Un glop de te de color de migmatí de tardor

Sóc al lloc de sempre, entre papers i objectes que em fan companyia i em reconforten, perquè em fan sentir segura. Demostren que formo part de l'espai, que aquest territori també és meu, que jo també sóc seva, perquè m'hi he entregat. No em cal girar la mirada per saber què trobaré més enllà, tot és al lloc que li pertoca. Aquest és l'anhel que he perseguit durant tant de temps: la seguretat de saber que res no es mourà, que res no està fora de lloc. I al mateix temps que penso això, em vénen ganes de fugir a aquell racó de món on la llum que travessa els vidres queda reflectida en l'últim glop de te. Com si tingués ganes de tornar a tenir un nus a l'estómac per culpa de l'últim te. Però ningú no pot saber quin serà, l'últim te. I, això és el més greu, ningú no pot saber quin color tindrà.