Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 d’agost del 2016

Els meus llençols i les teves fotos

Al final tot s'ha precipitat: ha anat ràpid i malament. Després d'un acabament ple d'agonia, suposo que no podia ser d'una altra manera. Tanmateix, sóc lenta, i me n'adono tard, just quan m'han vingut les ganes de cremar-ho tot. Això és, més o menys, el que m'ha passat sempre després d'un canvi relativament dràstic. Però ara és una mica diferent: només vull treure'm de sobre tot allò que no m'agrada, deixar enrere les coses que em fan estar malament, saber gestionar adientment el meu temperament. Per tant, adaptar-me a conviure amb les meves febleses, encara que em sorprenguin, i afrontar-les sense ni una gota de rancor cap a ningú, especialment cap a mi mateixa.

27 d’agost del 2016

Real Estate

No sé els títols de totes les cançons que em fan pensar en tu, però sé que són moltes. Tantes, que els noms se'm barregen en el pensament i els records se'm tornen dispersos. Aproximadament com les històries que poblen la meva imaginació. En els llocs més remots i insospitats em puc topar amb una d'aquestes cançons que m'activa la memòria i em porta cap a tu. Llavors quedo reclosa entre aquelles notes i aquella lletra, entre la realitat i la ficció, entre tu i jo. I un cop acaba de sonar, em costa tornar a ser la mateixa que era abans.

20 d’agost del 2016

P.

Volia parlar d'ell, i d'electrònica i de magnetisme i de sensibilitat i de la tranquil·litat que segueix un canvi vital després de rebre un xoc brutal. Volia fer-ho sense dir el seu nom, només la inicial. Però aquesta inicial és també la inicial del meu primer cognom. Arran de la coincidència penso ràpidament en el meu pare i en tots els sentiments negatius que s'apoderen de mi últimament. Deixo de pensar per escriure, però freno i em quedo a mitges: sense parlar del que volia i mig-dient el que no tinc ganes de pensar. Torno a parar. Em concentro i observo. La lluna encara no es veu, però la banda del Montseny apareix nítida, imponent.

17 d’agost del 2016

Anades i vingudes

He intentat fer sempre les coses bé, però la majoria de vegades he acabat amb la sensació, agre, que no me n'he sortit. Sempre falla alguna cosa, o, en el pitjor dels casos, (moltes) més d'una. Ara tampoc no surt bé, tot trontolla i em fa por que caigui desplomat en qualsevol moment. Per això és tan difícil conviure amb la idea, cada cop més recurrent, de marxar, fugir a qualsevol lloc abandonant-ho tot. L'anhelada llibertat que això m'atorga i la despreocupació per tots aquells que es queden xoquen amb el sentiment paradoxal d'"ara no pot ser", i els motius que em fan creure que, efectivament, ara no és el moment. Però hi torno i penso: si ara no és el moment, quan ho serà? I jo mateixa em responc: no ho sé, potser més endavant, però ara no. I, de moment, vaig fent, aquí i així.

10 d’agost del 2016

Ficcionar

Porto una quantitat indeterminada de temps imaginant-me una vida. La vida que em sembla ideal. Tot i això, la inèrcia de la passivitat a la què m'he anat acostumant, que m'ha anat corcant les ganes de fer coses, encara que no m'agradi, m'impedeix tirar res endavant. Pràcticament res del que em passa pel cap no es correspon amb la realitat, i sé que la responsable en sóc jo mateixa. No sóc capaç de fer cap pas per intentar arribar allà on vull. No sóc capaç de decidir on és que vull arribar. Sóc aquí, sola i tranquil·la, i així ja estic prou bé, però fa massa temps que no em sembla prou.

5 d’agost del 2016

Parèntesi estival

M'he llevat i he comprovat allò que ja sospitava en somnis: fa un dia de tardor avançada. Em poso igualment el vestit de tiretes, però almenys s'està bé. Encara no tinc planejat què faré. Tot i que no és que no tingui res a fer, em puc permetre el luxe (tot i que no és cap luxe, i que de luxós no en té res) de no fer res. Les hores s'aniran seguint, i segurament al final només quedarà la recança i el petit lament per no haver fet allò que em feia il·lusió de fer.