Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 de desembre del 2015

Meridià 58

Podria sonar Mishima, però no. Que tots els nous dies que vindran siguin com aquell migdia d'hivern. Un dilluns sense sexe ni drogues ni rock'n'roll; només buscant el contacte del sol en les nostres pells, sense imaginar cap viatge. Tot de somriures i llàgrimes sota la plaça porxada. Menjar i vi. La reverberació de la llum. Cafè del sol.

30 de desembre del 2015

Sense previsió

Les meves inacabables llistes de prioritats, desitjos i necessitats s'han vist aclaparades per notícies fresques. La posta de sol que la setmana passada vaig contemplar mentre conduïa de cares al sud per aquella recta de l'autopista ha quedat relegada a un record que d'aquí poc s'esvairà. Ara em toca coordinar ràpidament la situació per tal d'adaptar-me a la informació rebuda i preparar-me pel deure que em toca complir. Tots els deures que em toca complir, sense decebre ningú. L'anhelat equilibri de sempre: no decebre a ningú sense tenir la sensació d'estar-se decebent a un mateix.

21 de desembre del 2015

Entre copes de vi i tabac de liar

Escriure. Transcriure. Pensar. Escriure. Reescriure. Pensar. Calcular. Reescriure. Enganxar. Pensar. Ensobrar. Escriure. Retallar. Escriure. Pensar. Encolar. Retallar. Pensar. Premsar. Pensar. Entregar. Respirar. Descansar.

14 de desembre del 2015

L'últim pot de melmelada

La meva tia, abans de morir, va fer melmelada de prunes. De fet, va fer-la força dies abans d'anar a visitar-se a l'hospital, on van trobar-li un tumor cerebral molt avançat, del qual ella mai no va saber-ne res, per decisió familiar. Aquest tumor que ella no sabia que existia va impedir-li tornar mai més a casa: els metges van decidir ingressar-la i quan encara no s'havien complert dos mesos de la seva visita a l'hospital, la meva tia va morir. Però abans que passés tot això, la meva tia va fer melmelada de prunes. No solia posar-hi mai gaire sucre, i li va quedar força àcida. Tan àcida, de fet, que al meu tiu no li agradava (igual com les magranes del seu hort, que, encara ara, em costa -voluntària i involuntàriament- deixar d'anomenar "les magranes de la meva tia"). Per aquest motiu el meu tiu va decidir repartir els pots de melmelada entre alguns familiars avesats a la fruita àcida, com per exemple la meva mare i jo, que en som fanàtiques. Vaig obrir el primer pot que em va tocar sabent que allò seria irrepetible. Vaig gaudir extremadament, com amb el segon i el tercer. Ara només en queda un, l'últim, i no em veig capaç de trobar el moment de tenir prou valentia com per obrir-lo i acabar-me'l.

30 de novembre del 2015

Contrallum al tren

El mateix de cada setmana: entrar amb presses a l'estació grisa, sortir-ne per un túnel, retrobar el verd en la vista de la meva imaginació. (Tot allò que no farem mai. Tot allò que només fem dins el meu cap.) La vida dels altres i els paisatges de tardor. La boira de primera i última hora sota el Montseny. Els fils elèctrics com un pentagrama sense notes. El reflex distorsionat del vidre com un mirall de l'ànima. Bassals d'aigua que recorden la terra materna. L'instint mental d'anar més ràpid que el tren. Pensar en la vida com si no existís.

14 de novembre del 2015

Tempo

No hi ha literatura que no parli del pas del temps. De fet, no hi ha cap art que no parli del pas del temps. Tota creació és sempre una representació cíclica de les grans angoixes de l'home (i les de la dona, per si algú no ho tenia clar), i cada vegada hi ha menys espai per a la originalitat. No hi ha remei, no hi ha res a fer. Mirar, escoltar, notar, palpar. Sentir a través de totes les dimensions possibles. Aquesta és l'estètica de l'absolut.

9 de novembre del 2015

Post

Després de tot, quan toca mirar el futur, endavant, el negre m'envaeix la vista. Tot sembla (o és) fosc, difús. La solució, com sempre, és anar amunt i avall, viatjar com a remei existencial. Observar allò que hem deixat enrere, entendre el passat per millorar el futur. Seguir el camí encara que no se sàpiga on va. Continuar, després de tot.

