Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

24 de desembre del 2017

Planificació

Ara agafaria una ampolla i m'hi abraçaria. No la deixaria anar fins que cos i consciència no se m'haguessin adormit. Però no ho puc fer. Els nervis, la tensió, els compromisos, el deure, no m'ho deixen fer. El pensament em fuig cap a altres bandes, molt més emocionants que la realitat, i només vull que l'estona passi quan més ràpid millor. Quedar-me en blanc, absent, complaent. I que tothom estigui content perquè he evitat deixar anar la meva fúria.

23 de desembre del 2017

Segones

La dita diu que les segones parts mai no són bones. No sé si creure'm-ho. En el cas de les pelis sí, esclar, però en la resta de coses ja no ho sé. A vegades no hi ha altre remei que acceptar passar per segona vegada per allà mateix on ens hem entrebancat. Això no vol dir necessàriament que n'aprenguem, però és molt difícil resignar-se davant d'aquesta situació i quedar-se indiferent. Hem de rendir-nos a l'evidència de l'assaig-error. Voler canviar, voler millorar.

14 de desembre del 2017

Direcció Nord

Rodalies Renfe és desesperant, sobretot per la indefensió amb què deixa els seus usuaris. Dos seients davant meu hi ha asseguda una parella d'avis. Pel que diuen, dedueixo que no són viatgers habituals. Mentre el tren està aturat de manera incomprensible poc abans d'arribar a una estació, sento que l'àvia parla de trenar el vidre i continuar el trajecte a peu. Després s'han preguntat mútuament si els donarien de sopar o no, tenint en compte el retard considerable. Els escolto, fan gràcia, però no puc més i m'enfado: hem avançat vint metres i tornem a estar aturats.

11 de desembre del 2017

Cafè de tarda

Voldria que la tempesta passés ràpid, mentre jo em replego, cada vegada més i més petita, dins la meva minúscula closa, tova i peluda. Despertar-me després, fer-me immòbil, com un objecte de natura morta, però viva: alimentar-me de la llum del sol, del contacte amb l'aire fresc, d'una mica d'aigua de la font. I prou, res més, només això: dormir, escalfar-me, respirar.

28 de novembre del 2017

Donar nom / Posar títol

M'agraden les paraules llargues, sense articles (ni determinats ni indeterminats) i en plural. Em sembla que contenen tots els matisos possibles que pot haver-hi. M'ho sembla sempre que trobo el mot adequat, esclar. Però molt sovint em costa. Com passar de la idea pensada a la paraula concreta? Potser és més interessant i enriquidor passar de la lectura concreta a la reflexió de les idees que transmeten.

23 de novembre del 2017

Les olors que em puden

M'estic acostumant als aeroports, i no m'agrada. Tinc feina, vull llegir, però no em puc concentrar. Abans pensava en escriure. M'ha costat fer-ho. Pensava en els ocres de la tardor, en la llum ocre de la tardor acariciant els boscos del baix Montseny. Pensava en tot això i volia escriure alguna cosa sobre el paisatge que en realitat parlés també sobre ell. Però no me n'he sortit, i la culpa la té l'aeroport. Tinc massa textos pendents de ser escrits.

22 de novembre del 2017

Retrobament (IV)

Ara ja no hi ha cartes agressives, ni respostes. Estem sols, despullats l'un davant de l'altre. Ens hem trobat, ens hem llegit, ens hem vingut a la memòria. Quin és el culpable d'haver causat aquest allunyament? Hem perdut el vincle que ens unia, el vam abandonar vés a saber on. Però llavors no ho sabíem. Ens n'hem adonat justament ara, com si fos una necessitat. No cal que construïm nous pont d'unió, ja en fem prou amb la mort que ens acompanya.

21 de novembre del 2017

Un matí d'abril

Puja amunt, fins arribar a tocar la glòria. Fes-te teus els manaments de la moral que no has seguit mai fins aleshores. Ara és el moment de comprometre's amb l'ètica. Allà dalt tot et semblarà exitós, però, al mateix temps, estrident, mundà, punxegut. No ho suportaràs: fracassaràs. I això és el teu destí, sobreviure a la rapidesa de la caiguda. Encara has d'aprendre a valorar allò que realment desitges. No siguis covard, accepta't. El que sempre has volgut és la innocència de l'espiritualitat de la carn.

