La Montse va venir a portar uns papers i va asseure's per fer una mica de tertúlia. La conversa la va portar a explicar el cas d'una amiga seva que havia conegut el que havia acabat essent el seu nòvio anant en bus: es van posar a parlar, es van entendre, van quedar per fer un cafè i una cosa porta a l’altra. Totes ens en vam sorprendre: anant en bus...! La Sílvia va saltar i va dir: “Caram! Doncs hauré d'agafar més sovint el bus...” Llavors, la Sònia, prudent, la va advertir: “Les vegades que jo he agafat el bus no hi he trobat companyia masculina gaire... agradable, precisament”. Totes vam pensar que tenia raó.
Ahir, quan era a l'andana esperant el tren, vaig fixar-me en un noi que tenia a prop. Era alt, portava barba de tres dies i una maleta molt grossa. El tren va arribar puntual. Miracle. Primer vaig pujar jo i després va pujar ell, que va asseure's a la mateixa fila que jo, a l'altra banda de seients. [Darrere meu hi havia una amiga del meu ex, però això és una altra història.] A mig camí, van trucar-lo: parlava català i va quedar amb un amic per fer el toc. Quan vam baixar, vam creuar tres paraules (quina poquedat!, no vam ni arribar a quatre): “Passa, passa”, “Merci”. Anant cap a casa només feia que pensar en l'amiga de la Montse.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada