Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 de febrer del 2011

Record de connexió

Tenia 15 anys. Era l'agost dels seus 15 anys. Havien fet coincidir les 12 hores de jazz, que feien cada any, amb la programació de la festa petita del seu poble. Cada hora tocava un grup diferent. Ella anava amb texans, una samarreta de tires de color lila i un jerseiet molt fi de color marró, perquè a les nits refrescava una mica. Estava asseguda enmig de gent que no coneixia, fins que un noi se li va acostar a parlar. A ell no li agradava, el jazz, només hi havia anat a veure una amiga seva, que era la cantant del grup que en aquell moment tocava. A ella sí que li agradava, el jazz, però no coneixia cap dels musics que tocaven. Ell era més gran, o a ella li va semblar bastant més gran, potser perquè ell llavors ja portava corbata. A ella li devia semblar una extravagància; llavors encara no s'havia tornat prou friqui, o moderna, com perquè li agradessin els nois (ara ja homes) que porten corbata. Ell estudiava alguna carrera extravagant, com Filosofia o Sociologia, que havia començat un parell o tres d'anys més tard del que tocava. Ella encara anava a l'institut, però ja fumava. Ell també fumava (tabac de liar, cosa que el feia encara més extravagant), però li va criticar que fumés essent tan jove. Ella va excusar-se dient alguna cosa que segurament era mentida i quan va marxar, no va acomiadar-se.

En aquella època visitava una psicòloga. Al cap d'uns dies, o d'unes setmanes, ella va explicar-li que no se sentia igual que la resta de gent que tenia la seva edat. No trobava normal que una noia de 15 anys anés sola a un concert de jazz; la gent de la seva edat no les feia, aquestes coses. En cap moment va parlar-li del noi extravagant.

20 de febrer del 2011

Cases

Ja fa dos anys que visc sola. Sempre he dit que anar a viure sola és el millor que he fet a la vida. Al principi hi passava poc temps, a casa. Tenia la sensació que les meves flors i el deshumidificador em feien companyia, tota la companyia que necessitava. Vaig tardar un parell de mesos a portar-hi el primer home, un vell conegut, una nit fugaç. No n'hi ha hagut gaires, d'homes, només tres o quatre, amb diverses –i algunes recurrents– repeticions.

Ara hi passo més temps, a casa. La meva rutina quotidiana s'ha tornat més estable, i també més avorrida. La fred m'ha matat les flors i el deshumidificador fa un soroll horrorós. Però la idea d'un trasllat (volgut o no) se'm fa una muntanya, i em provoca una fiblada a l’estómac, com la d'un nus estrenyent-se.

15 de febrer del 2011

Maletes

Casa. Maleta. Viatge. Casa. Any 2008. Això és la crònica de les últimes quatre vegades que vaig tornar a casa dels meus pares arrossegant una maleta.

Maig: Vaig anar a València amb la maleta plena de totes aquelles coses que volia canviar sense saber com fer-ho. Esperava que la ciutat de la llum taronja em donés la resposta, i així va ser. Vaig arribar amb la maleta plena de canvis pendents de realitzar, esperant ser realitzats.

Juliol: Vaig passar uns dies al Vallès, però abans de tornar a casa dels meus pares vaig passar un parell o tres de dies més a Girona, perquè en aquella època ja hi (mig) vivia (sense adonar-me'n). La maleta va tornar més plena: de tot el que m'havia endut per anar al Vallès, i de tot el que m'havia hagut d'endur de Girona (sense voler).

Octubre: Estava perduda en tot el que hi havia dins la maleta, i vaig tornar a València esperant noves respostes. Dins la maleta hi havia tota la meva vida, i no la reconeixia. Era com un cargol, que sempre porta la casa a sobre: jo portava sempre la meva maleta. Vaig tornar a casa dels meus pares amb la sensació que ja no seria mai més casa meva.

Novembre: La resposta que vaig trobar en el viatge a València no em servia, no era la correcta, i vaig anar a passar uns dies a Barcelona per confirmar-ho. Definitivament, vaig tornar a casa dels meus pares, que ja no era meva, amb una maleta; per omplir-la de nou i no tornar-la-hi a dur més.

12 de febrer del 2011

Trains. City lights. Stardust.

A vegades al tren faig com els yuppies: m'enduc el portàtil i em dedico a fer feina, que depèn del dia és una i depèn del dia és una altra. No sé pas quina fila dec fer... Una noia de vint-i-pocs (però que físicament sembla encara una adolescent) escrivint coses sobre literatura i llegint poemes, amb una cara de concentració màxima. Segur que n'hi ha que pensen que ho faig per fer-me la interessant i la moderna. Segur que n'hi ha d'altres que pensen que sóc una crac, un nou valor en potència de qui es parlarà d'aquí uns pocs anys. Segur que també n'hi ha que no pensen. Com el senyor de davant, que fa estona que dorm i ha decidit regalar a la resta de passatgers la seva col·lecció de roncs i sorolls guturals. O com el noi que és assegut una mica més endavant i que està tan absort llegint la novel·la històrica que té entre les mans que ni tan sols s'ha adonat que el revisor li demanava el bitllet. O com la parelleta del fons, que no fan altra cosa que acariciar-se i petonejar-se. En realitat, ningú s'adona que sóc aquí, perquè sempre he tingut el do de passar desapercebuda. Ningú va adonar-se que al tren vaig escriure-hi part de la meva tesina. O que un dia vaig emocionar-me com una nena petita llegint un article sobre Picasso. O que vaig fer-hi part de les revisions del meu primer llibre. O que ara hi escric això pel bloc.

8 de febrer del 2011

Fantasmes morts

Des d'ahir la tarda que no paro de pensar en ell. Va aparèixer per casualitat, va irrompre violentament en la meva vida i va robar-me la intimitat. Té un problema de disfunció perceptiva, per això no va entendre'm mai. Potser és per això, també, que em fa tanta por que ara li passi pel cap robar-me la meva ciutat i violar-me el meu espai. (Una altra cosa que) No li perdonaria mai.

3 de febrer del 2011

Una vida regalada

L'època de canvis, viscuts sense incertesa perquè eren canvis volguts d'una manera semi-inconscient (semi-inconscient = conscient de voler-los però intentant-ho negar), ja queda lluny, molt enrere. Per això ara, quan em perdo, la busco en el record i m'hi recloc. És el meu refugi. Ets el meu refugi. La constant és el canvi. La constant hauria de ser el canvi. I no ho és.

1 de febrer del 2011

En blanc i negre

Divendres, per sorpresa, va passar allò inevitable. Les persones adultes reaccionen bé davant aquestes situacions, reaccionen com persones adultes (que per això ho són). Fins després d'una dutxa, però, aquella olor no va desaparèixer.

Passen tardes, a vegades amb pluja i a vegades no. Sona la mateixa música que a l'estudi d'un dissenyador d'una capital de comarca pròxima. On és aquest any que ha escapat?