18 de novembre del 2017

Tres en la carretera

Viatge de tornada, sola. Sona icat, però podria sonar una altra cosa. Penso en ell. L'estimo, encara que alguns aspectes em semblen insuficients. Continua sonant icat, però no escolto gaire. Penso en ell. L'estimo, malgrat tots els malgrats i tot allò que voldríem que fos diferent. Encara m'il·lusiono amb els seus projectes, tot i que ara ja són només seus. A icat sona una cançó que em fa pensar en ell. L'estimo, però no m'agrada que sigui així. Després de tant de temps, no hi ha res a fer. Sento que el paisatge tardoral m'acompanya, en tots els sentits. Tinc trenta-un anys, sóc gran —però encara no vella. Poliamor: estima en direccions i maneres diferents. Per què la tria ha de ser única, si els vull a tots tres?

15 de novembre del 2017

Avions de paper

Just al meu darrere hi ha assegudes, de costat, dues de les dones més importants de la vida de l'home de la meva vida. Potser, algun dia, jo també seuré al seu costat. Perquè no té cap sentit que jo sigui davant seu. Però hi ha moltes coses que no tenen sentit, en aquesta vida. Per exemple, el fet que sempre callin aquells que tenen més coses a dir.

9 de novembre del 2017

365

Avui he berenat en una cafeteria de l'Eixample. Hi havia un pare amb una filla, una mare amb un fill i una filla, una altra mare amb dos fills i una filla. La proporció és esgarrifosa: cinc criatures per a dues dones, una criatura per a un home. Però això no és el que més em preocupa, almenys ara mateix. El que m'inquieta és que els tres progenitors estaven sols: només n'hi havia un dels dos (en principi, són dos), l'altre vés a saber on era. Em pregunto com s'ha de (re)organitzar la vida en el moment en què apareixen els fills. Em reafirmo en la meva negativa de no voler-ne tenir.

30 d’octubre del 2017

Festen

Sovint, quan intento entendre el funcionament d'aquesta cosa que anomenem vida, quedo com paralitzada. A vegades em sembla que hi arribo, que ja hi sóc; d'altres, em sento molt lluny d'aconseguir-ho; i encara altres, les que últimament són més freqüents, em quedo bloquejada en només pensar-ho o plantejar-m'ho. L'atzar ens vol canviants, i jo m'entesto a aferrar-me al meu sentit de permanència. Però la realitat s'imposa. Tot seria més fàcil si fos fluid, però la lentitud dels passos em cansa, m'esgota. Sobretot perquè no visualitzo la continuïtat, no aconsegueixo trobar l'estat d'esperit que em permeti imaginar-me un futur en què les coses transcorrin com voldria. Ni saber com ho voldria.

16 d’octubre del 2017

Cada dia podria ser avui

Aquest paisatge fa olor de mar i de vi. Crec que no havia sentit mai una combinació tan meravellosa. La dualitat del verd i el blau és espectacular. No hi ha sorra, només pedres i roques. I el so de les gavines, que em fa pensar en alguns dels homes que he estimat al llarg de la meva vida. Caminar, nedar, volar. Tot alhora. Ser lliure, despullar-se de tot. Sentir indiferència davant les mirades alienes. Pensar en tot allò que conforma l'espai que hem convingut anomenar "casa".

11 d’octubre del 2017

Última hora

És hora de dir adéu, i encara no sé com. Ni per què. Només sé que és imprescindible, que no me'n puc estar, que ja no aguanto més. Que tot ha això ha d'acabar abans no em torni boja o faci alguna bogeria. No sé si ho vull, realment, però em condueixo a mi mateixa cap al final. De fet, crec que ningú no ho vol, ni tan sols jo, però és el que ha de passar. No pot ser d'una altra manera.

Escriuré aquest text i no te'l deixaré llegir. No l'ensenyaré a ningú i això nostre encara continuarà. Però sàpigues que avui, ara, aquí, i després de tres cerveses, he vist el nostre final.

