Creuant l'antiga llera del Túria

València, aquesta ciutat que m'havia estimat. València, la ciutat de la desmesura per excel·lència. Almenys, o com a mínim, la ciutat més desmesurada que conec. Recordar cada un dels seus racons significatius. És a dir: la porta del garatge davant la qual el vaig sentir apitxar per primera (i única) vegada. La plaça on tothom portava el gos a fer pipí. L'habitació on no vam arribar a follar, però quasi. Tots aquests, i molts altres (cafeteries, bars i restaurants), són els llocs que considero significatius. El mercat, la llotja, la ciutat imposada arquitectònicament, el port, l'horta, els camps de tarongers... També formen part del paisatge mental que acompanya els records que conservo, i també són importants, esclar, però no arriben a foradar-me l'ànima com la mort que se'm presenta davant els ulls.