Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

22 de juliol del 2015

Núvol de fum

Obro la porta del balcó i encara se sent l'olor del foc. Columna de fum, columna de foc. Res ja no serà com abans, perquè ha quedat tot al descobert, i nosaltres mateixos ens trobem despullats. No podem deixar de sentir la realitat en els nostres cossos. És una realitat que no encaixa, però ens pertany: ens pertany encara que no vulguem, encara que no ens agradi. Tot allò en què creiem s'ha esfondrat, i ara només podem intentar sobreviure entre les restes de l'enderroc, immòbils i inservibles.

20 de juliol del 2015

Caterina i Miquelet

Penso en ell, les nits, el barri. Penso en l'olor d'orxata, el campanar, els colors de cel. Penso en antenes sobre terrats, terres mullats, carrers en pau. Però després també penso en l'olor de dama de nit, en totes les meves bicis, en la humitat condensada. És a dir: penso en la solitud, en l'escalfor del meu propi cos, en totes les llàgrimes vessades. Només un record més acumulat, només un record més sense compartir, només la presència absent del buit. L'espai que omple tots els forats entre tu i jo.

16 de juliol del 2015

Mesos-en-ment

No sé quan aconseguiré desprendre'm de tot això, quan "això" vol dir ella i les seves últimes imatges, en silenci. La imatge de després, quan, paradoxalment, semblava millor que abans. La imatge de després, quan, paradoxalment, semblava que pogués obrir els ulls en qualsevol moment i somriure'ns. Mai no l'he vista sota la figuera, ni l'arribaré a veure, ni tampoc no vull arribar a veure-la; però me la imagino, present en la memòria, i amb "això" en faig prou.

4 de juliol del 2015

L'aigua del rierol

Voldria poder escriure que mica en mica totes les coses van posant-se al seu lloc, que cada vegada tot plegat va millor i que les perspectives de futur són exponencialment més bones que fa un temps. Però res de tot això seria veritat. Les notícies no canvien, perquè cada vegada anem acumulant més informació que no fa sinó plantar-nos davant els nassos que la felicitat és encara molt lluny. Foscúria del present que ens ha tocat viure, no hi ha final. Tot un fluir d'aigua bruta que no s'acaba, abonada amb fems de porc i compostatge de plantes de jardí.