7 d’octubre del 2017

Clap your hands and say yeah

La banda sonora dels viatges llargs és sempre inesborrable de la memòria. Les persones amb qui la compartim (de manera real o imaginària) també ho són. Al final, tots aquests quilòmetres que fem se sumen als que ja portem recorreguts, sense posar mai el comptador a zero. La vida és un incansable "anar acumulant". Fins que s'acaba, fins que ens cansem. Però, tot i així, és com si tu i vueling us possessiu d'acord per fer-me recordar tot això. I el que és més important, fer-me venir les ganes d'escriure-ho.

4 d’octubre del 2017

Atlàntica

M'hi podria acostumar fàcilment. Després de tants anys, entre un lloc i l'altre, la humitat no seria cap inconvenient. M'agrada l'arquitectura, el verd, els carrers de llambordes peatonals. Però em costa més aquesta amabilitat forçada, aquest estirament que no saps si és postís o no. També m'agrada aquest esperit de superació, que va en contra de l'esperit d'assimilació que també detecto. Al cap i a la fi, una ciutat contradictòria, com tantes altres. Com la meva. Com les nostres.

2 d’octubre del 2017

Salpebrar

No és normal viure tantes emocions diferents, oposades, en una mateixa jornada. Tanta alegria i tanta impotència. Tanta tranquil·litat i tanta angoixa. Tanta eufòria i tanta decepció. Ja no sabem com reaccionar, què passarà la propera vegada que ens trobem davant una provocació. Ens és ben igual el que ens puguin dir l'endemà. De fet, pel bé de tothom (de la convivència pacífica entre tothom) és millor que no ens diguin res. Si anés diferent, saltaríem a la mínima, encara que només fos verbalment. I així anirem fent, aixecant braços i veus en lloc d'armes.

28 de setembre del 2017

Et veig, però no et puc mirar

Fa massa temps que passa, això. I quan creia que ja m'hi havia acostumat, que ja ho havia normalitzat, me n'adono, de sobte, que no. Conduïa pensant en tu, i tot va començar a trontollar inesperadament. La direcció de les nostres vides es va anar difuminant. Van aparèixer versos. Ningú no et podria mirar sense un sospir o el gemec d'un dolor. Com aquest, d'altres. Perquè jo en vull d'altres; de versos, de gemecs, de dolors, de sospirs, de direccions. Voldria arribar a fer-me meus tots els pianos que et dibuixen, i llavors es fondrien totes les llums.

21 de setembre del 2017

Concentrar-se

No crec que serveixi de res tot això que estem fent aquests dies. Però s'ha de fer, perquè sembla que és l'única cosa que ens deixaran fer. Jo també ho faig, però no crec que sigui útil. La força de tot plegat és massa forta. Ningú no ens pot demanar una actitud gaire més serena, gaire més tranquil·la. La situació que vivim no ho és i, a hores d'ara, ningú no s'estranyarà si es descontrola encara més. Sigui qui sigui qui generi el caos, perquè hi ha massa nervis en totes bandes. Llum, foc, destrucció: tot acabarà i encara no sabem com, ni quan.

18 de setembre del 2017

Tornar

Ja sabíem que seria així, que no podia ser de cap altra manera. Però costa. Sempre és difícil trobar l'equilibri en una balança contradictòria com aquesta. La que pesa les ganes d'una cosa i l'altra. La que ens estira, d'un costat, cap a la calma i, de l'altre, cap a l'excitació. I també hi ha aquest continu retrobar dins nostre alguna esperança que faci canviar les coses, malgrat les pors, malgrat la bogeria. Aquesta intuïció recòndita que ens fa saber que tot podria ser diferent, però que ens impedeix fer res perquè així sigui. Tornar a posar per escrit allò que passa, pel cap i pel cos, com un alleugeriment. Tornar a les paraules de cada dia.

24 d’agost del 2017

Timbre

No he(m) tingut temps de prendre cap decisió després d'haver-nos exposat tots els arguments, i els dubtes. El timbre ha sonat i, per sorpresa nostra, s'ha encarregat de decidir-ho. El resultat no és fàcil, malgrat les ganes: hi ha una presència constant, per whatsapp, per la conversa sobre persones dolentes, per etc. Però cap de les opcions no ho és, de fàcil. I malgrat tot, hem d'anar avançant, perquè quedar-nos aturats no ens convenç. Així la sortida és més reconfortant, i més justificada la reaparició.

