Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

21 de novembre de 2014

Ora pro nobis

Pujo al cotxe direcció la casa que em va veure créixer, però és massa tard i estic cansada. Pel camí, escolto cançons tristes en una llengua que no m'és materna, i això m'ajuda perquè puc desconnectar sense estar gaire pendent del que diu la lletra. Em reconforta pensar en l'endemà, com tantes altres vegades. Però passen les hores i la visió imaginada d'aquell endemà tan bonic es desfà. Com que no crec en déu ni en res que pugui salvar la situació, no reso. Faig el que em demanen, com un autòmat. No sé si serveix de res, però tu em dius que sí. Jo no m'ho crec, i m'esclata el plor. L'endemà serà gris, rúfol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada