Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

23 de març del 2018

Paradisos oceànics

Et veia com si res, com si no hi fossis. Però el cos em va sorprendre, exaltant-se, perquè ell sí que et mirava. Encara recorda la teva presència: el tacte dels meus dits en teus cabells esbullats, la teva llengua en tots els forats del meu cos, els racons i els vincles del teu llit. L'estiu, la suor, l'olor, la set compartida. Tot plegat se m'emporta cap a Malta, com si allà hi pogués endevinar un retrobament. Però no et buscaré, i tu no em buscaràs a mi: ens trobarem en els cossos dels altres.

19 de març del 2018

En tres dies han florit els cirerers

Ho he vist de seguida que he arribat, i he pensat que aquesta era la manera que tenia l'espai, el meu espai —l'entorn i el paisatge que m'envolta—, de donar-me una benvinguda càlida després de l'absència. Però poc després ha arribat l'abatiment, i he tingut la sensació que tots aquests nutrients que a ells els ha servit per créixer i florir, era els que jo necessito i no tinc. Estic buida, adolorida i cansada, com si m'haguessin furtat l'energia. La primavera exterior comença, i contrasta amb l'inici de la meva caiguda.

13 de març del 2018

Cremar-ho tot

Fer-ne cendres, fins a l'última mica. Desaparèixer enduts pel vent. D'aquí uns quants anys, quan el nostre paisatge ja no sigui nostre, sinó apocalíptic, recordarem amb nostàlgia tot allò que vam fer, tot allò que vam compartir, tot allò que ens vam explicar, tot allò que ens va neguitejar. Però això també forma part del procés de destrucció que és la vida. Anar superant obstacles, sentint-nos cada vegada menys forts. Anar acumulant desastres, sentint-nos cada vegada menys acompanyats. Superar totes les pors a totes les incògnites. I, al final, descansar plenament, fins a la fi.

6 de març del 2018

El mar, la lluna i tu

Tota comunió és, per ella mateixa, una reconciliació. A vegades no sabem amb què o amb qui, però sempre que ens sentim units a alguna cosa és perquè, dins nostre, hi ha una negativitat que vol alliberar-se. Si la via subtil no funciona, hem de recórrer a la invitació de compromís, al convit amb obligatorietat. Acompanya'm a trobar-me a mi mateixa per, així, poder-te trobar a tu i, alhora, trobar-nos tots dos junts.