Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

27 de setembre del 2010

Nit d'insomni

Sense adonar-me'n, em vaig trobar conduint a tota hòstia pels carrers molls de Benimaclet. "Has d'anar a Benimaclet, precisament?" "Sí." "I has d'anar tan ràpid?" "Sí." Tenia ganes de veure el mar, potser pel regust que m'havia deixat una cançó que acabàvem d'escoltar, amb el volum ben alt, però no vaig anar-hi. Vaig tornar al lloc on havia aparcat el cotxe hores abans: havia arribat el moment de l'abandonament. Amb el motor engegat, li vaig dir que marxés, que ja en tenia prou. Va voler afegir quatre mots i va abaixar el volum. Vaig explotar, allò havia arribat massa lluny. Mentre parlava, vaig tornar a apujar el volum, al màxim, de cop. Va callar. Just en aquell moment començava la tornada de la cançó. Ho va entendre perfectament i va baixar del cotxe. Vaig donar gas sense mirar enrere.

22 de setembre del 2010

Sense miau

No m'han agradat mai gaire, els gossos. Al llarg de tota la meva curta vida només m'he encarinyat de tres o quatre o cinc gossos. El primer va ser en Piru, el gos dels meus tius, que va ser el primer gos que vaig conèixer. El segon va ser la Nina, de l'Imma, que era petita i juganera i que, quan li venia de gust, m'escalfava els ronyons. El tercer és en Duc, el gos d'en Xavi: un gos passota i anitpàtic amb els desconeguts, però que sempre que m'ha vist se m'ha tirat incomprensiblement a sobre. També hi ha la M., la gosseta de la M., el primer gos (gossa) -i fins fa poc únic- que he passejat sola i que, a més a més, va ser espectador del final d'una relació. El segon gos (i, de moment, últim) que he portat a passejar sola, l'enyoro una mica: ara fa dies que no el veig i la veritat és que em sorprenc a mi mateixa trobant-lo a faltar.

18 de setembre del 2010

Feng Shui

L'altre dia en Xevi em va preguntar cap on tenia encarat el llit, per saber si la meva cambra tenia bon Feng Shui. Li vaig dir que cap a l'est, i va fer mala cara. Aquesta nit, però, m'he adonat que, en realitat, el tinc encarat cap al sud-est. Ell va explicar-me que, per anar bé, l'hauria de tenir cap al nord. Però fa tant temps que l'he perdut, jo, el nord...

14 de setembre del 2010

La batalla

El dubte sempre és positiu, perquè condueix al canvi. En cada victòria, hi ha una derrota. Cada vegada que es guanya, es perd també alguna cosa. Allò a què es renuncia per tal de poder aconseguir l'objectiu final, la victòria final, sempre té quelcom de positiu. Tot i aconseguir guanyar, hem de fixar-nos sempre amb la part positiva d'allò a què renunciem. És una mena de pacte de contraris.

12 de setembre del 2010

Alla fine

He acabat. Acabo d'acabar. Semblava que aquest moment no arribaria mai, però, finalment, ha arribat. Una mica tard, potser, o una mica aviat, depen de com es miri. Ara bé, tinc una migranya que m'està matant i son, molta son. Fa dies que tot i el cansament, tot i les poques hores que dormo, no hi ha maneres d'agafar el son. Crec que em quedaré al llit fins el dia 29. Perquè sí, tenia raó: sóc una exagerada.

6 de setembre del 2010

Coses que passen

A vegades penso que sóc l'única persona al món capaç de portar-se bé amb les seves ex-parelles, ex-amants, ex-amistançats, ex-rollos i tota la resta d'ex que es poden tenir (exceptuant una honrosa ex-cepció, evidentment). No entendré mai quina mena de mania té tothom a l'hora d'acabar, de males maneres, una relació. Tant costa comportar-se com una persona adulta, responsable i decent?

4 de setembre del 2010

Rescat hivernal

Dues persones en cadira de rodes jugen a tennis amb una xarxa imaginària en un encreuament de quatre cantonades. Al centre, hi ha la pilota, i ningú sap si ha caigut dins o fora.

2 de setembre del 2010

Tot torna a començar

Ho diuen Mishima, i m'ho crec. Divendres -demà- concert. I potser dissabte, també. I el dia 22. Un parell de recitals. Muntar un espectacle.

El pitjor tot just comença a arribar. Només ho puc notar a l'aire, però no ho veig. Em tornes a fer por. Tornes a ser al teu lloc; tu sempre ets al teu lloc. I jo, en canvi, el busco sempre constantment. La constant és el canvi. Sempre.