Tardor de foc i de pluja

Tot va canviar. Llavors. Ja era capaç d'adonar-me'n, llavors, però ara no deixa de sorprendre'm que les coses (i aquí, quan dic coses, vull dir jo, sobretot) hagin canviat tan poc. Com si la imaginació hagués tingut prou força per fer les coses realitat: els presagis, bons i dolents, que tan fàcilment ara es poden veure complerts quan girem els ulls cap al passat. Noto presències que no hi són, però recordo paraules que em diuen que les persones i els llocs que ens han estat importants no deixen mai de fer camí amb nosaltres, que som cargolets amb una casa cada vegada més grossa, tot i que en cada bugada acabem perdent un llençol.