Contes de mai acabar

Si hagués tingut temps, un bloc de notes o bona connexió wi-fi, hagués escrit totes les sensacions que s'han apoderat de mi aquest cap de setmana molt abans. Compartir bars, carrers, estacions de metro, restaurants, i sentir-me transportada a aquell vespre de diumenge de novembre. Tancar els ulls, de tornada a casa, i pensar si estic fent bé les coses. Donar tot el que ets capaç de donar i llavors sentir-te buida per dins. Plorar, quan et fan riure, només perquè t'agradaria que et fessin riure sempre. Dormir abraçats, dormir molt, abraçar-nos molt.

Coses de l'edat

No sé si m'hauria de fer refelxionar el fet de veure, d'un temps ençà, que nombroses persones que conec es decideixen a tenir fills. És una cosa que durant molts anys he considerat mancada de sentit, però no per això he deixat de tenir ganes de ser tieta, tot i que de moment no hi hagi hagut resultats. Potser hauré de començar a creure'm aquella teoria que he sentit alguna vegada que diu que en temps de crisi l'índex de natalitat sol augmentar. El que segur que augmenta, tot i la crisi, és la brillantor de les mirades dels recents i dels futurs pares i mares que m'envolten. Jo sóc lluminosa. Potser la brillantor s'encomana.

De fora cap a dins

Quan en Xavi va deixar anar aquell "Quin home que has trobat! A ell el conec poc, però a tu et conec molt... Em feu gràcia!" i reia, jo pensava que, precisament perquè a mi em coneix molt, era a ell a qui havia de dir-li "quina dona que has trobat!". Però, en fi...

Hi ha Barcelona, NY, Berlín; barreja de passat i (potser) futur. També hi ha un camp entre Cassà i Llagostera. Hi ha nits sense dormir. Hi ha un munt de canvis de plans i de replantejaments vitals (conceptuals, existencials). No tinc cap motiu per queixar-me, només uns quants per tenir por.

Primeríssim

L'any comença amb un raïm, un somriure, una copa de cava i un petó. Res del que tenia pensat, i tot bo. Que em diguin el que vulguin: que el món va fatal, que les coses empitjoraran (encara) més, que els temps que corren, que bla bla bla... Penso gaudir tan com pugui, aprofitar el moment de felicitat conscient i serena en què visc i construir coses bones. Sóc com una formigueta, traginant granets de sorra. Ja ho deia el Capità Enciam, tot i que a vegades em costi fer-li cas: els petits canvis són poderosos!