Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 d’abril del 2013

El bosc del follet

Feia molt de temps que no pensava en casa teva, que un dia també va ser casa meva, i que ara ja no és ni teva ni meva. Però ahir, tot d'una, enmig d'un concert, em va venir com un cop de vent fort. Els rajols de la cuina, amb el rellotge de paret i aquell davantal de la tieta. Els escalons de la terrassa on tantes vegades m'havia assegut a fumar. Les flors que vam trasplantar. Els colors de les parets. El fulletó d'aquella exposició que, finalment, no vam anar a veure junts, penjat al suro del passadís. Totes les bugades que havia estès, les que havia plegat i les que vaig retrobar. La tovallola rosa que em vas concedir, i les picabaralles entre rialles per apropiar-nos aquella altra, estampada, d'Ikea. Tots els canvis de lloc de mobles. La meva làmpada sobre el teu piano.

17 d’abril del 2013

Contrastos

Mai no se m'han donat gaire bé les relacions socials. Són coses que em costen, sobretot al principi de conèixer algú: em costa molt. Però això és la teoria, esclar, perquè després veus que, en algun casos, les coses funcionen molt diferent. Un dia quedes per dinar amb una amiga, amb l'amiga més antiga que tens, a qui coneixes de tota la vida, i et trobes fent un paper que no entens i que no saps com interpretar. Tens la sensació de no tenir res a dir, de no saber què dir. I el que ella t'explica a tu no t'interessa gens ni mica. Però això no treu que, com que és l'amiga més antiga que tens, i no has deixat de mantenir-hi el contacte, perquè ella no permetria mai que perdéssiu el contacte, continua siguent la "teva amiga", encara que en el fons sàpigues que aquesta etiqueta no li escau gens. El mateix dia, més tard, al vespre, quedes amb un gairebé desconegut. Fa temps que us teniu vistos, però mai no havíeu conversat, fins fa poc. Quedes i la conversa és fluïda, interessant (sembla que per les dues parts) i gens incòmode. És sorprenent, tot plegat; com si les coses que no haurien d'encaixar ho fessin perfectament i de manera inexplicable.

12 d’abril del 2013

Tot fa sentit

Era dissabte a la nit, i havia quedat amb els amics per anar a fer el toc. Aquell dia vaig conèixer la que llavors era la parella de J. L'endemà estava morta de son. No recordo el viatge d'anada, però sí que recordo el de tornada. Recordo el tros de camí fet amb quatre ulls clavats a la meva esquena. Recordo la sensació d'alleugeriment quan els quatre ulls van decidir esmunyir-se per un altre camí. Vaig anar a casa seva una estona, poca, el temps suficient per explicar que tot havia anat bé. Després de sortir de casa seva i abans d'arribar a casa meva, vaig parar-me en un lloc (desconegut per tothom) a fumar-me un cigarret. També vaig comptar síl·labes mètriques. Respirava i sospirava. Alguna cosa s'havia mogut. L'endemà estava mig nerviosa, mig il·lusionada. Hi havia una nova versió dels fets, però jo conservava l'original en una bossa de paper. Volia explicar-li a A. No ho vaig fer fins passats uns dies, quan tot havia començat a embolicar-se. No tenia ni idea d'on em ficava, però era el millor que em podia passar.

5 d’abril del 2013

Estirar-se al llit i sentir caure la pluja

Segurament perquè estava cansada i no em trobava gaire bé em va encisar tant aquell moment. Llàstima que vaig adormir-me força ràpid i no vaig poder degustar llargament aquelles sensacions. Va valdre la pena igualment. Perquè, de vegades, el més important d'aquests moments màgics és adonar-se de la seva màgia en aquell mateix instant. Calma absoluta amb un diluvi al costat. Ben al contrari que la resta de moments, en què et sents com un núvol bombardejat per l'aigua que no pot fer altra cosa que deixar-la anar, mentre s'adona que tot el que l'envolta es troba en una quietud immensa, i no s'explica com és que és l'únic a qui li passen aquestes coses. És la dualitat de sempre: el caos i l'estabilitat, i no saber trobar mai el punt mig, i no saber si es vol trobar mai.

2 d’abril del 2013

Ni tan precís com em pensava

Hi ha matins que et lleves i mentre puges la persiana l'única cosa que penses és en agafar el dia amb el puny tancat de la teva mà i esmicolar-lo fins que en surtin totes les engrunes d'entre els dits. Que s'acabés així: abaixant la persiana i tornant al llit a dormir. Però no. Et dutxes, et vesteixes, esmorzes i santornem-hi. Surts al carrer, fa sol, i penses en els amics i la gent que t'estimes i que t'estima. També hi ha motius per deixar viure aquest dia, penses. Però a mesura que avancen les hores, la sensació de desassossec torna en augment perquè et sents incapaç de posar per escrit allò que vols dir, allò que has de fer.