26 de novembre del 2019
Sunset
Arribar a casa abans de dos quarts de cinc, i sense cap urgència, em sembla un prodigi increïble. Tenir temps per a fer un te, descansar, llegir, cuinar, sense haver de córrer, sense haver d'estar pensant en 453.872 coses pendents, em genera una sensació de benestar que gairebé ja no recordava. Contemplar la posta de sol, vora la finestra estant, i saber que no hi ha res més important que allò que veuen els meus ulls. Qui no ho donaria tot perquè cada tarda fos com aquesta —plàcida, lleugera?
7 de novembre del 2019
Colors antics
Jo em pensava que el més difícil eren els diumenges a la tarda, però m'equivocava. En realitat, la sensació de solitud plena arriba els dilluns al vespre. Ara em sembla molt evident, per això trobo incomprensible que la revelació m'hagi arribat tan tard. Ara, just després del moment de presa de consciència, il·luminador, he hagut de recórrer als llocs comuns de fa anys, fent com si el temps no hagués passat. Però tinc massa cabells blancs, la motxilla massa plena. He perdut massa llençols.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)