Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

20 de maig del 2016

Standard

No me'n canvieu el ritme, sisplau, de les cançons que em defineixen la vida, que sinó no sé com he de moure els dits. L'atenció se me'n va del paisatge erm que tinc fixat a la vista cap aquest tempo desconegut i interior alhora, com si es tractés d'una part de mi mateixa que no m'atreveixo a descobrir. Poseu-me les cançons de sempre, les melodies que em fan ballar i somiar els pensaments. Deixeu que em deixi endur pels records, sense la materialitat, pesada, dels mots.

18 de maig del 2016

Creuant l'antiga llera del Túria

València, aquesta ciutat que m'havia estimat. València, la ciutat de la desmesura per excel·lència. Almenys, o com a mínim, la ciutat més desmesurada que conec. Recordar cada un dels seus racons significatius. És a dir: la porta del garatge davant la qual el vaig sentir apitxar per primera (i única) vegada. La plaça on tothom portava el gos a fer pipí. L'habitació on no vam arribar a follar, però quasi. Tots aquests, i molts altres (cafeteries, bars i restaurants), són els llocs que considero significatius. El mercat, la llotja, la ciutat imposada arquitectònicament, el port, l'horta, els camps de tarongers... També formen part del paisatge mental que acompanya els records que conservo, i també són importants, esclar, però no arriben a foradar-me l'ànima com la mort que se'm presenta davant els ulls.

7 de maig del 2016

La torre del rellotge

El tic-tac que ens ocupa el dia sense adonar-nos-en. Tot allò que ens impedeix gaudir tranquil·lament de cada un dels instants que vivim. La impossibilitat de compenetrar-nos en un espai i un temps determinat: saber que no podem compartir res més que la qualitat efímera de les nostres passions. Tota la vida que no visc, la que només imagino durant alguns impassos de temps i que, amb una mica de sort, arribo a aconseguir escriure, però mai viure.