28 d’octubre del 2015

El cant de les sirenes

No són les d'Odisseu, no. Són les de les ambulàncies que recorren la ciutat, que doten l'espai que transito de sonoritat desmesurada, que creen una simfonia maldestre que m'acompanya l'estat d'ànim malaltís. Aquest que porto a sobre i que em costa de definir, que em costa de detectar i que em costa d'arreglar. Són les que habiten el meu cervellet en els moments de dubte, de paràlisi, de dir "ja no puc més". No és cap melodia melodiosa que pugui atraure, perquè l'atracció de la vibració ja fa temps que s'ha extingit. Va morir la primera vegada que les va sentir.

22 d’octubre del 2015

Nusos a l'estómac

El que em passa pot comparar-se amb les primeres sensacions de l'enamorament, perquè estic riallera (és a dir: que porto palplantat a la cara un somriure tonto que, des de fora, deu fer força peneta), nerviosa i excitada. L'inici de tot plegat va ser per culpa d'aquell home que he anat anomenant com "l'home de la vida". Ara potser ja no ho és tant, però. L'amor se'm divideix equitativament amb les dues noves incorporacions. Tot tres formen un triangle peculiar, i jo pel mig no ajudo gaire a posar les coses a lloc. Perquè, de fet, així, tal com estan, les coses em sembla que ja són prou al lloc que els toca.

20 d’octubre del 2015

Vigília

Com la de les nits d'insomni, a les què ja m'he acostumat, però diferent. Sense dinar -encara- establert, però confiant posar-hi remei aviat, perquè m'agrada mantenir les tradicions que tenen sentit, i aquesta en té. Sense sopar -encara- establert, tot i que la tradició dels vespres és més canviant que la dels migdies. Diu que farà sol, i ho necessito, perquè tinc el cap massa emboirat i gris com per suportar un any més amb aquest color de cel. No hi haurà blaus, ni atles descrits per cartògrafs. Només les envistes de la setmana plena de vigílies que sembla que no avanci.

18 d’octubre del 2015

Quatre mots en el record

Alguna cosa està canviant, ho noto. Segurament és que em faig gran, simplement això. Però en el fons la gent no canvia: només passa que els anys ens fan mudar la pell, mentre a dins tot continua igual. Abans de recobrir-me d'una nova capa, doncs, o a l'inrevés: abans de desfer-me d'una capa vella, vull recordar els homes que han transitat les capes de la meva pell aquests últims anys. Recorda, sempre, el migdia d'abril en què ens vam trobar i la tarda de juny en què ens vam desnuar. Faltava tant poc... però llavors semblava massa. Recorda, sempre en present, la nit en què va néixer el nostre any, que ho va ser en la distància. No sabràs mai les llàgrimes vessades temps després, davant el marbre fred i les flors fresques. Recorda, sempre, els migdies de principi d'estiu, el calorós estiu que ens va cremar la flama. Pots oblidar -tot i que jo no ho fet- els mesos freds de després. Recorda, sempre, les altes hores d'aquella nit de tardor: les fulles seques, la humitat dels bolets, les roques de la platja, totes les cases compartides. Recorda-ho, tu que hi ets, i, sobretot: viu-ho.

12 d’octubre del 2015

La culpa dels altres

És el meu funcionament bàsic, perquè m'és sempre el més fàcil. Com a tothom, suposo, la diferència és, però, que jo no ho amago. No som al costat de les dunes, en un migdia de principi de tardor. No hi ha un cúmul de núvols que ens impedeixen veure la reverberació de la llum. No: som a les fosques, entre sorra gruixuda i pedres que se'ns claven com espines a l'ànima. No hi ha el cant de les ones i els ocells, sinó un grill impertinent que em cansa. No hi ha matins en què confiem que no ens cal res més.

30 de setembre del 2015

Cel de posta

Per fi ha arribat la tardor... Però l'acompanya una mena de feel blue que no sé d'on baixa. No ho entenc: ara tot són somriures, alegries i emocions. En canvi, jo, mig refredada, vestida amb pseudopijama i acompanyada per una infusió calenta, semblo sortida d'un altre món. Recordar els focs d'octubre; l'esperança dels cels foguejants d'octubre. Un any més.

23 de setembre del 2015

Tot allò que voldria dir-te

I no goso. Perquè ja no crec tant com abans en la força de les paraules. Perquè fa massa temps que no escric, i de viva veu els mots se'm tornen fràgils. Perquè tot allò que porto dins em surt encara que no vulgui i encara que tu no te n'adonis. Perquè no veig el principi ni cap final per on començar a descabdellar el fil que se'm fa un nus a l'estómac. Perquè ara (ja) (que) és tard, i tota tardor torna.

