Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

25 de novembre del 2016

Dybbuk

Estic situada davant la realitat, davant la problemàtica de la identitat. Em puc veure reflectida en els comportaments aliens, que actuen com a miralls, com si fos una catarsi col·lectiva (que ho és). Penso en totes les possibilitats, en tots els mots, en tots els elements que entren en joc. I arribo a una conclusió anguniosa: tothom pot ser moltes coses al mateix temps, dins el mateix cos, al mateix espai. Però em nego a creure que siguem allò que fem mentre diem una frase i en diem una altra, quan escoltem els altres. És a dir: podem ser fràgils, perversos, sensibles, paranoics, curiosos, qualsevol cosa. Però no som aquests moviments espasmòdics, sense ritme ni sentit, que fem quan callem. Jo, almenys, no ho vull ser. Ni tampoc no crec que ho sigui.

19 de novembre del 2016

A l'inrevés

Començar pel final és, potser, la millor manera d'aconseguir que tot vagi bé. Sempre hi ha un final, sempre és millor el principi i, per tant, fer les coses al revés serveix per anar descobrint tot allò de bo (que esperem que sigui molt!) que té el procés. Els principis també són un final. No sabem mai on ens portaran. Però l'objectiu és arribar a començar, aconseguir que tot flueixi gairebé espontàniament. I, després, que acabi el que havia de començar, com aquell qui no vol, com si no hagués passat res.

16 de novembre del 2016

Quan ja no pots més

Quan et fondries a qualsevol lloc, com si fossis les restes cendroses d'unes brases cremades a foc lent. És llavors quan el cansament ho pot tot, fins i tot les poques ganes que et queden. A més, va i resulta que un tub de la rentadora es trenca, i s'ha de canviar, i per canviar-lo s'ha de desmuntar, i desmuntar-lo és un embolic perquè després els cargols no quadren, i tot és brut, i a fora al safareig hi fa fred, i és tard. És hora de sopar i tot està per fer, però no tot és possible. Perquè ja no et queden gairebé forces: llegir poc, que la vista no aguanta; menjar una mica, que l'estómac ja és ple; rentar-te les dents com una activitat automàtica. I, finalment, el desig de dormir ràpid i sense interrupcions, en un son catàrtic, que ho curi tot.

7 de novembre del 2016

La mar en la fosca

Tinc la sensació que cada any, quan la tardor es comença a transformar en allò que no és, em vénen puntualment al cap els "dos dies més de sud" tan desitjats. Encara. Em pregunto on són, qui és que me'ls ha furtat, com és que han desaparegut sense que me n'adonés. Llavors penso en línies negres que dibuixen formes sobre superfícies llises i fines; en bastonets de pipes durant trajectes en tren llargs i remots; en els pocs forats lliures d'un calendari que no acaba mai. Els pensaments que hi ha quan hi ets i els pensaments que no hi ha quan no hi ets.