Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

29 de maig del 2012

Un mes més inacabat

No sé què ho fa, però els mesos de maig sempre em semblen molt moguts. Passen moltes coses, deixem que passin coses. Si el mes de setembre és important perquè és el mes dels inicis, el maig és el mes de l'atabalament, emmarcat en un paisatge ple de flors i de pol·len, de primeres calors, d'astènia primaveral i de cansament. És un mes que es fa llarg, que sembla que no acaba mai -però sembla que ja queda poc. Durant el maig, la història es veu des d'un punt de vista subjectiu del qual no ens podem refiar. Ara tot comença a fer xup-xup, però les valoracions conclusives són un plat que s'ha de deixar reposar i servir fred. Potser hauria d'hivernar fins llavors.

23 de maig del 2012

El naixement del jo dins el tot

Dispersió d'idees dins el meu caparró. Per una banda, la possible imminent ruptura sentimental d'una parella d'amics. Per una altra banda, un nom de dona, Andrea, que de tant en tant se m'apareix i sóc incapaç de desempallegar-me'n. Entre aquestes dues coses, altres coses: feina, llegir, Salvat-Papasseit, recollir la bugada, concerts, dinar de festa major. I també tu, que sempre ets allà, que sents por quan penses que potser et fas petit, que de vegades fas sentir-me petita a mi. I també jo, amb un sentiment nou: el temor a la pèrdua. Quan penses que l'amor no existeix, que és només una fal·làcia burgesa, les coses són molt fàcils. Però quan t'adones que és inevitable enamorar-te irremeiablement d'aquella persona, no pots fer res més que lliurar-te als instints.

18 de maig del 2012

La constant, el canvi i la seva estabilitat

Rellegeixo un text que va ser escrit encara no fa quatre anys. Sé perfectament que parla de mi, m'hi reconec, però m'adono que no parla de la mateixa persona que sóc ara. Llavors, em pregunto: la persona descrita en aquest text, és més jo que el jo que sóc ara? No trobo resposta. Si fa un temps m'haguessin dit que ara estaria vivint tot això que visc, i de la manera en què ho visc , m'hagués costat de creure. Mai he estat una persona gaire estable: sempre m'he mogut entre la constant i el canvi. Suposo que d'aquí em ve aquesta manera de fer tan meva, que de vegades costa tan d'entendre als altres. Suposo que la relació entre les constants i els canvis ha acabat estabilitzant-se. Suposo que, finalment, he arribat a l'aurea mediocritas.

14 de maig del 2012

Ruralisme

Per sorpresa, apareix un cap de setmana en una masia de turisme rural. No tens gaire informació més, només el nom de la comarca. Acceptes el regal, perquè creus que pot estar bé això d'anar a passar uns dies a la muntanya, fent un poti-poti estrany que va de les llargues excursions a peu a la relaxació total. La idea que tens segura, però, és la de desconnectar. Inesperadament, l'indret t'ofereix un paisatge espectaular. Et criden tants colors, tantes textures, tanta flora, que no saps on mirar. Tot és abassegador. Fins a cert punt, també inhòspit. El paisatge et fa pensar que, per més coses que et desagradin del lloc on vius, tampoc hi estàs tan malament. La qüestió és adonar-se de les petites coses bones que ens ofereix allà on decidim que es troba el nostre espai, i aprofitar-les.

10 de maig del 2012

Pitos i flautes

Quan sembla que tot hauria de començar a relaxar-se, a tirar endavant pausadament, a treballar minuciosament per donar la forma exacta que volem donar a les coses, arriba una notícia. És una notícia bona, engrescadora, però ens avassalla amb un munt feina extra amb el què no comptàvem. Fer un text (o reconstruir quirúrgicament un de ja existent, que no és gran cosa), fer una música (les dues opcions que d'entrada ens passen pel cap no ens convencen), i, potser, fer més fotos. Això últim dependrà del temps que ens quedi després d'haver preparat tot allò necessari. I, al final, què? Doncs passar una setmana de nervis per acabar exposant el projecte durant uns 10 minuts davant un munt de gent que interroga amb la mirada. Però encara que tot el que digui sembli negatiu, l'alegria que això comporta és allà dins, en algun lloc, latent, per sortir a gaudir de l'obra ben feta en el moment menys esperat.

4 de maig del 2012

El cos que ens toca

Fa temps vaig assumir que m'adapto molt i molt lentament als canvis, i feia anys que no canviava de llit. No dormo gaire, ni bé, i fins a mig matí, que és quan començo a ser realment productiva, no se'm dissimulen una mica les bosses al ulls que tinc des de que em llevo. Aquests mateixos ulls, quan passen massa estona davant l'ordinador, s'humitegen i, de vegades, deixen anar alguna llàgrima. Les mans amb les què escric tenen uns dits gruixuts que semblen botifarrons. Escric algunes idees, les que tinc al cap, les que acompanyen als cada vegada més cabells blancs, que creixen desmesuradament, irrefrenablement. I llavors, penso en la N. i la mania que li va agafar durant una època en intentar convèncer-me que havia de millorar la relació amb el meu cos. Segurament tenia raó i, segurament, li hauria de fer més cas.