Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

23 de novembre del 2012

L'all ho és tot pels anglesos

M'ha costat adonar-me'n, però finalment ho he vist: allò que feia tant temps que buscava (amb aquella manera inesperada que tinc jo de buscar les coses, esclar), era allà, al meu davant. Com aquell prototipus imaginat amb barba retallada -però frondosa- i camisa de quadres. M'estava mirant, m'estava cridant. Em llamava, que diria la meva àvia. Però jo no podia fer res: no podia moure'm, ni dir-li res. M'he de conformar amb aquestes quatre ratlles, que espero, perquè així ho vull, que no s'entenguin massa. Jo sí, que m'entenc. I amb això en faig més que prou.

19 de novembre del 2012

Definició

La setmana passada van tornar a dir-me que si m'havia aprimat molt. Ara feia temps que no m'ho deien, perquè tothom que ho pensava m'ho va dir durant l'estiu, suposo que ara ja s'hi han acostumat, i, per tant, ja no m'he d'escoltar tan sovint comentaris d'aquest tipus. Però una d'aquestes persones que a l'estiu m'ho va dir, la setmana passada hi va tornar, i això m'ha fet tornar-hi a pensar. En part, potser, és per culpa dels nervis, com delaten els meus dits sense ungles (després de tants anys!) i les meves nits sense dormir. La qüestió és el perquè d'aquests nervis, que m'intrigava fins i tot a mi mateixa. Crec que ja ho he descobert: un nou projecte de creació que fa temps que em balla pel cap i la problemàtica formal que em provoca. La solució passa per deixar de ser poeta, encara que sigui un fet discutible. I, en el fons, tinc moltíssimes ganes de discutir-ho. Vinga, va, som-hi!

15 de novembre del 2012

Someone like me

Em sento abraçada per una persona que només em parla amb les mans i amb els ulls. És reconfortant, aquesta abraçada, dolça i calorosa. Però és només això, una abraçada, perquè ara no s'atreveix a fer-me res més; és una persona respectuosa. Queden lluny aquelles nits amb olor de jardí en què, amb només un gest, em foradava el cos i em sentia com si em deixés les cames al descobert. Aquelles nits plenes de carrers freds i humits, i amb tanta escalfor a dins.

12 de novembre del 2012

Dones que necessiten un planxa per sentir-se dones

Hi ha moltes maneres de viure la feminitat. Jo la visc a través dels cabells, per això pertanyo al grup de dones que necessiten endur-se la planxa de cabells fins i tot quan van a dormir a un càmping. Hi ha dones que viuen la seva feminitat amb faldilles curtes, o amb ungles i llavis pintats, o amb un bons tacons, o amb un escot generós. No m'hi fico, no ho critico, no sóc d'aquest tipus. Sóc de les altres, de les incapaces de separar-se de la seva planxa de cabells, com la tal o la tal. Val a dir, però, que comparar sempre se m'ha donat molt malament.

8 de novembre del 2012

Referencialitat

Conversa d'ahir entre tres persones, en un local situat en un cèntric carrer, sobre temes de salut física. Conversa d'avui entre dues persones, en el mateix carrer cèntric, però no dins el mateix local, sinó a la vorera, sobre literatura actual. Sorpresa meva, no exterioritzada en el moment, davant l'aparició d'un mateix referent en les dues converses sobre temes tan diferents com la salut física i la literatura actual. Exteriorització realitzada en format de text digital, visible per tothom amb accés a la xarxa, sense explicació del referent. Intimitat emmagatzemada al fons del pou dels records, que és privat, inaccessible i poc recomanable.

5 de novembre del 2012

Flames i (imitació del) foc

Una hora tonta d'un vespre de diumenge de tardor. Ja és fosc, massa tard per sortir a fer un toc i massa d'hora per sopar. No tenim ganes de mirar cap peli. Com aquell qui no vol, entre rialles, comencem a fer l'amor. S'acaba l'incendi, amb aquella calma de respiracions pausades i tan plenes. Immediatament després, el món es converteix en un reflex del nostre estat d'ànim més íntim: sentim els petards dels focs d'artifici i veiem d'esquitllentes uns quants colors il·luminant el cel i la part de ciutat que formen les vistes de casa nostra. La festa major acaba d'acabar.

3 de novembre del 2012

Taula sense cadires

Fa un any va sorgir la idea de començar una correspondència artística. Vam concretar el projecte i els terminis d'entrega, però no la vam engegar mai. Fins fa poques setmanes. Em va venir i em va dir alguna cosa com: "Saps allò de l'altre dia? Doncs amb allò començarem la correspondència. Tens un mes per respondre'm". Hi he pensat una mica, però encara no m'he posat a treballar-hi. També vaig estar pensant quin era el millor lloc on col·locar el millor regal d'aniversari que em van fer. Tot d'una em va venir, "aquí, entre la porta i l'estanteria, està claríssim que ha d'anar aquí!". El problema era que ens faltava una taula, de dimensions reduïdes però suficients com per poder-hi encabir el regal, i a poder ser no gaire alta ni gaire ampla. Vam anar a veure l'expert de la família en aquestes coses, i ens va oferir dues opcions, però encara no m'he decidit. L'inconvenient de resoldre una qüestió és que, un cop ho fas, ja no pots tornar-hi a pensar, encara que allò més plaent potser sigui el procés de meditació a través del qual arribes al final.