21 d’agost del 2017

Trajecte d'anada

Et mentiria si et digués que aquests dies m'ho he passat malament, que he estat malament per causa teva. Res d'això: he pogut fer allò que volia, més o menys tranquil·lament, i sense que aquest "menys" tingués a veure amb tu, i és el que volia. Però també et mentiria si et digués que no tinc ganes d'arribar, de fer que aquest tren vagi més ràpid, de veure't i de notar-te. I encara hi ha una altra cosa, igual de sincera, que vull dir-te, perquè és la que més dubtes i incomoditats amb mi mateixa em genera: que la perspectiva d'aquests dies, de tants dies, al teu costat, se'm fa costeruda, per llarga, i feixuga, per l'activitat i, per tant, per la poca calma que m'imagino. El més preocupant és que no sé si vull que aquestes sensacions canviïn i, alhora, tinc molts dubtes que ho facin.

12 d’agost del 2017

Uh

Vam anar-lo a escoltar íntegrament per aquestes dates, ara fa uns anys. Però vam fer tard i només vam poder sentir la part final. No hi va fer res, l'experiència era més que això. La possibilitat de veure perseides acompanyants d'aquella comunió poètica també era un al·licient important. Ell en va veure moltes, o, si més no, més que jo. No sé si per culpa de les meves limitacions oculars o perquè estava absorta en els mots que ressonaven en l'espai, jo no en vaig poder caçar gaires. Eren ràpides. Molt ràpides. Tant, que no vaig poder demanar cap desig. Sí, llavors encara era viva en mi aquesta mena d'utopia infantil.

4 d’agost del 2017

Història antiga

Ella era periodista. Vivia amb un gat en un pis petit del centre de la ciutat (posem-hi Barcelona). Era guapa, i a l'estiu portava sempre faldilles llargues, fresques, estampades de flors. Estava una mica nerviosa, aquell vespre, perquè tenia una cita: havia convidat a sopar a casa un noi que li agradava. Ell va arribar esplèndid, puntual, i amb una ampolla de vi negre a les mans. No es coneixien gaire, però tot va anar bé. Després de sopar van fer l'amor. L'endemà van esmorzar junts a la petita terrasseta. Ell era al·lèrgic als gats. I la història, amb petites variacions, es va anar repetint en bucle. Ella no es cansava mai de la seva autonomia, ni tampoc de la força del desig.

29 de juliol del 2017

Plaça Nova

Quan estic relaxada, se m'acumulen les paraules, els textos, tot allò que vull escriure i em sembla que té prou interès. És curiós que em passi això en un mateix dia, després de setmanes de neguit i angoixa, agòniques. Ara tinc el temps suficient per posar en ordre les idees i els sintagmes, i no em preocupa gens si demà he de córrer per tenir-ho tot a punt. Aire fresc, vida, el món sorollosament actiu al meu voltant. I jo sense res més a fer que llegir, escriure i pensar mentre espero que arribi allò més desitjat: la felicitat absoluta.

19 de juliol del 2017

Disseny d'interiors

Quan era petita dedicava, sempre que podia, una bona estona a repassar els anuncis de pisos del diari. Els meus pares n'eren subscriptors, però no sempre trobava l'estona tranquil·la per a poder-ho fer i deixar anar la imaginació. Quan apareixien les imatges de petits plànols hi dibuixava a sobre la distribució que m'agradaria. Un dia el meu pare es va enfadar i em va "prohibir" mirar els anuncis. Llavors jo no ho vaig entendre, i suposo que ell no entenia per què ho feia (jo): eren les ganes de fugir. Però tot això ho sé ara, racional, i el més trist és adonar-se que potser sí que ell ho sabia.

13 de juliol del 2017

Primera albada

Fas un esforç sobrehumà per obrir els ulls, enganxats, i quan ho aconsegueixes no ets capaç de trobar les diferències entre somni, imaginació i realitat. No hi fa res, t'és ben igual. Aquella imatge és tot el que desitges, tot el que necessites, i et satisfà com cap altra cosa al món. És com si durant aquells segons no existís res més. I malgrat totes dificultats amb què mantens els ulls oberts, ets feliç, perquè hi és.