16 de setembre del 2015

A la primera línia del front

Apagar focs, tancar temes. Acabar d'organitzar els textos, primer. Començar i acabar el text, segon. Revisar el text, tercer. Preparar els textos i enviar-los, després. Escriure als interessats per demanar-los textos, final. I cap d'aquests textos no és el mateix, ni segurament tenen res a veure entre ells. Però tots estan relacionats, perquè tots han de passar per les meves mans, i per aquest ordre. Fins que arribin noves instruccions, amb nous horitzons.

9 de setembre del 2015

Els mots del retorn

Ja són tres les vegades que, conscientment, avui he pensat en ell. El llibre que he de rellegir, bona part del qual vaig llegir-me per primera vegada al seu costat, m'hi fa pensar no només per això, sinó també perquè per culpa seva vaig tardar més del compte (massa del compte) a acabar-l'ho per poder fer la ressenya. La conversa amb la Mariona sobre la dificultat de les relacions de parella, els acabaments de les relacions de parella i les relacions que s'estableixen amb les exparelles. El dinar: justament el mateix que vaig cuinar l'endemà d'una tarda de discussió que va acabar més que bé. Fa temps vaig escriure un conte amb un títol que ja he oblidat, però sempre l'he anomenat -en el record- el conte dels tres pebrots. La tendència a escriure contes sobre fruites i verdures, però, fa temps que em va passar.

1 de setembre del 2015

Començar pel final

No sé si és pura casualitat, o és que sempre he tingut tendència a anar contracorrent. La qüestió és que quan les condicions són les menys favorables, jo començo a posar-hi bona cara. En vistes de la tardor, de les pluges fines de tardor, dels ventets suaus de tardor, m'ha inundat un estiu interior. Com si es tractés d'una mena d'il dolce far niente, que no m'hauria de permetre però m'agrada. Basculant entre la calma i el nervi, entre una i altra riba, he decidit mirar el futur sense pensar en el passat.

24 d’agost del 2015

Mudances

Enmig d'una conversa sobre tot i res, surt el tema dels trasllats. Penso en el darrer trasllat, que ben possiblement no serà el darrer. El recordo calorosament, vivament, i n'explico alguns detalls. No pas els que em semblen més importants, sinó els més pràctics. Tot i que uns quants metres quadrats més serien fantàstics i que els aïllaments acústics i tèrmics no són gran cosa, no se m'acut un lloc millor on poder viure. No m'imagino un espai que pugui reflectir-me igual de bé i on pugui sentir-me còmodament emmirallada com aquest. Ara per ara, i des de fa ja dos anys.

21 d’agost del 2015

Capvespre

Sempre m'ha semblat fascinantment i rotundament bonica, la paraula "capvespre". (També estic molt a favor de l'ús dels adverbis en -ment, que em semblen molt pràctics). Potser perquè les persones del meu entorn no la solen utilitzar mai, i quan ho fan és sempre en un context literari. La qüestió és que jo sempre m'he fixat molt i m'ha importat molt el context literari. Per això sóc aquí, i així. La representació visual dels mil i un capvespres és sempre similar: un color de cel de posta vermellós, rosat o lilós, acompanyat d'uns quants nuvolets simpàtics. No hi ha cap finestra, ni cap planteta al costat dret de la finestra, ni ningú amb qui compartir les vistes des de la finestra.

9 d’agost del 2015

7 days

A l'hivern, per nadal. Llavors, quan tot sigui més fred que mai, trobaré l'abric que necessito entre nòrdics i pijama. El cicle de l'etern retorn, el cansament cíclic de l'etern retorn. Tinc un record vague del que van ser les meves últimes vacances de veritat, però m'estimo més no posar-me a calcular quan anys fa de tot això. Tampoc no en tinc un record especialment agradable, si he de ser sincera. Ara, però, m'he de conformar amb el mal de cap, amb la calor, amb la feina, amb una nit barcelonina i una fira de diumenge. Fer plans que vagin més enllà d'aquests em sembla excessiu.

