Fa cosa de dos anys i mig que marco en un calendari els dies que passa una cosa –és igual quina. Abans, de seguida que aquesta cosa passava, pensava en arribar a casa i posar una creueta al dia. Últimament, però, m’oblido amb moltíssima facilitat de posar la creu, quan arribo a casa. I llavors, quan hi penso, em costa recordar-me del dia exacte que he de marcar. Això, fa temps, no m’hagués passat: si, per exemple, era uns dies fora de casa i aquesta cosa passava, sabia perfectament quin dia havia passat i no dubtava gens a l’hora de marcar-ho al calendari quan arribava. La qüestió és que ara estic començant a pensar quin sentit té que continuï posant creuetes en el calendari si, quan la cosa passa, ja m’és cada vegada més igual. Suposo que ho continuo fent per costum, perquè no se sap mai quan tornarà a importar-me (si és que això torna a passar mai) que la cosa passi i, després, si he deixat de fer-ho durant un temps, em sabrà greu. Que ja ens coneixem...
Avui llegia un poemet d’en Brossa i pensava en el pas del temps, això que passa sense adonar-nos-en fins que ja ha passat. Després he escoltat una cançoneta de fa uns quants anys que diu, en silenci, molt més del que sembla quan la sents. Finalment, m’he rellegit un text que vaig escriure fa pocs dies i tot se m’ha fet evident: si volem, podem evitar que el pas del temps canviï certes coses.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada