Cafè de tarda

Voldria que la tempesta passés ràpid, mentre jo em replego, cada vegada més i més petita, dins la meva minúscula closa, tova i peluda. Despertar-me després, fer-me immòbil, com un objecte de natura morta, però viva: alimentar-me de la llum del sol, del contacte amb l'aire fresc, d'una mica d'aigua de la font. I prou, res més, només això: dormir, escalfar-me, respirar.