3 d’agost del 2015

Balago

Ells tres no ho sabien, potser ni jo tampoc, però resulta que van posar música a l'estat d'ànim de tota aquella estona que vaig passar-me fumant en una terrassa a primera línia de mar, mentre mirava la lluna i escoltava el vaivé de les onades. Era el maig de l'any 2009. Feia dies que havia quedat amb en Xavi que divendres aniríem de concert. No va ser així. Ho vaig deixar tot mig penjant i vaig marxar uns dies a València. Tot va ser més o menys com sempre, potser encara més trist. La Laia, tan amable i generosa, em va deixar el cotxe per donar-me tota la llibertat possible. Vaig quedar amb ell, vam discutir, vaig plorar al mateix ritme que la tempesta, vaig conduir per carrers molls, vaig abandonar-lo. Quan vaig tornar a allò que aleshores s'assemblava més al que s'ha convingut anomenar "casa", tot estava en silenci, tranquil. Vaig asseure'm a la terrassa: el paisatge era clar de lluna emboirat pel meu fum. Vaig escriure missatges, vaig enviar-ne d'altres. Només tenia ganes que algú m'abracés molt fort, sense fer preguntes.

22 de juliol del 2015

Núvol de fum

Obro la porta del balcó i encara se sent l'olor del foc. Columna de fum, columna de foc. Res ja no serà com abans, perquè ha quedat tot al descobert, i nosaltres mateixos ens trobem despullats. No podem deixar de sentir la realitat en els nostres cossos. És una realitat que no encaixa, però ens pertany: ens pertany encara que no vulguem, encara que no ens agradi. Tot allò en què creiem s'ha esfondrat, i ara només podem intentar sobreviure entre les restes de l'enderroc, immòbils i inservibles.

20 de juliol del 2015

Caterina i Miquelet

Penso en ell, les nits, el barri. Penso en l'olor d'orxata, el campanar, els colors de cel. Penso en antenes sobre terrats, terres mullats, carrers en pau. Però després també penso en l'olor de dama de nit, en totes les meves bicis, en la humitat condensada. És a dir: penso en la solitud, en l'escalfor del meu propi cos, en totes les llàgrimes vessades. Només un record més acumulat, només un record més sense compartir, només la presència absent del buit. L'espai que omple tots els forats entre tu i jo.

16 de juliol del 2015

Mesos-en-ment

No sé quan aconseguiré desprendre'm de tot això, quan "això" vol dir ella i les seves últimes imatges, en silenci. La imatge de després, quan, paradoxalment, semblava millor que abans. La imatge de després, quan, paradoxalment, semblava que pogués obrir els ulls en qualsevol moment i somriure'ns. Mai no l'he vista sota la figuera, ni l'arribaré a veure, ni tampoc no vull arribar a veure-la; però me la imagino, present en la memòria, i amb "això" en faig prou.

4 de juliol del 2015

L'aigua del rierol

Voldria poder escriure que mica en mica totes les coses van posant-se al seu lloc, que cada vegada tot plegat va millor i que les perspectives de futur són exponencialment més bones que fa un temps. Però res de tot això seria veritat. Les notícies no canvien, perquè cada vegada anem acumulant més informació que no fa sinó plantar-nos davant els nassos que la felicitat és encara molt lluny. Foscúria del present que ens ha tocat viure, no hi ha final. Tot un fluir d'aigua bruta que no s'acaba, abonada amb fems de porc i compostatge de plantes de jardí.

22 de juny del 2015

BSO

No és la primera vegada que dic, ni que escric, que TNR és un dels grups que ha posat banda sonora a la meva vida. Si més no, a determinades èpoques -i no pas poques ni curtes- de la meva vida. Recordo que ara fa anys, enmig d'un concert al Cruïlla (quan el Cruïlla era un festival maresmenc com un altre, i no això en què s'ha convertit ara) vaig tenir una mena d'epifania: la revelació d'un fantasma que se'm presentava ben a prop, amb tota la seva fisonomia. Aquest dissabte em va passar una mica el mateix. Però no només se'm va aparèixer un fantasma al davant, netament i nítidament, sinó que també podia notar la seva olor, el seu tacte, el seu to de veu. Des de llavors estic esperant que Ramon Rodríguez escrigui la lletra de la cançó sobre aquest episodi.

