Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 de febrer del 2014

Last day

Trencar amb els llocs és una cosa que sempre m'ha costat. Molt. Moltíssim. Ho visc sempre com un acte dolorós, com una extirpació d'una part de mi, del meu cos. De vegades hi ha circumstàncies que intensifiquen encara més aquest dolor: haver de marxar forçosament, ràpidament, precipitadament. Veure com el teu espai és ocupat de mala manera per altres persones que no el tractaran tan bé com tu és molt dur. Entrar al teu espai per darrera vegada i notar com ja no fa la mateixa olor de sempre. L'últim dia: avui, aquesta tarda de pluja trista de febrer. L'endemà és anunciat per la tempesta. El fil es trenca i arrenca el plor.

25 de febrer del 2014

Criatura de llum

Potser la llum del febrer meridional no és immensa, però aquí també hi ha tardes que no moren mai. Igual com les flors i les tiges d'herbes que surten abans d'hora. Des d'aquell capvespre foguejant d'octubre que estan esperant el moment adequat per aparèixer, i ara ja no hi ha aturador. Somio en matins esplèndids vestida amb un pijama estampat de floretes i volantets, perquè els senyors que fumen i porten ulleres de sol tot el dia em treuen el son. Però hi ha cançons, de camins i de boires, que m'acompanyen.

12 de febrer del 2014

Contacte digital

Jo i el correu electrònic som una parella perillosa... La quantitat de burrades que hem arribat a fer em sembla interminable (tot i que n'hi ha alguna mostra aquí, aquí o aquí). Fa temps em vaig convertir en tota una artificiera: al voltant meu queien tot de missatges-bomba que havia d'anar desactivant, mentre em defensava com podia. Ara ja no hi estic tan acostumada, i aquesta manca de costum m'ha fet (gairebé) oblidar que escriure un missatge-bomba a la matinada és molt millor que fer-ho a quarts de cinc de la tarda, perquè sempre pots emparar-te en l'excusa de l'embriaguesa de l'alcohol. En canvi, emborratxar-se a mitja tarda és més improbable, tot i que no impossible.

7 de febrer del 2014

Trains. City lights. Stardust. (II)

Anada a València amb les cartes de Rilke entre les mans. Tornada amb la pedra de foc. Temps, anys. Perdre la glòria, sempre incerta, al cim de la Mare de Déu del Mont. Anada a Barcelona amb les closes al cap. Tornada amb el cap vés a saber on. Ara, el vers "la nit em recorre amb fiblades" pren tot un altre sentit, amb el cigarret en una mà i la copa de vi a l'altra.