Xilòfons i albades

A vegades travesso la ciutat que em porta cap a tu i no sóc capaç d'endevinar per quin motiu ens vam refrenar. Imagino naixements de nous dies a la teva vora i em sorprèn la meravella. Com es pot explicar tanta inacció? Quantes tardors hauran de passar abans de poder convertir el desig en matèria? Per què em pregunto coses que sé que no tenen resposta? Tinc un garbuix sec a la gola que porta escrit el teu nom. I no se'n va.

Ja no hi ha aranyes

Em costa acabar-me de creure que de tot fa tant de temps. Tot ho tinc molt present, molt recent. I posar-me a comptar anys m'inquieta. Com les aranyes que de nit es passejaven tranquil·les i treballadores per l'estructura fèrria que connecta les dues bandes de la ciutat, dibuixant formes enredades i harmonioses. Ja no hi són; tot ha marxat aigües avall. Però jo encara sóc aquí, aferrada a la barana amb els ulls plorosos, carregada de massa coses que mai no han estat dites, esperant que algun dia tot es capgiri.