Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

13 de març de 2013

Confessions al capdavall del viatge

M'agrada, ho reconec. Les seves espatlles gairebé perfectes, les piguetes petites i ben repartides, aquell posat elegant que sembla fer-lo inaccessible. Però jo sé que no és veritat: sé que me'l puc endur en qualsevol moment a ran de mar. Sé que es va fondre quan va saber que jo havia triat aquell paisatge marítim i que la veïna havia triat aquell jardí, que eren els camins més difícils. Vam ser les més valentes, molt més que ell, que no està acostumat a trobar-se amb persones més agosarades. Sé que (em) recorda els ocells d'aquell vespre vora el mar. En la distància temporal, i tan poc física, encara sento el mateix pessigolleig nerviós que em recorre el cos i em fa brillar els ulls. Ara que ja som tan lluny, no em fa cap por reconèixer que, efectivament, em posa calenta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada