Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

28 de juny del 2011

Per duplicat

Al món hi ha dos tipus de persones: els que saben estar sols i els que no. És a dir, els que porten bé el fet d'estar sols i els que no se suporten quan estan sols. D'acord, continuem. Al món hi ha dos tipus de persones: els que hi són quan hi han de ser i els que no. És a dir, que al món hi ha tants tipus de persones com coses em vinguin bé de dir en aquell moment. Punt. L'última vegada que vaig fer una còpia de la clau va sortir defectuosa.

23 de juny del 2011

Tu, i no un altre

Intent de reproducció d'un fragment d'un diàleg que va tenir lloc un dia de la primera quinzena de juliol de 2009 a la Plaça de l'Oli de Girona cap a quarts de nou del vespre.

- (bla bla bla) A més a més, tinc la sensació que emmerdo sempre les coses... Faig malbé tot el que toco.

- Ui, no comencis amb aquest rollo victimista, que jo no t'ajudaré pas a fer-te sentir millor. Si no faig de mur de les lamentacions amb la meva mare, no ho faré pas amb tu.

20 de juny del 2011

Preestrena

La poesia, tot i que moltes vegades ve condicionada i es caracteritza per un component autobiogràfic molt fort, és sempre ficció. L'altre dia vaig escriure un poema en què es descrivia una escena imaginària. Com que la realitat sempre supera la ficció, aquesta nit l'escena es convertirà en real; per tant, certa; per tant, viscuda; per tant, no ficció. Sempre he pensat que la poesia era alada, com deia aquell, però mai havia pensat que també fos profètica. Fins avui.

16 de juny del 2011

Menú setmanal

Cada vegada (últimament m'ha passat dos cops, que diríem a casa meva, o dues voltes, que dirien al sud, o dos pics, que dirien a l'est) doncs això: cada vegada que quedo per dinar amb algú un dijous i resulta que al menú hi ha arròs (en qualsevol de les seves variants: a la cassola, paella, risotto, etc.) explico que és una llàstima que s'estigui perdent aquesta tradició gastronòmica, i que hi ha un grup (que fa aquella mena de mestissatge que últimament està tan de moda) que, amb ànims de reivindicar-la i recuperar-la, va decidir dir-se Dijous paella. Tot i anar-se perdent, encara hi ha restaurants que de tant en tant inclouen al menú de dijous l'arròs. Segurament amb la mateixa freqüència amb què a mi em toca anar a Barcelona, sempre els dijous. Un altre ritual que també sembla anar-se perdent. Però, de moment, continuem: dijous paella.

14 de juny del 2011

Cuando ella toca el piano

Improviso, i entremig de pensaments dispersos, em ve al cap aquesta cançó i la començo a reproduir mentalment. Pell de gallina, com sempre. M'estimo més escriure això que no pas crear una historieta ambigua, plena de metàfores, perquè m'he cansat d'escriure amb metàfores. Igual que un dia em vaig cansar de viure en silenci. A vegades sí que penso que jo també visc en una ciutat que està malalta, i a vegades penso que la malalta sóc jo, i que la ciutat viu en mi. Això no és cap metàfora, per això resulta tan poc atractiu estèticament. Tinc el cos ple de blaus i escriure em fa mal els ossos. Això tampoc és cap metàfora, per això no hi tornaré fins que no em trobi millor.

9 de juny del 2011

Olor d'hospital

Malaltia. Sang. Vellesa. Mort. Va entrar a l'habitació i va ser incapaç de reaccionar en veure el que tenia al davant. Sabia que eren ells perquè li ho havien dit, però allò que veia li semblava totalment irreconeixible. En aquell moment, el blanc no existia, només les pells d'un color massa fosc. Ell es marejava. Ella també, però no pas per culpa de l'olor.

7 de juny del 2011

Climatologia

El senyor del temps (no el de la tele, sinó Zeus) últimament no em fa gens de cas: quan vull que plogui, fa sol; quan vull que faci sol, plou; i quan m'és igual el temps que faci, el temps canvia radicalment cada cinc minuts. És aquella fantàstica (noti's la ironia) època de l'any en què no saps si agafar el paraigua o les ulleres de sol, si sortir amb jaqueta o màniga curta. Espero que, com a mínim, es comenci a portar bé quan arribin els vespres a la fresca de concerts, cinema i teatre que tinc programats.

3 de juny del 2011

Somnambulisme

Hi ha molta gent que somia ser algú altre. Es veu que agrada, això. He estat investigant per la xarxa i he trobat reflexos de gent en els quals una dona es podria emmirallar fàcilment. Estic contenta, perquè jo això no ho necessito: jo sóc jo, i no somnio ser ningú més que no sigui jo. No em cal actuar per semblar ser algú altre, sóc així i punt. Encara que -ho he de reconèixer- hagi hagut de consultar al diccionari el títol d'aquest post. Ningú no és perfecte...