Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

24 de febrer del 2012

El dubte entre drama i tragèdia

El més fàcil (o el més habitual, no sé com ho hauria de dir) és preocupar-se per collonades sense importància i deixar de banda aquelles coses que, en un primer moment, semblen tonteries i, després, resulta que no ho són. Anar deixar passant el temps, anar deixar passant el temps, i mentrestant la tonteria es va fent grossa. Quan te n'adones, ja és massa tard: aquella petita tonteria s'ha convertit en un problema greu, i ja no saps com arreglar-ho ni si es pot arreglar. Et cau el món a sobre, et mareges, plores. Ara per ara, és l'única cosa que pots fer.

22 de febrer del 2012

Dimecres de cendra

Voldria parlar de persones i llocs, però només enumeraré llocs: Girona, Barcelona, Madrid, London, Zaragoza i, només una mica, Huesca. Hi ha ciutats que són fredes i grises, que queden bé en "aquest final d'hivern llarg", tal i com ho deia en P. en un correu electrònic que em va escriure dilluns. Però a mi m'agraden els colors, la llum, les rodonetes de llums de colors. M'agrada tot allò que es contraposa al dia d'avui, dimecres de cendra, i que no té res a veure amb la fredor i la grisor d'algunes ciutats. M'agraden els poemes que em fan imaginar una primavera infinita.

10 de febrer del 2012

Postadolescència*

Esperar que els pares marxin de viatge per organitzar una festa a casa. Que la festa inclogui el concert de dos grups al garatge. Encarregar el dinar a una rostisseria per a uns vint-i-cinc, aproximadament, convidats. Avisar a tothom que és imprescindible anar-hi disfressat. Programar el concert d'un tercer grup a última hora. Comprar 350 cerveses (els convidats hauran de portar la resta de beguda que desitgin, de més graduació, evidentment). Que una de les millors amigues de l'amfitrió estigui cagada de por en vistes del panorama i de la sobreexcitació general, perquè ella només pensava beure cervesa i ara ja no ho té tan clar. Esperar que ningú prengui mal.

* Per la seva edat, l'amfitrió hauria d'estar més a prop del matrimoni amb fills que no pas de les festes despreocupades i gamberres. Però jo sempre dic que l'edat és una cosa molt relativa.

7 de febrer del 2012

Qui ho entengui, que em compri!

Em repeteixo en el que escric (nits, cançons, records) segurament per evitar parlar d'allò realment important. Alguna cosa va fer creck aquell dissabte a Barcelona. No sé exactament què, però alguna cosa es va trencar dins meu. He aconseguit el que volia i malgrat tot em sento com si em faltés alguna cosa. A hores d'ara, em sembla una ximpleria parlar de por al compromís. Ell em mira, preocupat perquè no sap què em passa ni què fer. Tinc la sensació que és capaç de veure'm els ossos i la sang. Després dorm, descansa, tranquil. Jo no ho entenc. Faig la croqueta i no paro de donar voltes a vés-a-saber-què que no sé anomenar.

6 de febrer del 2012

Radio City

Divendres, després de sopar i de dues copes de vi, va sonar una cançó de F. S. de fa uns quants anys. Tot i que era a casa en pijama, m'hagués agradat teletransportar-me en aquell local de València. Recordo una nit en què vaig anar-hi amb les nenes, en S. i un amic seu. Recordo que, en un moment determinat, van posar una cançó que m'encanta i vaig abandonar la conversa (dificultosa, per l'elevat volum de la música) per anar a ballar, sola, enmig de la gent. Em sentia completament lliure. En el fons, m'agradaria poder-ho fer més sovint.

1 de febrer del 2012

La lucidesa de la vetlla

Hi ha nits en què em fico al llit i sé que em costarà agafar el son. Llavors tanco els ulls i se m'apareixen figuretes de tetris que vaig encaixant mentalment. Sembla un tetris infinit, que suposo que s'acaba quan, finalment, m'adormo. Fa temps em passava el mateix però amb figuretes de sudoku. Anava omplint caselles de números i més números fins que aconseguia adormir-me. A vegades, quan se m'apareixen aquestes figuretes, ressona dins el meu cap una cançó de Pony Bravo i se'm sobreposa una altra visió: jo, ballant la cançó, en una (aquella) masia prop de Rocacorba. No puc evitar tancar els ulls apretant-los amb força. No em cal somniar res inimaginable.