4 de juliol del 2017

Contra la música ambiental

M'hauria agradat que fos tal com va ser aquella vegada. Volia cançons actuals, plenes de vida, que em fessin pensar en tu. Cançons que pogués regalar-te algun d'aquells dies que em vénen carregats de tu. Però no va ser com m'imaginava. Res no em va portar a tu: vaig ser jo que et vaig haver de portar amb mi, incansablement, irremeiablement. Vaig passejar-te per tots els racons que vaig visitar. Vaig passejar-te per tots els racons del meu cos. Com si es tractés d'un retorn sense ser-ho, només per mantenir-nos vius en plural.

17 de juny del 2017

Viure amb final

Per això tot va tan bé i és tan fàcil. Perquè quan arriba l'hora dels adéus no hi ha rancor. Perquè sóc feliç veient la felicitat passada. Perquè sóc feliç veient la felicitat futura, aquella que encara està per arribar —però, de ben segur, arribarà. No creure's el sentit de possessió, mai, envers ningú. No creure's el sentiment de culpa, mai, per a res. Adaptar-se a les circumstàncies presents és sempre la millor opció per a tothom.

6 de juny del 2017

Tan lluny

Confiava que seria només un sentiment nocturn, transitori, que s'esvairia. No ha estat així. Pensava que el podria deixar enrere, remot, però no. Se m'ha anat tornant viu, pell endins, com quan notes els raigs de sol infiltrant-se, ajudats per l'aigua salada. He fet camí amb aquest desig que creia petit, i no ho és. El brogit de la ciutat ens ha fet una companyia creixent. El viatge ha estat infructuós, certament, però alguna cosa antiga ha canviat. Pastís de pastanaga, tornada a casa, reposar i camuflar-se. El mateix procés de sempre: apagar el foc amb l'aigua de la passió.

31 de maig del 2017

Quan ja no esperes

Ja no tens forces ni ànims per estar amatent. Han quedat enrere, lluny, molt lluny, totes aquelles hores de neguit. Ara és diferent: voldries tornar a aquell estadi, però no pots. Segurament ja no et queden il·lusions, que segurament s'acabarien convertint en vàcues. Esperar és una acció carregada d'esperança, carregada de futur. Però ara tot s'ha tornat present, i l'impaciència s'esmuny pel teu voltant. Saps què passarà, i què no. Saps que faràs ben poca cosa per a canviar-ho. No tens clar que et sembli bé, però et conformes.

29 de maig del 2017

Intermèdia

Segueixo pensant el mateix que fa dies, però des d'una perspectiva diferent. Si la setmana passada em podia sentir contenta per estar sempre al mig, a pesar de tots els pesars i de totes les contradiccions internes, avui em genera incomoditat. Estic acostumada a veure'm d'intermediària, però no així, no per això, no en aquest sentit. Tornar a pensar el mateix: l'aurea mediocritas, en S. i els seus poemes sobre estiuejants. El temps que no arriba, jo que m'encallo enmig la gent. Continuar sempre endavant perquè ningú no se n'ha adonat. Seguir.

22 de maig del 2017

Sols

Avui ja m'he sentit la metàfora dues vegades. Sort que el dia s'acaba, perquè sempre que algú em diu alguna cosa similar recordo l'advertiment d'en S. de fa tant temps, i amb tanta vigència: que fàcil que t'és estimar i que difícil deixar-te estimar. Sí que costa reconèixer-me! Saber-me detectar les sets recòndites, les ganes de moure'm en la foscor. I, tot i això, jo veig tan clara la contradicció davant el fet que ningú no es preocupi per mi. Entenc l'actitud defensiva —gairebé violenta— quan algú ho fa sense cap motiu aparent, només perquè sí. Sense que serveixi de precedent: on són les nits que ho posaven tot a lloc?

