La matinada clara

La primera nit sense dormir que vaig compartir amb ell, vaig dir-li: "Si demà no haguessis d'agafar un avió a les set del matí, ara et proposaria d'anar a Cadaqués a veure com surt el sol". Il·lusa, em pensava que encara hi hauria un endemà. Però era massa tard: no hauríem arribat a temps de veure sortir el sol ni hauria arribat a temps a l'aeroport. Era un viatge perdut. Tot i que ho sabia, tot i que ho sabíem, teníem ganes de fer-lo igualment. Però no. Ell va marxar a casa seva a contestar correus i acabar de preparar la maleta. Jo vaig marxar a casa meva a dormir fins al migdia. Aquell endemà no va existir mai, era avui, igual com cada dia que passa.