Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

28 de febrer del 2018

Cau com neu, la pluja damunt seu

La dualitat establerta entre instint i raó. Tot allò que ens sembla que és a punt d'esdevenir-se, no deixem que es realitzi per por, per mancança. Voler acabar massa ràpid, i fer-ho de l'única manera en què no voldríem fer-ho: tristos i rendits. Arrossegar massa contradiccions, convertides ara en una llosa que carreguem a la motxilla invisible de sempre i que no ens permet ser lleugers, àgils. Escriure el que hauria de ser cridat ben fort, només per mirar si així s'apaivaga. No tenir en compte el dia de demà. No saber-ne més.

24 de febrer del 2018

Camí de l'exili

No puc discutir amb tu perquè no parles. Ja sé que sóc d'una mena de manera que fins tot els crits d'atenció em surten discrets. Però això no és excusa. Si fujo perquè em banyi la punta del mediterrani que ens queda més a la vora és perquè ho deixis tot i m'hi acompanyis, com ho han fet tots els altres. Aleshores no hi ha d'haver lloc per a la prudència i el respecte. L'única cosa que hauria de valdre és la passió i l'instint. En canvi, em trobo amb el teu silenci, i la teva inacció em demostra que no puc confiar en tu. Mai no et demanaré res, però espero que m'ho donis tot.

19 de febrer del 2018

Silenus

Hi ha un home que, cada dia, en arribar a casa (un pis petit però funcional, al centre de la ciutat) després de treballar, encén una làmpada de llum càlida i posa música (jazz, vinil). Després s'omple una copa de vi i s'asseu davant l'ordinador per mirar d'enllestir totes aquelles altres feines que no caben dins el que pot anomenar-se jornada laboral. Al cap d'una estona arribarà la dona, elegantíssima però cansada. Junts faran el sopar: poca cosa, una mica de pa amb formatge o crema de carabassó. Prendran una altra copa de vi, aniran al llit, faran l'amor, dormiran. I així un dia rere l'altre, mentre es van fent grans i res no canviï.

12 de febrer del 2018

Les fonts i els sants

Era l'olor. Aquella mateixa olor que havia sentit tantes vegades abans, ara se m'impregnava com si fos meva. Tu hi eres i no hi eres. Potser, més o menys, com el que passava abans. El mateix paisatge recorregut, que marcava una distància temporal i física, però que ens unia en el camí. El record de les nostres passes silencioses sobre terres propers, no els mateixos, però sí igual d'humits i foscos. La samarreta gris que no em marxa de la memòria. Tots els fluids compartits.

5 de febrer del 2018

Polsim de colors

Potser sí que hauríem de ser més puntuals i rigorosos amb la neteja. Però treure la pols sempre és el que fa més mandra. S'ha d'arraconar cada una de les peces per poder arribar al fons. S'han d'espolsar amb cura tots els lloms superiors dels llibres, que no són pocs. I, finalment, hem de netejar amb moltes ganes: fer fora el que no ens agrada, el que no volem que ens acompanyi, el que volem desterrar. Hem de desempallegar-nos de totes les coses tòxiques que ens fan nosa i no ens permeten desenvolupar-nos, tirar endavant, fer la nostra vida de manera lliure.

2 de febrer del 2018

Sota el domini màgic

Quan tot va malament hi ha problemes, desgràcies i tragèdies que, explicats per terceres persones, no ens generen res més que un (som)riure sorneguer per sota el nas. Tot es concentra en la nostra incògnita, la nostra impaciència, els nostres nervis, els nostres dubtes. Res no hi pot competir, res no pot fer-hi ni mica d'ombra. Malgrat esforçar-nos a buscar estones tranquil·les, cada vegada és més difícil trobar-les. Malgrat la dificultat per trobar-les, ens esforcem a construir-les, ni que sigui artificialment, i així ens va. Hem de tornar a trobar el camí, sigui quin sigui, sigui com sigui, i seguir-lo amb tenacitat.