18 de maig del 2017

No necessito necessitar

La relació que ens uneix: a nosaltres tampoc no ens va fer Joan Brossa, i això ja és dir molt. Tota la nostra vida —la passada, la present i la futura— concentrada en un sol lloc, en un mateix espai. Compartir tots els sentits possibles, de nombre inimaginable, superior a quaranta. Versos, paraigües, braços, fruites, colors, reversos. Etcètera. L'objectiu de totes les explicacions raonades i l'objectiu de tot allò que ens amaguem és sempre el mateix: crear un sentit en coses que no en tenien.

5 de maig del 2017

Cala Vento

Arribo a casa, amb les orelles eixordades, i em passa que em posaria a enviar correus, regalant, en cada un d'ells, una cançó. Enviaria fins i tot les més "inapropiades". Però no, no ho faig: escric això, quan ja no sona tot allò que em fa pensar en tots ells. Em conformo amb el text, amb escoltar música enregistrada, amb pensar en com canvien les coses i si ho estic fent bé o no. Guitarres altes, bateries potents, lletres treballades. Poca cosa més: jo sola, a casa, tranquil·la, i la música en bucle. Demà no sonarà el despertador.

30 d’abril del 2017

Lump

Va ser una senyal. No podia ser de cap altra manera, no ho podia entendre de cap altra manera. Només d'arribar a l'habitació, córrer les cortines i sortir al balcó, vaig veure aquell Lump amunt i avall, com si la platja fos seva. No era en Lump, només un Lump, perquè tampoc no era un "perrito caliente" qualsevol. Això et portarà bona sort, vaig pensar, sense acabar-m'ho de creure. L'endemà al matí, quan vaig sortir a fumar al balcó, ja no hi era. Tot estava tranquil, encara que la llum amb reflexos de mar sobre les meves mans em fes sentir vella i decrèpita, inservible. El Lump del dia abans, però, va fer el seu efecte i, al final, tot va sortir bé. Les meves mans es van tornar càlides, la teoria dels colors em va tornar la llum.

21 d’abril del 2017

Words you didn't say

A aquestes alçades de la vida ja hauries de ser conscient de la utilitat de queixar-te ben aviat de tot allò que no t'agrada. D'aquesta manera és com s'eviten els mals majors. Així és com es pot construir una base sòlida, sense errors ni confusions. Pensar en el futur tenint present el passat, però sense deixar que enterboleixi massa. Modificar tot allò que convingui quan encara s'hi és a temps, i se'n tenen ganes. Tornar a tenir confiança en els altres, en els que demostren la seva predisposició. Voler millorar: voler embellir, voler envellir.

5 d’abril del 2017

-isme

Buscant un paper entre les múltiples carpetes de l'escriptori de l'ordinador, m'he acabat passejant pel meu passat guardat en .docx. He certificat el que ja intuïa: fa anys que la meva producció escrita ha disminuït considerablement. I en el fons ho trobo una llàstima, perquè malgrat els anys (i, per tant, malgrat tot el que he après durant aquests anys, que no em sembla que sigui poc), tinc escrites coses que estan bé, i fins i tot algunes que estan molt bé. Noto que aviat arribarà el moment de començar a buscar la clau del calaix on he anat guardant totes les coses que vull fer i treure-hi la pols, endreçar les idees, desenvolupar-ho. La creació de la ficció que mou el món.

30 de març del 2017

Últim minut

Quan hauria d'estar arribant a Girona, tot just surto de Barcelona. Sóc aquí, al vagó 3 d'un MD, quan feia anys que no agafava un MD. Totes aquelles obres interminables que havia creuat amb la mirada tantes vegades. Totes aquelles tardes de dijous (primer cada setmana, després setmana sí, setmana no) en què tenia concertada sessió amb la Núria. Tots aquells colors de cel que sempre intentava fotografiar amb poc èxit. Ara, en canvi, és diferent: des que m'he acostumat que aquest trajecte duri tan poc, tinc la sensació que no tinc temps de fer res de tot això, de recordar res de tot això, de pensar en res de tot això. Ja ve just que em vinguin ganes d'agafar llibreta i boli per escriure, com faig ara. Ara, sortint de Barcelona quan hauria d'estar arribant a Girona.