15 de juny del 2015

La matinada clara

La primera nit sense dormir que vaig compartir amb ell, vaig dir-li: "Si demà no haguessis d'agafar un avió a les set del matí, ara et proposaria d'anar a Cadaqués a veure com surt el sol". Il·lusa, em pensava que encara hi hauria un endemà. Però era massa tard: no hauríem arribat a temps de veure sortir el sol ni hauria arribat a temps a l'aeroport. Era un viatge perdut. Tot i que ho sabia, tot i que ho sabíem, teníem ganes de fer-lo igualment. Però no. Ell va marxar a casa seva a contestar correus i acabar de preparar la maleta. Jo vaig marxar a casa meva a dormir fins al migdia. Aquell endemà no va existir mai, era avui, igual com cada dia que passa.

10 de juny del 2015

La llum al final del túnel

Tot allò que té un inici ha d'acabar en algun o altre moment. Podríem dir que la meva aventura va començar ara fa gairebé cinc anys. N'han passat moltes, de coses, en tot aquest temps. I precisament perquè ara estic a punt d'arribar al final, igual com la rosa és a punt de marcir-se, em sento més perduda que mai, però, alhora, estic contenta. Tot final és un renaixement, i tot naixement implica necessàriament una mort. Aquest és el cercle, aquest és el cicle. Hem de deixar que flueixi, que s'esdevingui líquidament.

1 de juny del 2015

Concloure

No sé si puc afegir gaire res més després de tot el que ha passat. Tot em queda lluny i ara em preocupen altres coses. Ara preval la carn meva, no la dels altres. I això és egoista en tots els sentits. Em fan mal els ulls i les cames no deixen de fer-me xup-xup. Ara és aquell moment de "quan tingui temps", però no en vull més, de temps. Vull que tot passi ràpid. Tothom sap que el final és la mort, menys ella, la dama d'ulls oberts. Saber-ho no ens fa més llestos si el que dóna la felicitat és la ignorància.

13 de maig del 2015

Tu on siguis i jo a Cuenca

Sempre he anat pel món amb certes concepcions mentals, personalíssimes, que no tenen per què ser compartides o fàcils d'entendre. Per exemple, sempre he pensat que al món hi ha tres tipus de persones: els que són com nosaltres, els russos i els xinos. El concepte "nosaltres" sempre resulta problemàtic. El xinos no s'haurien de dir xinos, sinó xinesos. I els russos són tota aquella altra cosa. Cosa també és un concepte molt ampli, i ambigu. Però un dels referents més concrets per expressar l'exotisme del món és Cuenca. Sí, la de las casas colgando, o colgantes... Com se digui! No ho sé, no hi he estat mai. De fet, fins fa poc, no coneixia ningú que hi hagués estat mai. Sé que una conversa és bona quan, tard o d'hora, en algun moment, algú pronuncia "Cuenca". Una mica com "Wisconsin" o "Massachusetts", però això ja és més difícil, perquè per introduir aquests llocs en una conversa és necessari conèixer-me molt i, per sort, són pocs el que han hagut de patir aquesta desgràcia.

8 de maig del 2015

Divendres, en plural

Hi ha dies de la setmana que no puc. Si els dilluns solc estar entusiasmada amb totes les coses que em plantejo de fer durant els propers dies, els divendres estic tan cansada i tan espessa que no serveixo per a gaire res. És el mateix que fa uns anys: com que sortia cada dia (sí, cada dia; i a més em llevava molt d'hora per anar a treballar, molt d'hora!), els divendres no era capaç d'aguantar i me n'anava a dormir abans de les onze. Ara la motivació ha canviat, per sort!, però les circumstàncies són les mateixes: les poques neurones que em queden necessiten un descans. Sobretot perquè aquella noció de capsdesetmana tranquils ha deixat d'existir, i s'han convertit en hores aprofitables per treballar sense parar.

24 d’abril del 2015

Llibres

N'hi ha tants, que un sol dia a l'any no és suficient: en necessitem més, de dies. No de llibres, que ja no sabem on guardar. El que ens cal són dies per llegir tot allò que encara tenim pendent i no deixarà mai d'acumular-se. I tot i ser-ne conscients, continuem igual: amb més dies, amb més nits, amb més llibres. No en tindrem mai prou, perquè l'olor de paper ens agrada. No n'hi haurà mai prou, perquè les cicatrius de tots els talls que puguem fer-nos amb cada una de les pàgines seran sempre mostrades amb l'orgull del bibliòfil que vol, però no pot.

