Ara no es fa, pro jo encara ho faria

Que sí, que ja ho sé, que he de recuperar les hores perdudes i que val més que m'hi posi quan abans millor. Però no, no em surt -o no en tinc ganes. Rebo fotos de peus, quan sempre havia estat jo qui tenia la mania de fotografiar-se els peuets en circumstàncies estranyes, i ara ja hi ha algú que ho fa per mi, per substituir-me. Per tant, jo hauria ser capaç de concentrar-me i acabar la feina, però no. Penso en quan arribarà l'hora de poder-te venir a buscar a l'estació. Penso en missatges sense llegir, i sense contestar. Penso en els plans de dissabte, del tot contraris a l'estona lliure que necessito per treballar. Penso en els capsdesetmana barcelonins. Penso en cafès que no hem fet, i en converses que no hem tingut. Penso en quan em proposaràs de tenir una cita com déu mana, i en les nits que sempre poden ser més llargues. Penso en tot això i oblido el deure, els deures: el pirata d'amor que un dia se'm va endur a l'illa on poder amagar les nostres penyores.