Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

24 d’agost del 2017

Timbre

No he(m) tingut temps de prendre cap decisió després d'haver-nos exposat tots els arguments, i els dubtes. El timbre ha sonat i, per sorpresa nostra, s'ha encarregat de decidir-ho. El resultat no és fàcil, malgrat les ganes: hi ha una presència constant, per whatsapp, per la conversa sobre persones dolentes, per etc. Però cap de les opcions no ho és, de fàcil. I malgrat tot, hem d'anar avançant, perquè quedar-nos aturats no ens convenç. Així la sortida és més reconfortant, i més justificada la reaparició.

21 d’agost del 2017

Trajecte d'anada

Et mentiria si et digués que aquests dies m'ho he passat malament, que he estat malament per causa teva. Res d'això: he pogut fer allò que volia, més o menys tranquil·lament, i sense que aquest "menys" tingués a veure amb tu, i és el que volia. Però també et mentiria si et digués que no tinc ganes d'arribar, de fer que aquest tren vagi més ràpid, de veure't i de notar-te. I encara hi ha una altra cosa, igual de sincera, que vull dir-te, perquè és la que més dubtes i incomoditats amb mi mateixa em genera: que la perspectiva d'aquests dies, de tants dies, al teu costat, se'm fa costeruda, per llarga, i feixuga, per l'activitat i, per tant, per la poca calma que m'imagino. El més preocupant és que no sé si vull que aquestes sensacions canviïn i, alhora, tinc molts dubtes que ho facin.

12 d’agost del 2017

Uh

Vam anar-lo a escoltar íntegrament per aquestes dates, ara fa uns anys. Però vam fer tard i només vam poder sentir la part final. No hi va fer res, l'experiència era més que això. La possibilitat de veure perseides acompanyants d'aquella comunió poètica també era un al·licient important. Ell en va veure moltes, o, si més no, més que jo. No sé si per culpa de les meves limitacions oculars o perquè estava absorta en els mots que ressonaven en l'espai, jo no en vaig poder caçar gaires. Eren ràpides. Molt ràpides. Tant, que no vaig poder demanar cap desig. Sí, llavors encara era viva en mi aquesta mena d'utopia infantil.

4 d’agost del 2017

Història antiga

Ella era periodista. Vivia amb un gat en un pis petit del centre de la ciutat (posem-hi Barcelona). Era guapa, i a l'estiu portava sempre faldilles llargues, fresques, estampades de flors. Estava una mica nerviosa, aquell vespre, perquè tenia una cita: havia convidat a sopar a casa un noi que li agradava. Ell va arribar esplèndid, puntual, i amb una ampolla de vi negre a les mans. No es coneixien gaire, però tot va anar bé. Després de sopar van fer l'amor. L'endemà van esmorzar junts a la petita terrasseta. Ell era al·lèrgic als gats. I la història, amb petites variacions, es va anar repetint en bucle. Ella no es cansava mai de la seva autonomia, ni tampoc de la força del desig.