Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

28 de gener del 2011

Reunió de feina

La Montse va venir a portar uns papers i va asseure's per fer una mica de tertúlia. La conversa la va portar a explicar el cas d'una amiga seva que havia conegut el que havia acabat essent el seu nòvio anant en bus: es van posar a parlar, es van entendre, van quedar per fer un cafè i una cosa porta a l’altra. Totes ens en vam sorprendre: anant en bus...! La Sílvia va saltar i va dir: “Caram! Doncs hauré d'agafar més sovint el bus...” Llavors, la Sònia, prudent, la va advertir: “Les vegades que jo he agafat el bus no hi he trobat companyia masculina gaire... agradable, precisament”. Totes vam pensar que tenia raó.

Ahir, quan era a l'andana esperant el tren, vaig fixar-me en un noi que tenia a prop. Era alt, portava barba de tres dies i una maleta molt grossa. El tren va arribar puntual. Miracle. Primer vaig pujar jo i després va pujar ell, que va asseure's a la mateixa fila que jo, a l'altra banda de seients. [Darrere meu hi havia una amiga del meu ex, però això és una altra història.] A mig camí, van trucar-lo: parlava català i va quedar amb un amic per fer el toc. Quan vam baixar, vam creuar tres paraules (quina poquedat!, no vam ni arribar a quatre): “Passa, passa”, “Merci”. Anant cap a casa només feia que pensar en l'amiga de la Montse.

24 de gener del 2011

Visca les pelis de sèrie B!

Si cada dia, abans de dutxar-me, dedico ben poca estona a pensar què em posaré, els diumenges elevo aquest ritual a la màxima potència i acabo posant-me quatre parracs. Els diumenges són dies pausats, i solc quedar-me tancada a casa. Com a molt surto una estoneta curta a fer un cafè amb un amic, però poca cosa més.

Jo, tancada a casa, somrient perquè sóc feliç, potser perquè ell ja no hi és i les seves quatre coses són en una bossa esperant ser retornades. Jo, tancada a casa, somrient perquè sóc feliç, potser perquè he recordat que les pelis cutres dels 60 i dels 70 m'encanten. Jo, tancada a casa, somrient perquè sóc feliç, potser perquè encara que porti un jersei de fa mil anys que té les gomes donades valc la pena i ell s'ho està perdent (mentre perd el temps intentant lligar amb qualsevol nena mona, com les que li agraden, que li passi per davant).

20 de gener del 2011

Música per a moments

Si J. S. Bach ho posa tot a lloc i aconsegueix que retrobem la serenor en moments de sotrac existencial, els Beatles són ideals per aconseguir xiular, cantar i ballar (per aquest ordre) en moments xof, d'existencialisme moix. La nena somriu, sola al mig del menjador i vestida en pijama, mentre s'imagina ser enmig d'una festa sixtie.

18 de gener del 2011

Necessito que alguna cosa surti bé

No puc continuar gaire temps més així. No puc continuar amb aquesta meva mitja parella, que em dóna més maldecaps que alegries. No puc continuar amb aquest neguit existencial sobre el meu futur. No puc continuar amb aquest sol d'hivern que encara no deixa créixer les flors. Necessito començar a tenir alguna certesa que el maig serà un mes ocupat, amb canvis, novetats, massa coses a fer, bones notícies, alegries i disgustos un rere altre, com sempre és i ha estat. Necessito una primavera com les que m'agraden, amb olor de dama de nit i gotes d'humitat condensada caient-me a la cara quan vaig en bici de nit per la ciutat.

17 de gener del 2011

Visions (sense cants)

Tanco els ulls i veig un punt de llum a la part inferior. Només se sent el soroll que fa l'aigua al travessar el radiador. Tenia una amiga que deia que de vegades, quan es ficava al llit, sentia un piii. Jo li deia que no tenia l'oïda prou educada. Obro els ulls: és fosc, però s'intueix la poca llum del carrer a través de les quatre reixes de la persiana que no han quedat abaixades. Em reincorporo i busco l'interruptor de la làmpada. Agafo paper i boli, que tinc a la tauleta de nit, i escric.

15 de gener del 2011

Era ahir que necessitava una abraçada

Em diu que no li digui la veritat, que quan em poso a explicar-li segons quines coses sóc cruel i li faig mal, i s'estima més que menteixi o calli. No crec que tingui raó. Sempre he pensat que una veritat, per més dolorosa que sigui, és molt millor que no pas una mentida, per més pietosa que sigui. Per això no sé fer-li cas, perquè fa temps em vaig proposar deixar de mentir, i me n'estic sortint... Crec que és millor així. Ara només em surt alguna mentida, de manera instintiva, quan vull fer una sorpresa a algú i l'he d'engatussar. Però suposo que mentir és com anar en bicicleta, que per molts anys que passin mai s'oblida del tot.

12 de gener del 2011

Relacions intertextuals

Per a qui és un llibre? Per al seu autor? Per a les persones que formen part de l'entorn pròxim de l'autor, perquè aquest es reafirmi? Per als lectors, que poden conèixer (o no) l'autor? O bé (un cas més inusual), per a l'editor? Fa temps que es diu que l'autor és mort. Potser també han morts els lectors. I potser també algun dia moriran els editors.

10 de gener del 2011

Iteració

Aquesta nit he somiat amb ell. És la primera vegada que recordo haver somiat amb ell. Suposo, però, que en realitat no ha estat la primera. És una persona massa important per a mi com perquè tot just aquesta nit hagi somiat amb ell per primera vegada des de que ens coneixem.

Curiosament, avui ens hem vist. Feia força que no ens veiem, un parell o tres de setmanes. Quan l'he vist no he pensat en el somni, he pensat que em podia estalviar el correu electrònic que pensava enviar-li per explicar-li una cosa. Al somni també apareixia, aquesta cosa, i, momentàniament, mentre li explicava, m'ha vingut un petit flaix de la nostra conversa onírica.

Potser el somni era una mena d'avís: feia dies que li volia enviar el correu (que finalment no enviaré) perquè no el veia; però precisament perquè no el veia, tampoc pensava en enviar-lo. Ha estat gràcies al somni, que ens hem vist, avui? Ho consultaré amb el coixí, aquesta nit, a veure què me'n diu.

2 de gener del 2011

One more time

Quan vaig escriure l'últim post del 2009 no sabia que seria l'últim post de l'any, però ho podia intuir. Si fa no fa, igual que aquest 2010 que acabem de deixar. Això em fa pensar en aquella evidència que em van explicar fa temps (en aquesta vida, hi ha evidències en què no et fixes fins que te les expliquen): sempre sabem quina és la primera vegada que fem una cosa, però mai sabem quina serà l'última vegada que la fem.