El cafè de la joventut perduda

A principis d'aquesta setmana vaig quedar amb en Gabriel per posar-nos al dia, després de gairebé tres mesos sense veure'ns. Va anar prou bé: vam parlar de les novetats, dels amics que compartim, de problemes i solucions que han anat sorgint, de la vida una mica en general. Els dies de seguida cauen i es fan foscos en aquesta època de l'any prehivernal. Ell, poc emboirat, mantenia la fermesa. Jo, una mica nerviosa pel retrobament, no podia fer res més que seguir-li el fil mentre jugava amb l'espelmeta que hi havia damunt la taula de marbre, freda. Era un lloc comú de la nostra relació passada, un local d'aquells en què hi ha llibretes perquè els clients hi escriguin fragmentàriament la seva història, o perquè el dia que tenen ganes d'escriure, però no tenen res a dir, puguin anar imaginant literàriament la de la resta de parroquians. Quan se'ns varen acabar les paraules vam encendre un cigarret i vam enfilar cap a casa -cadascú la seva. Jo pensava en versos, en nits davant el mirall, en totes les converses inacabades, en tornar-hi.