26 de març del 2017

Al fons de l'habitació

Em pregunto si és cert que no podem trobar la pau, la serenor, al final de tot d'una habitació fonda, allà on ja no hi queda res més que pols i teranyines. El dubte em ve d'un record desordenat, el de totes les zones fosques, vincladisses, per les quals he transitat. Els viatges al fons d'una mateixa, on tot es torna humit i fred, llefiscós. Les entranyes d'un passat que ja no hi és. Les paraules que llavors se'm feien convenciment ara es converteixen en cendres. Em veig a mi mateixa com si no fos jo, partida entre el somni i la realitat.

17 de març del 2017

Zeta

Cada vegada em costa més reproduir mentalment aquell desig que tan ben definit tenia: nosaltres (sí, nosaltres: no he dit tu i jo) compartint la tarda-vespre d'un cap de setmana de primavera, passejant per Poblenou de baix a dalt i de dalt a baix, rient de tot allò que ningú no veu, fent cerveses en una terrassa amb olor de marina, veient com es pon el sol mentre continuem caminant, fent la penúltima en una sala on poder ballar, acabant la nit arraulits un dins de l'altre. Ara ja no ho veig, la imaginació se me'n va per altres camins. Només retrobo les imatges durant les nits fines i fredes, quan te'm fas present.

14 de març del 2017

La dona que mirava les orenetes

T'escric per necessitat després d'haver estat observant tota la naturalesa que hi ha al meu voltant. Tu, lector, et pots descobrir a tu mateix, i de retruc a mi, plena d'embrutament, quan descric el que veig darrere la reixa de ferro forjat que hi ha plantada al meu davant. A dins, la sala és immensa: parets pintades de negre, un quadre imponent —imatge inclosa—, cossos plàstics i ordinaris, llums de tots colors menys groc. No hi ha herois, ni bèsties. No hi ha perill, només mediocritat.

7 de març del 2017

Centre

No ens coordinem: quan tu marxes cap al sud, jo fujo cap al nord. M'he passat tres dies amb ganes de dir-te que vaig somiar —que vaig tornar a somiar— en tu. Però no he sabut trobar el moment tranquil i íntim per a fer-ho, i deixar que tu m'acollonessis pensant que sempre tinc el mateix al cap. Això sí: la cambra ha tornat a ser la del desig (i la de la son i el mal d'estómac), perquè tot està predestinat a ser alguna cosa, en aquesta vida. Menys tu i jo, que no ens trobem.

28 de febrer del 2017

Modus imaginis

Jo encara estava fent la tesi, era força al principi. Llavors vivíem a Santa Clara. Recordo la conversa que vam tenir un vespre al sofà. Era sobre el seu projecte final, però jo no em podia desempallegar tan fàcilment del que havia estat llegint aquella tarda, textos de Riba sobre la creació poètica, per això hi vaig ficar cullerada. Per què no desenvolupar un projecte que reflexionés sobre el procés creatiu en l'àmbit fotografia? Li va semblar bé, i a partir d'aquí tot es va anar embolicant, però amb el temps va(m) saber-hi posar límits. Al final la idea era intentar representar visualment el so, un element que no es veu.

Ara farà un any de Bologna, l'altre dia encara ho recordàvem. I des de fa gairebé un any tinc ganes d'escriure un text sobre la banda sonora d'aquell viatge, que de vegades retrobo a la ràdio de casa, quan arriba l'hora dels heavys, i sobre totes les imatges que tinc associades a aquella música, que són moltes. Però no m'acaba de sortir mai. Ni tan sols avui.

22 de febrer del 2017

Saber perdre

Aquest és el títol d'un dels molts llibres, novel·la, que no he llegit mai. Però no, no penso parlar d'això. Tot i que he de reconèixer que, com a títol, em sembla d'una força extraordinària. Condensa el que sento des de fa unes setmanes: el deure d'acostumar-me a saber perdre. És a dir, acceptar que no hi ha prou temps per a fer tot el que vull fer, acceptar les meves pròpies limitacions, acceptar que no sé trobar les ocasions adients. Acceptar tot això de la millor manera: amb serenor, calma, sense nervis, sense perjudicis per a ningú. Saber perdre com a entrenament vital.

