Et veig, però no et puc mirar

Fa massa temps que passa, això. I quan creia que ja m'hi havia acostumat, que ja ho havia normalitzat, me n'adono, de sobte, que no. Conduïa pensant en tu, i tot va començar a trontollar inesperadament. La direcció de les nostres vides es va anar difuminant. Van aparèixer versos. Ningú no et podria mirar sense un sospir o el gemec d'un dolor. Com aquest, d'altres. Perquè jo en vull d'altres; de versos, de gemecs, de dolors, de sospirs, de direccions. Voldria arribar a fer-me meus tots els pianos que et dibuixen, i llavors es fondrien totes les llums.