Dies de parèntesi

Ja me n'adonava, ja, en aquell moment; quan semblava que tot podia passar perquè el temps s'alentia. Però no sé si vaig saber-ho acabar d'aprofitar. Ara que ja han passat, aquells dies, tinc la sensació que tot torna a precipitar-se ràpidament. Com si de res no hagués servit l'espai en blanc. En realitat, però, sóc injusta, perquè sí que crec que va ser útil. La qüestió de fons és que no en faig mai prou, i sempre vull més i millor, com si fos capaç d'aguantar-ho.

Coreografia

Sóc aquí, sola, en un lloc que no és el meu, contemplant com s'acaba l'any. Tinc la pell freda, però encara em corre sang per les venes. Els papers cremats em fan d'escalf, tot i que no hi ha res més. Queda poc temps i hi ha moltes maneres d'aprofitar-lo, ho sé. La qüestió és que no tinc gens clar si sabré triar el camí correcte, el moviment que em porti cap a allò desitjat.

Sunset

Arribar a casa abans de dos quarts de cinc, i sense cap urgència, em sembla un prodigi increïble. Tenir temps per a fer un te, descansar, llegir, cuinar, sense haver de córrer, sense haver d'estar pensant en 453.872 coses pendents, em genera una sensació de benestar que gairebé ja no recordava. Contemplar la posta de sol, vora la finestra estant, i saber que no hi ha res més important que allò que veuen els meus ulls. Qui no ho donaria tot perquè cada tarda fos com aquesta —plàcida, lleugera?

Colors antics

Jo em pensava que el més difícil eren els diumenges a la tarda, però m'equivocava. En realitat, la sensació de solitud plena arriba els dilluns al vespre. Ara em sembla molt evident, per això trobo incomprensible que la revelació m'hagi arribat tan tard. Ara, just després del moment de presa de consciència, il·luminador, he hagut de recórrer als llocs comuns de fa anys, fent com si el temps no hagués passat. Però tinc massa cabells blancs, la motxilla massa plena. He perdut massa llençols.

Happy house

Voldria que tot fossin rialles, entonacions de felicitat en parlar. Que no hi hagués lloc per les males cares, pel mal humor, pels mals dies. Que fos un espai de suport, de felicitat, de tranquil·litat i de benestar. Que hi hagués temps per fer tot allò que es vol fer, sense presses, degustant els instants. Que fos càlida, plaent. Que hi fossin tots els que hi han de ser, quan els toca de ser-hi.

Les fulles roges de les veus

Quan comencen els primers freds de finals d'estiu, s'acaben aquells vespres interminables de claror. És el temps de les primeres mantetes al sofà, a l'hora de la pel·lícula. De les primeres espelmes que aporten l'escalfor visual necessària en aquells racons de la casa. De les tardes humides passades davant l'ordinador, fent feina que no s'acaba. M'agrada la tardor, els colors, les rebequetes, les infusions a mitja tarda, els paraigües grossos i també els petits. Que s'iniciï ja el temps del recolliment, sisplau.

Punch-Drunk Love

Ara, després de tants mesos, entenc aquella trucada, que només podia ser fruit d'una mica (potser massa) d'embriaguesa. Aquella trucada era la més gran demostració de sinceritat que mai abans no t'havies atrevit a fer, per més que jo te n'intentés arrencar una mica. Què hauria passat? Què hauríem fet? Qui és que s'equivoca, si és que l'error existeix? Totes les preguntes sense respondre. Ara igual que abans. Jo, a l'altra banda del telèfon, en companyia de coneguts i desconeguts al mig del supermercat, despenjant com si es tractés d'una escena prosaica, no podia ni arribar a imaginar la transcendència d'aquell moment, del crit simbòlic que emeties amb aquell intent d'aproximació. Ho faig ara, quan ja és tard, com sempre, i tu ets lluny, com sempre.