16 de febrer del 2017

Art naïf

Recordo perfectament que, quan era petita, em fixava sempre en aquell cartell: "Museu d'art naïf". L'edifici per si sol ja em semblava digne de visita, però no hi vaig entrar mai. No sabia què volia dir "naïf", i ningú no m'ho va explicar. És paradoxal que justament llavors, en una edat naïf, no sabés el significat d'aquest adjectiu. I ara, de gran, després d'haver vist tantes coses (que sempre són poques), estic convençuda que aleshores no m'hauria agradat gaire, allò de l'art naïf. És un convenciment hipotètic: el museu ja fa temps que va tancar, i tot plegat ha quedat enrere.

3 de febrer del 2017

La tristesa és un lloc conegut

Aquesta és la primera frase que he sentit quan he entrat a l'estació. Un home de mitjana edat, desconegut, parlant pel mòbil. Jo he pensat "doncs sí, té tota la raó. I és mala senyal, justament avui que m'ha vingut el rampell de venir-te a veure sense que estigués previst, saltant-me tots els plans". Però també és veritat que la felicitat, o l'alegria si més no, és un altre lloc conegut. Un lloc comú, com el buit i la nostàlgia, però sense aquestes presències que no ens deixen estar bé. Arribaré, m'estaràs esperant, farem una cervesa amb els amics, soparem, fumaré, ens adormirem mig abraçats. Demà ens llevarem amb els ulls cansats, almenys jo, i durant el camí de tornada pensaré en totes les coses que encara em queden per fer i en que bé que m'ha anat fugir avui per estar amb tu.

27 de gener del 2017

Natura morta

Podria escriure't algunes de les infinites coses que em passen pel cap ara mateix, però estic distreta i no sé exactament qui ets, tu, interlocutor. Tinc dubtes sobre què he de dir, i què no; què és millor que faci, i què serà un problema. A vegades m'equivoco, i em sap greu, però la veritat és que no arribo a tot. Fa massa dies que estic cansada, i tinc son, i noto que el cos em funciona sempre a mitges. Les embranzides de la vida quotidiana i extraordinària em colpegen, i ja no puc entomar més cops: la meva pell ja no té zones que no siguin blaves. El nus a l'estómac se'm fa un garbuix, cada vegada més difícil de pair. I a tu, interlocutor, que no sé exactament qui ets, et noto cada vegada més lluny.

23 de gener del 2017

Silenci tens

No em vull fixar en totes aquestes cares que em sonen, perquè tinc dubtes de saber-hi posar el nom que els toca. No faré cas dels sons dels moviments que fan tots aquells que m'envolten i em concentraré en l'impacte de les notes dins el meu cos, dins el meu cap. És com el retruny d'unes muntanyes llunyanes, que es desglacen. Tanco els ulls i veig l'aigua fonent-se, lliscant còdols avall, fins arribar a la superfície d'una plana de massa líquida que ens emmiralla. Sense dir res, poder dir-t'ho tot.

12 de gener del 2017

TGV

Ella és preciosa. Té una mirada tan clara que gairebé es podria dir que hipnotitza. És harmònica, malgrat la desproporció nasal, i elegant, malgrat la roba esportiva. Podria ser francesa. Ell li parla en anglès, però, i això em desconcerta. No se li assembla gens, ell: té les faccions marcades, marcadíssimes, quasi agressives. Sec, brusc i molt prim. El viatge és llarg, fan cara de cansats. Es nota que la comoditat dels complements no acompanya. Jo me'ls miro, amb el sol de cares, i escric. Olor de mandarina al seient del meu darrere. Penso en ell i en els viatges que no vam fer mai. Segurament ens hi haguéssim acostat.

3 de gener del 2017

Hola, any!

Aquesta vegada he decidit no fer-me cap propòsit. Igualment, tampoc no els complia mai. Aquesta vegada m'estimo més deixar que les coses passin, fer allò que em ve de gust, quan em ve de gust, com em ve de gust i amb qui em ve de gust. He decidit creure'm que és veritat que els petits canvis són poderosos i, així, anar fent: perfilant els contorns perquè quedin harmònics. Gaudir de les estones de calma. No trencar-me, aguantar tal com sóc.