Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 d’octubre del 2013

La figura del 8

El dia que vaig plantar la vint-i-setena flor del meu jardí preciós, van portar-me fins al centre de la figura del 8 a través d'un viatge musical i visual. La sinestèsia m'apassiona, no cal dir-ho. Tots els paisatges de la meva infància semblaven nous des d'aquella perspectiva i amb aquella banda sonora. Era com un acte de revelació, com un adonar-se de fins a quin punt estic arrelada a aquelles aigües subterrànies. Però hi ha una doble accepció: el buit. L'aire que omple tots els buits del món. La llum va decidir amagar-se, primer rere un núvol i després rere les muntanyes que sempre han tingut encisat el meu pare. Hi era tot, allà: el verd, el blau, el blanc de la marededéu, les persones de tots colors. Però el buit no desapareixerà mai, per més que vagi omplint els forats.

28 d’octubre del 2013

mig-Retrobament (III)

Comparteixen una amistat i la fixació per un mateix personatge literari. La cosa que els distingeix, però, és que estan situats en diferents posicions de l'espai temporal. Per a mi, aquests dos detalls són determinants. Per a algú altre serien només això: detalls, -molt petits- detalls sense importància. Hi ha un vers de Lou Reed que diu "It must be nice to disappear"; jo hi afegiria, al davant, un "sometimes".

25 d’octubre del 2013

Avant la lettre

No m'hauria de precipitar a escriure res fins que no hagi detectat una reacció llarga, contundent, críptica alhora que suggerent. Però no me'n puc estar, perquè se me'n van els dits. No sé fer altra cosa que pensar en el buit, com una reminiscència de l'aire entre tu i jo. Vull dir tantes coses, amb tot això. Volen dir tantes coses, aquestes paraules, que cada lectura que en faig em perd una mica més. Pas a pas és com es refà el camí de tornada a casa.

22 d’octubre del 2013

Golden cage

No era ni petita ni gran. Ni infantil ni madura. Només era una noia bonica d'edat indeterminada que vivia embolcallada en cotó fluix de color blau cel invisible i es banyava en aigua condensada de pètals de rosa. Però un dia -una nit, més aviat, entrada la matinada- es va trencar tot aquest món idíl·lic en què vivia. Va marxar: va robar un cotxe descapotable i va atracar una licoreria, com en una peli de sèrie B dels anys setanta. Es va convertir en una fugitiva. Va trencar relacions amb tothom, i falsificava la seva identitat per allà on passava. Un matí va trobar davant el mirall un rostre pàl·lid que l'interrogava. Tenia por de reconèixer-se en allò que veia. Com acabarà, tot això? Quan acabarà, tot plegat?

17 d’octubre del 2013

Entre els arcs no hi ha flors grogues

Tenir-nos tan lluny i tan a prop alhora. Obrir la porta, tancar el llum, abraçar-nos i dir fluixet algunes paraules dolces, només les justes. No hi haurà res que estigui de més, ni tan sols el somriure subtil que només poden veure els qui tenen els ulls plens de pols. La vista entelada serà la millor guia per situar-se en els carrers retorts d'aquesta ciutat boirosa. Entrar a la gran sala blanca, i fixar-se únicament en els colors i les taques. En el contrast del clarobscur.

8 d’octubre del 2013

Provar-ho infinites vegades

Va marxar, sense dir res, a un lloc fred i solitari. Em va deixar sola, en un altre lloc fred, però no tant. La distància que ens separava era un abisme: el pol nord ple de cristalls punxeguts que se'm clavaven als peus quan intentava caminar descalça. La nuesa del meu cos em proporcionava una màscara perfecta. Tota la roba que poguéssim posar-nos al damunt no era res més que una gran mentida. Érem lluny, sols, freds i despullats. La cruesa de la realitat se'ns va presentar com una bufetada.

4 d’octubre del 2013

Opera Varia

Se m'ha enganxat aquella olor que gairebé ja no recordava, que no sé exactament d'on ve, i que no sé si m'agrada o no. Però la tinc, la guardo, la servo, amb el nas tapat, me l'he fet meva. Els ulls em ploren i em fan pessigolles per dins. Recordo les vegades que havia estat malalta de petita, al costat de la meva mare, i les vegades que he estat malalta de gran, al costat de no-ningú. Però tinc aquesta olor, que em fa companyia durant les tardes tristes de pluja fina.