns vint-i-cinc, aproximadament, convidats. Avisar a tothom que és imprescindible anar-hi disfressat. Programar el concert d'un tercer grup a última hora. Comprar 350 cerveses (els convidats hauran de portar la resta de beguda que desitgin, de més graduació, evidentment). Que una de les millors amigues de l'amfitrió estigui cagada de por en vistes del panorama i de la sobreexcitació general, perquè ella només pensava beure cervesa i ara ja no ho té tan clar. Esperar que ningú prengui mal.

* Per la seva edat, l'amfitrió hauria d'estar més a prop del matrimoni amb fills que no pas de les festes despreocupades i gamberres. Però jo sempre dic que l'edat és una cosa molt relativa.

7 de febrer del 2012

Qui ho entengui, que em compri!

Em repeteixo en el que escric (nits, cançons, records) segurament per evitar parlar d'allò realment important. Alguna cosa va fer creck aquell dissabte a Barcelona. No sé exactament què, però alguna cosa es va trencar dins meu. He aconseguit el que volia i malgrat tot em sento com si em faltés alguna cosa. A hores d'ara, em sembla una ximpleria parlar de por al compromís. Ell em mira, preocupat perquè no sap què em passa ni què fer. Tinc la sensació que és capaç de veure'm els ossos i la sang. Després dorm, descansa, tranquil. Jo no ho entenc. Faig la croqueta i no paro de donar voltes a vés-a-saber-què que no sé anomenar.

6 de febrer del 2012

Radio City

Divendres, després de sopar i de dues copes de vi, va sonar una cançó de F. S. de fa uns quants anys. Tot i que era a casa en pijama, m'hagués agradat teletransportar-me en aquell local de València. Recordo una nit en què vaig anar-hi amb les nenes, en S. i un amic seu. Recordo que, en un moment determinat, van posar una cançó que m'encanta i vaig abandonar la conversa (dificultosa, per l'elevat volum de la música) per anar a ballar, sola, enmig de la gent. Em sentia completament lliure. En el fons, m'agradaria poder-ho fer més sovint.

1 de febrer del 2012

La lucidesa de la vetlla

Hi ha nits en què em fico al llit i sé que em costarà agafar el son. Llavors tanco els ulls i se m'apareixen figuretes de tetris que vaig encaixant mentalment. Sembla un tetris infinit, que suposo que s'acaba quan, finalment, m'adormo. Fa temps em passava el mateix però amb figuretes de sudoku. Anava omplint caselles de números i més números fins que aconseguia adormir-me. A vegades, quan se m'apareixen aquestes figuretes, ressona dins el meu cap una cançó de Pony Bravo i se'm sobreposa una altra visió: jo, ballant la cançó, en una (aquella) masia prop de Rocacorba. No puc evitar tancar els ulls apretant-los amb força. No em cal somniar res inimaginable.

23 de gener del 2012

Contes de mai acabar

Si hagués tingut temps, un bloc de notes o bona connexió wi-fi, hagués escrit totes les sensacions que s'han apoderat de mi aquest cap de setmana molt abans. Compartir bars, carrers, estacions de metro, restaurants, i sentir-me transportada a aquell vespre de diumenge de novembre. Tancar els ulls, de tornada a casa, i pensar si estic fent bé les coses. Donar tot el que ets capaç de donar i llavors sentir-te buida per dins. Plorar, quan et fan riure, només perquè t'agradaria que et fessin riure sempre. Dormir abraçats, dormir molt, abraçar-nos molt.

16 de gener del 2012

Coses de l'edat

No sé si m'hauria de fer refelxionar el fet de veure, d'un temps ençà, que nombroses persones que conec es decideixen a tenir fills. És una cosa que durant molts anys he considerat mancada de sentit, però no per això he deixat de tenir ganes de ser tieta, tot i que de moment no hi hagi hagut resultats. Potser hauré de començar a creure'm aquella teoria que he sentit alguna vegada que diu que en temps de crisi l'índex de natalitat sol augmentar. El que segur que augmenta, tot i la crisi, és la brillantor de les mirades dels recents i dels futurs pares i mares que m'envolten. Jo sóc lluminosa. Potser la brillantor s'encomana.

9 de gener del 2012

De fora cap a dins

Quan en Xavi va deixar anar aquell "Quin home que has trobat! A ell el conec poc, però a tu et conec molt... Em feu gràcia!" i reia, jo pensava que, precisament perquè a mi em coneix molt, era a ell a qui havia de dir-li "quina dona que has trobat!". Però, en fi...

Hi ha Barcelona, NY, Berlín; barreja de passat i (potser) futur. També hi ha un camp entre Cassà i Llagostera. Hi ha nits sense dormir. Hi ha un munt de canvis de plans i de replantejaments vitals (conceptuals, existencials). No tinc cap motiu per queixar-me, només uns quants per tenir por.

3 de gener del 2012

Primeríssim

L'any comença amb un raïm, un somriure, una copa de cava i un petó. Res del que tenia pensat, i tot bo. Que em diguin el que vulguin: que el món va fatal, que les coses empitjoraran (encara) més, que els temps que corren, que bla bla bla... Penso gaudir tan com pugui, aprofitar el moment de felicitat conscient i serena en què visc i construir coses bones. Sóc com una formigueta, traginant granets de sorra. Ja ho deia el Capità Enciam, tot i que a vegades em costi fer-li cas: els petits canvis són poderosos!