Sense miau

No m'han agradat mai gaire, els gossos. Al llarg de tota la meva curta vida només m'he encarinyat de tres o quatre o cinc gossos. El primer va ser en Piru, el gos dels meus tius, que va ser el primer gos que vaig conèixer. El segon va ser la Nina, de l'Imma, que era petita i juganera i que, quan li venia de gust, m'escalfava els ronyons. El tercer és en Duc, el gos d'en Xavi: un gos passota i anitpàtic amb els desconeguts, però que sempre que m'ha vist se m'ha tirat incomprensiblement a sobre. També hi ha la M., la gosseta de la M., el primer gos (gossa) -i fins fa poc únic- que he passejat sola i que, a més a més, va ser espectador del final d'una relació. El segon gos (i, de moment, últim) que he portat a passejar sola, l'enyoro una mica: ara fa dies que no el veig i la veritat és que em sorprenc a mi mateixa trobant-lo a faltar.