Ella i la Plaça

L’he vist en una plaça, però en una altra, no a la Plaça on la veia sempre. Aquell somriure tonto que se’m dibuixava a la cara quan la trobava m’ha anat passant. Ara ja no em preocupo per saber què hi fa a la Plaça (o on sigui) quan no juga el Barça, o per saber qui és que l’acompanya. He de reconèixer, però, que m’ha sobtat trobar-la en una plaça diferent; no perquè sigui exòtica –de fet, no és massa lluny de la Plaça– sinó més aviat perquè no acostuma a ser fora tan tard. Espero que estigui bé, sigui el que sigui que faci.