Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 de juliol del 2010

Three is a magic number

Fa cosa de dos anys i mig que marco en un calendari els dies que passa una cosa –és igual quina. Abans, de seguida que aquesta cosa passava, pensava en arribar a casa i posar una creueta al dia. Últimament, però, m’oblido amb moltíssima facilitat de posar la creu, quan arribo a casa. I llavors, quan hi penso, em costa recordar-me del dia exacte que he de marcar. Això, fa temps, no m’hagués passat: si, per exemple, era uns dies fora de casa i aquesta cosa passava, sabia perfectament quin dia havia passat i no dubtava gens a l’hora de marcar-ho al calendari quan arribava. La qüestió és que ara estic començant a pensar quin sentit té que continuï posant creuetes en el calendari si, quan la cosa passa, ja m’és cada vegada més igual. Suposo que ho continuo fent per costum, perquè no se sap mai quan tornarà a importar-me (si és que això torna a passar mai) que la cosa passi i, després, si he deixat de fer-ho durant un temps, em sabrà greu. Que ja ens coneixem...

Avui llegia un poemet d’en Brossa i pensava en el pas del temps, això que passa sense adonar-nos-en fins que ja ha passat. Després he escoltat una cançoneta de fa uns quants anys que diu, en silenci, molt més del que sembla quan la sents. Finalment, m’he rellegit un text que vaig escriure fa pocs dies i tot se m’ha fet evident: si volem, podem evitar que el pas del temps canviï certes coses.

21 de juliol del 2010

La renúncia

Avui és un d'aquells dies en què no sortiria del llit; un d'aquells dies en què no deixo de pensar en allò perdut, en si m'he equivocat o no; un d'aquells dies en què tot em fa por; un d'aquells dies en què intento fer veure que les coses funcionen amb normalitat però en realitat mesuro, estudio i calculo tots i cadascun dels meus passos; un d'aquells dies en què desitjo amb totes les meves forces que el rellotge avanci més ràpid que mai i que, sense adonar-me'n, ja torni a ser hora d'anar a dormir, tancar els ulls i somniar què hagués passat si les coses haguessin estat diferents.

20 de juliol del 2010

Per aquí, per allà

Les trobades poden ser sempre més o menys casuals. La casualitat, però, no existeix: tot, sempre, passa per algun motiu, que normalment desconeixem. La qüestió és que a vegades tenim tantes ganes de trobar-nos algú, ho desitgem amb tanta força, que acabem trobant-nos davant els morros d'aquest algú. Aquestes serien les trobades poc casuals, diguéssim.

El fet de viure prop de dos punt culturals relativament importants de la ciutat (un al davant i l'altre al costat, es miri des de la perspectiva que es miri) fa que em trobi gent prop de casa amb certa facilitat, independentment del grau de casualitat que jo busqui.

L'anecdotari d'aquest tipus de trobades és força curiós: gent que veus, gent que fas veure que no veus; gent que et veu, gent que fa veure que no et veu; etc. Però poca gent sap on visc, exactament, i ningú que ho sàpiga podrà dir que passava per davant de casa "per casualitat".

8 de juliol del 2010

Contaminació lingüística

Ara ja no dic "Demà m'he d'aixecar més aviat"; ara dic: "Demà m'he de llevar més d'hora".