17 d’abril del 2015

Ara no es fa, pro jo encara ho faria

Que sí, que ja ho sé, que he de recuperar les hores perdudes i que val més que m'hi posi quan abans millor. Però no, no em surt -o no en tinc ganes. Rebo fotos de peus, quan sempre havia estat jo qui tenia la mania de fotografiar-se els peuets en circumstàncies estranyes, i ara ja hi ha algú que ho fa per mi, per substituir-me. Per tant, jo hauria ser capaç de concentrar-me i acabar la feina, però no. Penso en quan arribarà l'hora de poder-te venir a buscar a l'estació. Penso en missatges sense llegir, i sense contestar. Penso en els plans de dissabte, del tot contraris a l'estona lliure que necessito per treballar. Penso en els capsdesetmana barcelonins. Penso en cafès que no hem fet, i en converses que no hem tingut. Penso en quan em proposaràs de tenir una cita com déu mana, i en les nits que sempre poden ser més llargues. Penso en tot això i oblido el deure, els deures: el pirata d'amor que un dia se'm va endur a l'illa on poder amagar les nostres penyores.

27 de març del 2015

Saber o no saber

Cada vegada que no entens un text, véns a demanar-me explicacions amb una cara que barreja innocència, preocupació i desconcert. Jo puc callar, dir la veritat o mentir. Podria dir-te que parlo d'ahir la nit, o de fa tres setmanes, o de fa tres anys. Podria no dir res. Podria dir-te que és una cosa que m'ha passat pel cap. En cada opció hi haurà una part de raó. Perquè en tota veritat hi ha sempre una part de mentida, i en tota mentida hi ha sempre una part de veritat; el silenci ens ho demostra. Però prefereixo la complexitat de la vida, que és la meva millor resposta, tenint sempre ben present que "Res no conferirà mai més sentit".

20 de març del 2015

La cambra del desig

El primer cop que vaig entrar-hi, va semblar-me un lloc fosc, mal muntat. No guardo un bon record d'aquest primer contacte, com sol passar. Em sentia estranya, allà, amb aquella companyia. Em rodava el cap i em feia mal l'estómac, pel nus de sempre i per tota la novetat. La segona vegada, ben diferent, també va ser una mica decebedora. Tot i que jo estava més tranquil·la, no era el que m'esperava. Definitivament, estic segura que, com diu la dita, la tercera va a la vençuda. Esperarem pacientment que arribi el dia D.

24 de febrer del 2015

Emborrissolar

Només puc atendre imatges, mogudes i amb poca llum, de rostres sense perfil bo. No puc concentrar-me en res més que no sigui aquesta lletjor. La presència serà visual-virtual o no serà. Perquè ja no hi ha paper, ni analogia: només uns quants píxels que no són sinó combinacions alfanumèriques programades informàticament. En canvi, els desitjos parcialment tàctils i parcialment auditius, és a dir: els desitjos completament sensorials, s'esvaeixen forçosament. Com diria la cançó, només som cendres en el vent. L'avantatge és que aviat arribarà el moment de desempolsar-se: verd, llum, cant, flors.

16 de febrer del 2015

Fugacitat

Ara, els viatges en tren són tan curts que no tens temps ni de fer un cop de cap. De vegades, ni tan sols tens temps d'agafar llibreta i boli per escriure el viatge projectat: el passeig per parcs i turons inoblidables, el passeig en bici pels llocs de la meva infància, el passeig per la pell de les parts del teu cos. Tot escrit en condicional, esperant que arribi el temps del futur perfecte.

4 de febrer del 2015

Vespres

A fora cau aiguaneu, mentre nosaltres discutim a la cuina. Al cap d’unes hores, farem veure que no ha passat res o que ja ha passat tot i dormirem (o no) abraçats (o no) en el mateix llit, dins el mateix nòrdic, sota el mateix sostre. De cada nit i com cada nit.

23 de gener del 2015

La nit que no vaig dormir

Crisi = res. Del llatí res; és a dir, cosa.

La crisi dels 40 se supera quan et compres un cotxe vermell, deixes la dona (això en el millor dels casos, esclar! També pot passar que et deixi ella a tu) i te'n vas amb una noieta rossa, alta i prima de 20 anys. La meva crisi se supera amb pintura blanca i fusta de faig; amb treure'm de sobre els (meus senyors) morts, que cada vegada pesen més; amb superar el tremolor de saber que hi ha algú. Res, minúcies de caps de setmana i dies de nadal. Res, trobar la felicitat en els ulls aliens. Res, vint-i-un o vint-i-cinc o vint-i-vuit motius per engegar-ho tot a rodar i fugir a qualsevol lloc desconegut, verge, esperant ser explorat.