M'agrada estar sola quan plou

Potser ens agrada el mateix, o potser no. No ho sé. M'és igual. Ja ni tan sols tinc ganes de preguntar-t'ho. Ja no puc escoltar-te més. Tot el que em dius em sembla una provocació. Potser no és volguda, però jo ho sento així: una provocació. Com la invasió de l'espai i el temps, com la manera de conduir-me, com la falta de consideració, com la pretesa superioritat moral amb què actues. Ningú no és perfecte. Ni tu ni jo tampoc. Però jo, almenys, em reconec i m'accepto les mancances.