De somnis

He tingut un somni molt estrany. He somniat amb en Joan, coincidíem (o hi anàvem junts, no ho sé) uns dies a València. Ell, tot i ser fill del mateix poble que jo, també coneix bé aquest ciutat. Era una estada estranya: els llocs importants per ell i els llocs importants per mi no eren els mateixos, però tots dos els coneixíem.

Hem tornat en el seu cotxe (en el somni era un cotxe diferent al que té en realitat; ho sé perquè m’hi ha dut un parell de vegades). M’ha semblat un viatge rapidíssim, qüestió de deu minuts o un quart, mitja hora com a molt. Ja se sap, però, que la percepció temporal en els somnis no és massa fiable.

Quan passàvem per la plaça on hi ha el mercat, hem vist l’Albert treballant de cambrer en una terrassa: m’ha semblat extraordinàriament guapo, molt més del que ho és en realitat. Era fosc, vespre o nit (no sabria dir quina hora). Llavors, en un semàfor de l’avinguda del conqueridor, hem trobat la L. i una de les seves amigues. Hem estat parlant una estona, sobretot en Joan amb la L. Ella se li ha ofert, sense embuts, pim-pam, sexualment. En Joan l’ha rebutjat. Amb la mirada, intentava dir-me alguna cosa: ho havia fet per la M. o per mi. Jo m’he acomiadat discretament de tots tres, però en realitat només he girat la cantonada i m’he quedat mirant-los, espiant-los, mig amagada. He sentit que la L. li deia a en Joan que, ja que no es ficaven al llit, almenys que deixés fer-li una fel·lació. Ell ha acceptat. Jo, incrèdula, m’he amagat darrere la cantonada. Quan he tornat a treure el cap els he vist tots tres dins un caixer: en Joan, dret, d’esquenes a mi; la L., ajaguda, al seu davant; i l’amiga en un racó, esperant que passi el temps.