Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

25 de febrer del 2016

Sentit de possessió

Sempre he considerat que l'instint de possessió és eminentment masculí. És una actitud que he detectat en força homes, i potser això m'ha creat un prejudici, que potser hauria de revisar. La qüestió és que jo, com a dona, i com a dona que no el té, sempre he suposat que és una cosa que recau més aviat cap a l'altra banda. En tot cas, és curiós observar el comportament dels homes que el tenen, aquest sentit de possessió, encara que el tinguin molt amagat. Com tu, que quan més necessitava que em demostressis que jo formava part d'algun racó del teu cap o del teu cos vas mostrar-me justament el contrari. En canvi, ara, quan de sobte et trobes davant una situació que havíem viscut junts, però protagonitzada per un altre home, reacciones com si volguessis reivindicar la teva antiguitat: "jo això ja ho vaig viure abans que aquest". Com si fer-ho et donés algun dret, com si no volguessis marcar les distàncies amb el passat, com si et pensessis que encara sóc teva. I no, estimat amic. Es tracta de viure-ho tot, i així ho vam fer, i ho vam deixar morir.

19 de febrer del 2016

Tota ets present

Encara no. Encara no hi ha prou passat al darrere, ni la motxilla prou plena, ni les ferides prou profundes, ni massa cabells blancs. Encara no. Encara sóc aquí, a les envistes del futur, a les beceroles del no-res, a l'inici de totes les possibilitats que es puguin imaginar. Encara no. Encara no poden pensar-me com un fantasma mort, com un lloc de memòria, com un espai enteranyinat, en blanc i negre, del segle XX. Encara no. Encara falta. Encara ha d'arribar la memòria, i l'oblit.

15 de febrer del 2016

The lobster

Intentant posar ordre dins el caos, he trobat una llibreta començada només per unes poques pàgines. He rellegit un text en què parlo d'una cafeteria, i de les senyores que parlaven a la cafeteria mentre jo hi era escrivint. Gràcies a la llibreta també he recordat un monòleg interior del protagonista de la peli que dóna títol a aquest text. El personatge reflexiona, emet una conclusió i actua partint del seu plantejament. No li surt bé, esclar. Però només és una pel·lícula, només és ficció. Què passaria si provéssim de fer-ho a la vida real?

11 de febrer del 2016

Abans d'alçar el vol

Tu al davant i jo al darrere. La carretera que tu fas gairebé cada dia. La carretera que jo no faig gairebé mai. Junts, però separats. Acompanyats pels tons pastel de la posta d'hivern, que somriuen les muntanyes. Tota l'emoció en aquella imatge. Tots els pensaments dipositats en aquella contrada estranya. La il·lusió de tot allò que encara ens queda per fer. La satisfacció de la possibilitat que ens brinda la vida per poder-ho fer.

2 de febrer del 2016

Línies blanques i llums vermells

El mateix de (gairebé) cada setmana: AP7 i manta. De nit, el paisatge és sempre el mateix: les línies a seguir, els llums a deixar enrere. Aquest trajecte sempre em fa pensar. En el futur, en la vida; en el meu futur, en la meva vida; en nosaltres. En tot i en res, en definitiva. Però el cap no deixa d'avançar, si fa no fa igual que els cossos mòbils, a 110 km/h. Fins que tot al nostre voltant es difumina, emboirat, i hem de frenar. A partir de llavors, i fins retrobar allò que hem convingut anomenar "casa", hem de continuar el camí a una velocitat molt més moderada, saltant imprevistos, esquivant barrancs, conscients de tots els perills que comporta seguir endavant. Però convençuts que serà un esforç que es veurà recompensat, tard o d'hora.