Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

22 de maig de 2017

Sols

Avui ja m'he sentit la metàfora dues vegades. Sort que el dia s'acaba, perquè sempre que algú em diu alguna cosa similar recordo l'advertiment d'en S. de fa tant temps, i amb tanta vigència: que fàcil que t'és estimar i que difícil deixar-te estimar. Sí que costa reconèixer-me! Saber-me detectar les sets recòndites, les ganes de moure'm en la foscor. I, tot i això, jo veig tan clara la contradicció davant el fet que ningú no es preocupi per mi. Entenc l'actitud defensiva —gairebé violenta— quan algú ho fa sense cap motiu aparent, només perquè sí. Sense que serveixi de precedent: on són les nits que ho posaven tot a lloc?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada