Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

25 de juny del 2016

Gelida (sense accent)

No he estat mai en aquest poble. De fet, ara mateix ni tan sols sabria situar-lo sobre el mapa amb exactitud. D'entrada, em sembla un lloc fred, interior. El Crexells s'ha anunciat un parell de dies després del Llibreter, amb uns títols i uns premis que es presten a la confusió. No sé fins a quin punt em pot haver afectat, això, a mi, que sempre he estat obsessionada pels títols de poemes, de cançons i de llibres. Tot i que sempre que he dubtat que se'm doni bé donar nom a les coses. I potser és justament per això.

22 de juny del 2016

El silenci de les nits

Aquella interferència, la que ens distreu de la tranquil·litat de les hores lentes mentre ens crea un neguit que ens recorre les venes fins arribar a la panxa i nuar-se. Aquell destorb difícil de valorar, igual com difícils de valorar són les conseqüències inesperades de tots els nostres actes, voluntaris i involuntaris. Aquella mena de por que ens fa desitjar tornar-nos petits, fer-nos petits, per tal de poder buscar una mà amiga que ens acariciï i ens aporti novament la calma del repòs al costat d'una companyia amb qui confiar.

6 de juny del 2016

Olor de ginesta

Que neixi la vida de llum clara, com la del diumenge d'anunciació que entreveia enmig de boscos odorants. Que creixi amunt, gràcies a les arrels fondes que li seran nodridores. Que visqui lliure amb una companyia envolvent i que sàpiga veure que tothom millora al costat dels millors. Que mori després de sobreviure'ns, per tots els anys que vindran, plens de records.

2 de juny del 2016

Viure en blanc i negre

Tots som personatges literaris en un algun moment o altre de la nostra vida, sense saber exactament quan comença la ficció i on acaba la realitat. Darrere de quina màscara ens diem tot allò rellevant? Mentre ho penso, em forço un recorregut pels laberints de la memòria, però la vista se'm fixa en una imatge, com si es tractés d'una peli de Godard: l'aigua de la pluja caient en canal. Una imatge poètica, hipnòtica, atzarosa, que mai no sabrà que esdevindrà la millor metàfora per representar la nostra relació. I així és com aquest rajolí d'aigua, igual que la nostra pròpia imatge, es converteix en matèria emmagatzemada al fons del record personal.