Jugador 1: Ahir estaves preciosa. De reüll, et mirava: tu, amb les teves juganeres mans blanques que no saben on ficar-se. Estaves esplèndia, lluminosa enmig de tanta gent fosca. No sabia què fer per apropar-me a tu, quina iniciativa prendre. La por em va vèncer, i vaig fugir.
Jugador 2: Ulls que no es veuen i llavis que no es toquen. La nit s'acaba en un bar, fosc, perquè no sé cap lloc on poder trobar-nos. La Marta, amb aquell somriure contagiós, sent fluixet massa vegades el teu nom. És una excusa, tot plegat, o allò latent que surt a la superfície de tant en tant?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada